Qui dubta del president?

Si l’endemà de la Diada el president Artur Mas no hagués fet la compareixença institucional que va fer (qui vulgui tornar a escoltar-la que cliqui aquí), segur que avui els negociadors d’ERC i de CiU no estarien discutint sobre la consulta sobiranista. La manifestació multitudinària de la Diada va provocar-la, fins i tot va precipitar el que tard o d’hora s’hauria hagut de plantejar, però sense la determinació del MHP Mas, res no hauria estat possible. El president va apostar fort i va creure que la conjuntura li permetria afrontar unes eleccions avançades amb una mínima garantia d’èxit. No insistiré en el que ja s’ha dit de dret i del revés sobre l’incomprensible desconeixement demoscòpic del que podia passar. Tant és. La qüestió és que el president Mas i els seu equip de campanya van enfocar les eleccions com una cara o creu. I va sortir creu.

L’aclaparadora victòria de CiU, que l’ha situat a un distància increïble respecte dels altres partits, no ha servit de gaire, perquè, atès l’objectiu que es buscava i que no es va assolir, la lectura final ha estat que el candidat Mas té menys pes —i sobretot ha perdut l’àuria, per bé que no el prestigi— que l’envoltava des què va anar a Madrid per debatre amb Mariano Rajoy el pacte fiscal, la posterior roda de premsa a la delegació del Govern a la capital espanyola, el missatge institucional de la vigília de la Diada i la ja esmentada compareixença de l’endemà. La clatellada que es va endur CiU ha repercutit en les interpretacions posteriors dels resultats i com calia actuar. ERC, que és el partit que ha crescut més en escons, s’ha atorgat el rol que li va servir per decantar el indecisos a favor seu: ells són la garantia que la consulta es farà, perquè tenen la clau de la governabilitat i, per tant, estan en condicions de pressionar Mas. Però el president no es deixa pressionar fàcilment. Al contrari. Quan més el pressionen, menys flexible és. Pot esdevenir com una canya de bambú, que és molt difícil de doblegar. Com que l’entorn d’ERC sap que el prestigi del president és tanmateix molt alt, ara recorren a un tòpic per reforçar la seva posició que dóna molt de rèdit entre els sobiranistes (incloent-hi bona part de la militància de CDC): el perill que tot se’n vagi en orris no és Mas ni CDC; el perill és Duran i Lleida i UDC. No és que no sigui veritat que Duran i Lleida creu més en una solució confederal que no pas independentista, però ERC se serveix del seu moderantisme per mantenir units els indecisos que van votar-la pensant-se que la majoria de CiU era segura i tot aniria com una seda si ERC n’esdevenia una mena de carceller.

El sobiranisme és més passional que polític i per això sovint s’equivoca en els moments més decisius. Ara es pot tornar a equivocar exigint al president que es lligui una cama a la data de la consulta sobiranista. Qui pot dubtar d’aquest president? És que no som on som perquè, a diferència dels seus predecessors, ha decidit arriscar i buscar un nou horitzó per a Catalunya? La consulta s’ha de guanyar i per això cal, en primer lloc, que convencem els que no ho estan, entre ells Duran i Lleida. És que algú creu de veritat que es podrà canviar alguna cosa en aquest país amb els unionistes activats com mai i llançant per la borda els sobiranistes moderats? Sembla mentida que hi hagi qui vulgui fer descarrilar el procés sobiranista a tota costa. Primer debilitem el president que ha fet un pas endavant i després hi ha qui vol posar el carro davant del bous. En Joaquim Maria Puyal va dir-li al president Mas, just abans de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, allò tan celebrat per tothom: “si us sentiu sol, teniu un poble al darrere”. A veure si al final resultarà que per interessos partidistes el president quedarà aïllat i el poble decebut.