Catalunya entra en una cruïlla amb dues opcions dolentes.

La democràcia és així. La regla de la majoria pot donar un poder absolut (i, per tant, injust) a una minoria de bloqueig. Així, el resultat depèn de la bona o mala voluntat de qui pot bloquejar la decisió de la majoria sense ser ella mateixa majoria ni tenir possibilitats de ser-ho. Això es diu "tirania de la minoria", una cosa tan detestable en si mateix com la "tirania de la majoria" de la qual, per cert, els catalans són víctimes a l'Estat espanyol.

Així s'arriba a un ensenyament vell com la humanitat mateixa: l'eficàcia de l'extorsió. No és possible governar sotmès a amenaça permanent d'un aliat que pot tornar-se en contra teva en qualsevol moment per les raons que li semblin justes. No es pot governar sotmès a extorsió. No es pot ni viure. L'extorsió mata.

Un projecte comú requereix una gradació de preferències en comú. Llevat que es tracti d'una mera coincidència tàctica de projectes diferents amb estratègies diferents i inconfeses, aquestes preferències han de concitar una lleialtat comuna per sobre de qualsevol altra consideració. Almenys a la primera preferència. A la resta pot, i fins i tot és convenient, que hi hagi més flexibilitat.

¿No és el primer ordre de preferència de totes les forces que donen suport al Govern de la Generalitat el procés a la independència? Si és així, a ell han d'estar supeditades totes les altres diferències en preferències inferiors. Entenc que és el que fa ERC però no la CUP que, al meu entendre, està instal·lada en un maximalisme extorsionador i suïcida.

És lògicament impossible avançar en l'assoliment del primer ordre de preferència si se supedita a exigències de nivells inferiors. Llevat que aquella coincidència en el primer ordre, la independència, hagués estat falsa des del començament i hagués amagat la intenció d'instrumentalitzar per aconseguir altres resultats que només ara apareixen com inexcusables.

I aquest ensenyament no només és vàlid per a la situació actual. Ho és per a les que s'han de reiterar en anys posteriors, ja que els pressupostos són anuals. No és possible governar sota l'exigència, sempre imprevisible, que determinades opcions més o menys justes (això no està en discussió) tenen arbitrària preferència sobre el primer ordre de l'acord comú.

Perquè, si no hi ha pressupostos, Catalunya entra en una cruïlla amb dues opcions dolentes: Govern de minoria amb pressupostos prorrogats o eleccions anticipades. Dues opcions dolentes, fatals per al projecte independentista que apareix qüestionat en el seu interior per una poderosa coalició de forces que van des del PP fins a la marca catalana de Podem, i una circumstància exterior encara més perillosa, una possible gran coalició del nacionalisme espanyol. En qualsevol dels dos casos, el projecte entraria en una crisi impossible de preveure però que, sens dubte, generaria una frustració que duraria generacions.