Totalment d'acord Marc Gafarot :
No deixa de ser casual i curiós el fet que la moció de confiança plantejada pel president Puigdemont coincideixi amb la campanya de les eleccions territorials de l’encara anomenat Partit Demòcrata Català. Ara mateix, aquest partit feliçment sembla començar a obrir les seves estructures i finestres fent passes vers a una profunda i necessària democratització dels seus òrgans de govern, decisionals i d’organització. Després de molts anys picant pedra, alguns davant l’imperi dels fets, han entès que el continuisme era la mort i el canvi, encara que molest, esdevenia obligatori.
En aquesta darrers anys, dir-ho no és cap novetat, molts militants, ara al meu entendre erròniament dits associats, s’han trobat molt desatesos i abandonats per part d’una direcció que encara volia viure de les molt verticals èpoques passades on massa sovint es deia blanc per no fer blanc o directament fer negre, el toc de xiulet quadrava el personal i el partit funcionava a base d’aclamacions i autolloances vàries en un món que volia ser meravellosament convergent i on pràcticament tothom amb un càrrec remunerat estava encantat d’haver-se conegut i saludat.
El debat, mai a la llum pública assembleària o d’agrupació, es feia als passadissos i als vestíbuls, atès que qualsevol crítica o posicionament plural podia, i sovint esdevenia, ser interpretat com una deslleialtat, un possible canvi d’aliança o, pitjor encara, traïció. Com sigui, cal afegir per honorar el conjunt de la veritat que, aquest sistema o estat de les coses no impedia, malgrat tot, notables resultats electorals i rellevants suports arreu del país; aquest, el nostre, era un país on l’autonomisme acrític i condescendent, quelcom no només patrimoni convergent sia dit de pas, emmascarava moltes vergonyes i misèries que ara l’independentisme i la seva causa, primer ha sacsejat i després destarotat.
Vivim èpoques renovadament agradables pels bons i brillants comunicadors que, a part de dir la veritat, resultin creïbles a una societat fatigada de xarlatans, xerraires i xerrameques necessitats, en la seva acció pública, d’oratòries demagògiques, per bé que ben sovint de nul·la retòrica i pèssima argumentació. L’Albert Rivera essent gran campió d’aquesta darrera pràctica, on sempre ajuda la manca d’escrupolositat, el comptar amb nombrosos altaveus públics i privats o caixes que esdevenen bancs. Heus aquí el “magnífic” i gens liberal capitalisme espanyol.
Tornant amb Puigdemont, bon comunicador que no pas un xarlatà a l’estil del “ciutadà”, caldria recordar-li el que li passà a Ibarretxe, ara que tenim eleccions basques, fa una colla d’anys. Ibarretxe gaudia d’àmplia acceptació popular, fins i tot, més enllà de les bases del PNB, però no gaudia del ple suport del seu partit en el seu pols a l’Estat, almenys dels seus dirigents més destacats com el propi Urkullu ara Lehendakari o Imaz, llavors cap del partit i ara alt càrrec de Repsol i de Gas Natural.
Amb una mica de paciència i la filosofia no massa exemplar de “fer-se el desentès i que es desgasti ell, no nosaltres”, els seus rivals de partit aconseguiren fer-lo caure del cavall en unes eleccions que la insuficient victòria obtinguda, s’endugué el Lehendakari nacionalista cap a casa i amb ell el sobiranisme del PNB, reclòs, almenys fins a nou avís, en una prestatgeria lluny de qualsevol mirada encuriosida. Puigdemont, que ben poc s’assembla a Urkullu en l’aspecte sobiranista, no sembla trobar-se amb aquesta situació, com tampoc era el cas de Mas, però el fet de tenir una organització dèbil –quelcom que no ajudà a Mas en el pols final amb la CUP-, que no era el cas del PNB, pot produir-li una situació semblant a la viscuda pel propi Ibarretxe.
El PNB organització forta i tebi suport de les elits del partit al seu líder institucional; el PDC organització dèbil i suport clar vers el president: Mas abans, ara Puigdemont. L’ordre dels factors pot no alterar el producte, i aquest és el gran perill que es divisa a l’horitzó i on el remei cal posar-lo d’immediat. En aquest moment d’especial i irrepetible importància es fa necessari recordar que cal una organització forta i ben estructurada a l’entorn de Puigdemont, representativa de tota la militància dita convergent i d’un país com Catalunya que ha de fer el pas darrer vers la seva llibertat nacional o independència. Així, la llibertat en un sentit ampli i filosòfic sempre precedeix a la democràcia i aquesta serà, finalment, la base de la nostra independència nacional. No pas a la inversa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario