Fèlix Cucurull i Tey. UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS.

Arenys de Mar (el Maresme), 12 de gener de 1919
Arenys de Mar, 4 de febrer de 1996

Estudià al parvulari Xifre de les monges de la Presentació i després, el batxillerat, al col·legi Cassà, dels germans Gabrielistes; posteriorment, ja esclatada la guerra, continuaria els estudis a l’institut de Mataró. Fa un curs accelerat de magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). És designat director d’un grup escolar a Terrassa, però renuncia per anar de mestre a Arenys.

El 1931 funda, juntament amb Daniel Fontrodona, Benet Mairní, Josep Montmany i en Jordi Palomer, Joventut Catalanista d’Arenys de Mar. El 1936 s’afilia a Estat Català, i arriba a secretari del Casal d’aquesta organització a Arenys. A la vegada és responsable de propaganda del Maresme i, juntament amb el president del Casal, en Joan Grau Pera, és delegat per anar al Congrés que Estat Català fa a Barcelona (22-25 de maig de 1936) a les instal·lacions de l’Orfeó Gracienc.

El 1938 és cridat a files i destinat al gabinet de censura de l’estat major de l’exèrcit de llevant. Després és "milicià de la cultura" i posteriorment passà a primera línia de foc.

En acabar la guerra intenta entrar a la universitat però, a causa dels seus antecedents, se li demana un document d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional. En no acceptar aquesta imposició, ell mateix es veta l’ingrés.

A començaments de 1940, ingressa al Front Nacional de Catalunya, i arriba a ser membre del consell nacional. El deixa per fundar l’Acció Socialista Independentista de Catalunya (1968) que, dos anys més tard, es dissolgué dins el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). És membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), on hi va com a representant de les comissions cíviques del Maresme, la Selva i el Gironès. De ben antuvi forma part del Secretariat i de la Permanent de l’Assemblea. És detingut en la caiguda de 67 membres de l’Assemblea que estaven reunits en el col·legi de les Reverendes Mares Escolàpies de Sabadell (1972). Com a delegat dels Independents pel Socialisme acudeix al Congrés on es fundà el PSC-C (Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés), és elegit membre del consell general, però al cap de poc temps abandona aquest grup.

L’11 de setembre de 1977 és un dels oradors en la primera diada independentista celebrada al Fossar de les Moreres, després de la mort del dictador. També serà l’orador en l’acte d’homenatge –el primer commemorat en llibertat– davant la tomba del president Companys. Membre del Consell Nacional Català, forma part de l’Executiu (1977-1981). Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) (1979). Presideix l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1980). És membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). El 1982, participa com a orador en l’acte del Pi de les Tres Branques, això fa que sigui citat a declarar davant el Jutjat d’Arenys. A les eleccions municipals de 1983, és elegit regidor de l’Ajuntament de la seva vila nadiua.

Escriptor, articulista, conferenciant, poeta, la seva obra és immensa, ha estat traduïda a diverses llengües. Cal destacar Panoràmica del nacionalisme català en sis volums editada a París, per mor de la censura (1976). Consciència nacional i alliberament (1978). El fet nacional català a través de la història (1980). Catalunya, nació sotmesa (1981). Coordina la secció d’història de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent), aquesta Universitat li va fer un homenatge el 1988. Durant dos anys (1963-1965) es trasllada a Portugal per estudiar la literatura d’aquests país, amb una beca de la Fundació Gulbenkian. És membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa, del jurat del premi Víctor Català (1974), del jurat dels Jocs Florals celebrats a l’exili, a Munic (1977). Recupera la figura de Roca i Ferreres, personatge del segle XIX que formula els inicis del nacionalisme ideològic català, progressista i independentista i que ha donat nom a una associació que presidí Cucurull (1989). És un dels fundadors amb Josep Benet, Agustí Barrera, Joan Crexell, Josep M. Ainaud, Muñoz Espinalt, Josep Millàs, Jordi Romaguera i entre d’altres, del Centre de Documentació i Estudis sobre Nacionalisme, sota els auspicis de l’Òmnium Cultural (1983). El fet d’haver format part del jurat dels Jocs Florals que tingueren lloc a Ginebra, l’any 1972, fa que el Govern franquista li retirés el passaport (mesura repressiva molt corrent a l’època) i el multés amb 200.000 pessetes, honor que van compartir, amb ell, en Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Josep Faulí, Albert Manent i Joan Triadú.

La seva llarga trajectòria literària i de servei a Catalunya, la nostra pàtria, li ha valgut diversos reconeixements en forma de premis i homenatges: en els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc (1935), la Flor Natural als Jocs Florals de Mataró (1936). Als Jocs Florals celebrats a l’exili de Veneçuela li concedeixen el premi al millor llibre de poemes publicat durant els dos anys anteriors. El Josep Ixart (1966), Personatge Cultural de l’Any (Brasil, 1980), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), guardó del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), etc. Aquest desbordant currículum encara fa més xocant la descripció que feia d’ell mateix com a home “contemplatiu, somiatruites i mandrós”, tot el contrari del que va demostrar amb els fets.

Va casar-se amb Maria-Teresa Coll, amb qui van tenir quatre fills. En un homenatge pòstum, l’Ajuntament d’Arenys el nomena Fill Predilecte de la Vila com a “...escriptor, historiador i polític defensor de les llibertats nacionals...”.

Tinguem molt present l’obra i l’exemple d’en Fèlix perquè, com diu ell en un dels seus poemes, ens ha ajudat a posar “l’estel damunt la bandera”.