En la teoria jurídica elemental espanyola, que els Srs. Rajoy i Aznar i la Sra. de Santamaría coneixen i dominen, el silenci del qui té la càrrega de manifestar-se per obligació legal, és un silenci significatiu en la mesura que comporta responsabilitat al silenciós, i en els altres supòsits -i aquesta és una característica espanyola que estimula la figura del murri i del deslleial que econòmicament pot suportar els llargs temps dels procediments de reclamació- del silenci no se'n poden treure conclusions sinó és en moments molt avançats dels procediments judicials, i encara en els primers tipus de silenci la casuística temporal és en general molt laxa. En el sistema borbònic aquestes realitats procedimentals jurídiques que donen joc a tots els senequismes excessius i abusius, són elevats a la categoria de principis polítics acompanyats lògicament de tots els seus vicis que resulten augmentats fins a l'infinit com es pot veure en el dia dia de la política actual espanyola. I això és així tant perquè el lideratge en el sistema espanyol és del tipus "administratiu", amb tocs dels "tradicional", "paternalista" i en el millor dels cassos amb elements del tipus "pastor", és a dir estimula l'ascensió al liderat als pertanyents a uns cercles que siguin a més bons complidors de les normes escrites i no escrites per mor en últim terme de la naturalesa reformable per procediment agreujat de la Constitució espanyola, (tant agreujat que de fet l'article 168 ho fa impossible i obligarà al seu dia a fer el salt de Llei a Llei com al seu dia es va fer amb els "Principios del Movimiento") i per tant tanca el camí als qui puguin ser "carismàtics" o "emprenedors" o disposin de més intel·ligència o preparació, com per la contradicció que significa un text constitucional reformable per procediments jurídics i administratius més importants que els polítics democràtics, i que a la vegada esdevenen d'impossible compliment en la majoria de circumstàncies polítiques previsibles la qual cosa explica la sortida d'emergència de l'article 167 de clau aleatòria i en mans d'un restringidíssim grup de menys d'una dotzena de persones. Per a mi és des d'aquesta comprensió de la transmutació espanyola d'uns principis jurídics bastant corromputs en uns principis polítics encara més corromputs com podem entendre l'administració dels silencis opacs i la majoria de les respostes pretensiosament polítiques a les demandes catalanes. El Sr. Milián en aquest article fa afirmacions que no són assumibles pel sistema polític borbònic que ha d'amagar els seus fonaments en la supremacia de Castella, el dret de conquesta i el monopoli dels poders de l'estat per part d'una casta i que esdevenen les normes constitucionals no escrites. Aquests són els silencis opacs que resulten perillosíssims de trencar, quan també és perillosísim mantenir-los com bé apunta l'articulista. Vull dir que em penso que en l'univers mental dels dirigents espanyols hi ha menys especulacions sobre la realitat catalana i el seu govern autonòmic que sobre l'administració tècnica del silenci, i és aquí on hi ha possibles divergències entre els falcons aznaristes i els falcons rajayistes. Regne doncs la sorpresa i la confusió entre alguns cenacles subalterns més per l'evidència d'aquestes divergències que per la continuïtat d'un procés que no s'analitza ni interessa perquè ja s'esperava per la via de la negació. Una altra cosa és si aquests principis polítics borbònics són útils en una reclamació que molt probablement acabarà en el marc europeu i internacional. La pregunta és doncs la següent: ¿negociarà mai el murri que té amagat i segur, o es pensa tenir-lo, el resultat i rendes dels seus abusos i amés té el possible tribunal de primera instància comprat? Simplement allargarà el procés, farà gesticulacions teatrals, forçarà a fer la reclamació davant del tribunal amic a l'altra part i esperarà el màxim de temps possible si ha de recórrer al seu tribunal, i en cap cas deixarà anar els rèdits del tresor fins que una força superior no l'obligui. El mon dels murris és en blanc i negre i qualsevol acord, com s'ha vist i comprovat, no és res més que un paper que el senequisme més tortuós i laberíntic ha de torçar fins a deixar-lo buit d'obligacions pròpies i de drets de l'altre. La Independència de Catalunya no solament deslliurarà de totes aquestes servituds a una part de la nostra nació catalana, sinó que posarà en qüestió en el propi estat espanyol unes pràctiques polítiques i jurídiques que són inacceptables en les societats avançades i competitives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario