La fórmula del 3,5 aplicada a la independència.

L’economista Xavier Sala-i-Martín recull l'estudi d'una politòloga nord-americana, Erica Chenoweth, que ratificaria la possibilitat de crear un Estat català. La tesi del treball tracta els moviments de resistència pacífica que han intentat o bé enderrocar governs o bé crear països nous al llarg de la història. I conclou quelcom interessant pel moviment independentista català.

“Tot moviment popular pacífic que tingui el suport del 3,5% de la població, està abocat a guanyar”. És el que defensa l’autora nord-americana. “Fins i tot, a vegades, el suport ha d’arribar al 5%”, matisa Sala-i-Martín. Tot seguit, el professor aporta una nova dada transcendent en el marc del procés català: ”A la Via Catalana hi va participar el 21,4% de la població!”, exclama l’economista deixant en el judici de l'evidència la possibilitat de crear un Estat català.

Per si fos poc, el doctor en Economia recull una nova conclusió de l’estudi que engreixaria l’argumentari per esdevenir un nou país: “Els moviments pacífics tenen més probabilitat d’èxit que no pas els violents” amb un augment progressiu d’aquesta inèrcia a mesura que ha anat avançant la història. La clau d’aquest tipus de moviments no bèl·lics és que “la gent no vol apuntar-se a causes violentes”, recull l’economista. Afegeix i sentencia: " (...) i finalment acaben tenint més suport internacional".

Interpreto (no l'he llegit) que l'estudi no parla tant de si una causa té més o menys suport, sinó de si aquest es tradueixi en un "moviment popular pacífic". La idea és que una ideologia que aconsegueix "mobilitzar" un 3,5% per cent de la població té prou suport al darrere com per acabar imposant-se per la via democràtica. S'entèn?

Més que el percentatge de gent a la Via Catalana, que és important (21,4%), el més transcendental és, d'una banda, la TRANSVERSALITAT. A la Via Catalana, com va passar un any abans a Barcelona, hi havia des de rellevants executius de multinacionals que cotitzen a l'IBEX fins a aturats de llarga durada. Hi era tota una representació perfecta de la societat catalana. L'altre element és que les forces vives del país, aquella part d'una societat que és la que es mou i vol influir a tots els àmbits (cultural, econòmic, artístic, etc.) es decanti majoritàriament a favor, en aquest cas, de la independència. Tenim ambdues coses, ara per ara. Per això sempre dic que podem perdre el PSC (el què avui és el PSC marginal i venut a Madrid) pel camí sense cap problema. Però no podem perdre ni CDC ni la CUP, perquè ambdós, cadascun a la seva manera, ajuden a mantenir la transversalitat absoluta del procés sobiranista.

 

Ben explicat , l´independencia catalana té sentit comú i possible exit dintre de poc. El argument de Sala i Martin es válid pero cal més padagogia tot arreu.