En un temps rècord, el govern espanyol ha aconseguit reunir els diners a través de l’acció concertada d’onze bancs i així poder pagar trinco-trinco. 1.350 milions d’euros de cop, no fos cas que Florentino no tingués cash per pagar el lloguer. Per al 2015 el govern espanyol està tramitant uns pressupostos en què el capítol per a persones amb dependència és, en total, 1.177 milions d’euros. La partida d’inversions per a Catalunya és la xifra ja sabuda de 1.072 milions d’euros. Tant en el Sistema d’Atenció a la Dependència com amb Catalunya les xifres són previsions pressupostàries, és a dir, després caldrà anar a comprovar si s’han executat; en el cas de Florentino no: ja s’han cobrat. I caldrà comprovar-ho perquè, per més inri, la llei de Dependència és una d’aquelles competències que l’Estat ha traspassat a les autonomies amb un finançament absolutament insuficient. Es traspassen competències amb un cost molt elevat, se les dota de pocs recursos i llavors la Generalitat ha d’endeutar-se per poder-les satisfer. Heus ací com es genera el forat de les administracions autonòmiques i llavors es crea el pervers mecanisme del FLA (et deixo uns diners que són teus i te’n cobro interessos)
Però si el finançament ja és escàs d’origen, en els últims anys s’ha vist especialment agreujat. Entre el 2013 i el 2014, l’Estat ha retallat 936 milions d’euros els diners traspassats a les comunitats autònomes per aquesta matèria. I qui ha acabat patint aquesta retallada? La persona depenent i la seva família. La Generalitat li comunica que pot rebre unes ajudes, l’afectat hi compta i a l’hora de la veritat l’Estat tanca l’aixeta. A la persona depenent se li endarrereix o suspèn l’ajuda i la Generalitat queda com a deutora. I tot per 936 milions d’euros repartits entre totes les administracions autonòmiques, 400 menys dels que s’han pagat de cop a ACS.
S’ha dit que aquests 1.350 milions d’euros els acabaran pagant tots els ciutadans de l’Estat en els pròxims 30 anys. Tots? No. Els bascos i navarresos no. Com que Euskadi i Navarra tenen un sistema fiscal propi, els seus governs decideixen en tot moment quins conceptes cobren a través dels seus impostos. També tenen competència pròpia en la gestió financera de la Llei de Dependència, de manera que els afectats tampoc noten igual les penúries econòmiques de la cosa pública. I a sobre ara fa un mes i mig, els governs espanyol i basc han pactat, ras i curt, que la Llei Wert no s’apliqui a Euskadi. La imposició del castellà com a llengua vehicular no serà obligatòria al País Basc. A Catalunya s’intenta que sigui així però situant la consellera Rigau al límit de la llei. A Euskadi es fa igual però certificat per la llei. No critico que a Euskadi gaudeixin de tot plegat (la no aplicació de la norma Wert i la no asfíxia financera), és més, millor per a ells. Però aleshores que no ens vinguin amb la cançoneta de la llei igual per a tothom i la indestructible unitat d’Espanya. Pel que convé, aquests dos principis es poden passar per l’entrecuix constitucional. I aquest és l’Estat en què ha tocat viure als catalans: siguis d’on siguis, parlis la llengua que parlis, votis el que votis. Perquè sí, encara que diumenge passat votessis No, Sí-.No, Sí-Sí, o siguis de la suprema majoria silenciosa, des del 9N fins avui dissabte, els ciutadans catalans (insisteixo, tots) han aportat a l’Estat 135 milions d’euros en concepte de dèficit fiscal. 135 milions que ja no veuran mai més. En cinc dies, una desena part del què ha cobrat Florentino Pérez. 135 milions d’euros de menys que han pagat els catalans, amb independència de si són dependents, independents, dependentistes o independentistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario