La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions.

La demagògia del referèndum ha sigut protagonista d’aquestes eleccions i ho serà del futur que ens espera. Els nostres adversaris han entès que és l’antídot contra la independència. Amb un estat al darrere, sempre es pot manipular i guanyar temps.
Quan un unionista d’esquerres (si li voleu dir així) posa el referèndum el seu programa és per tapar la seva negativa (antidemocràtica!) a acceptar al que majoritàriament ja ha votat el poble de Catalunya: la independència. La trampa del tril·ler. Pensar que un referèndum només votat pels catalans seria acceptat per qualsevol govern de l’estat espanyol, és com creure que podem trobar trebols de quatres fulles que ens portarà la felicitat. Només una malaltia col·lectiva com la síndrome d'Estocolm pot explicar que aquesta falsa sortida atiada i amplificada pels mitjans de comunicació hagi despertat tanta consideració entre votants que aspiren a la sobirania nacional (Països Catalans, EukalHerria, Galiza). La força de la nostra voluntat d'independència, de la nostra revolució! ha fet sorgir el tema del referèndum, si no de què els Iglesias i les Colau ho haguessin utilitzat demagògicament en els seu mítings i fet possible una victòria tan ampla… això ja ens hauria de fer pensar.
Dit això, en política internacional tot és possible i no és descartable que Europa imposés le necessitat d’un referèndum. Hom pot pensar que m’estic contradient. No. Si no hi ha d’haver desconnexió –com volem a qualsevol preu els progres unionistes– la concepció del seu referèndum forçat per Europa podria concebre’s com que tot “poble espanyol” ho decideixi; o bé proposar-lo per Catalunya però fent campanya amb tot l’aparell de l’estat al darrere. Hi ha mil maneres de manipular un referèndum perquè surti que NO. Mireu el d’Escòcia. Perdre’l seria allunyar per molt de temps les nostres aspiracions. Per tant, fora cants de sirenes, fora portes que s’obren a Madrid després del 20-D, anem amb al full de ruta a la ruptura amb Espanya i si cal fer-lo el farem des de la nostra sobirania, sense tutelatges.
I al Congrés, a Madrid, els independentismes han de jugar al que faci falta, amb intel·ligència política i no fer com fan alguns sectaris (que en fan virtut de la coherència) de prioritzar la doctrina sobre la realitat; la propaganda sobre els fets; i les fidelitats sobre les raons (com deia un periodista).

El que crec que els ha passat a molts polítics independentistes catalans és que han perdut la iniciativa i ni tan sols en són conscients. Em sembla que es miren massa el propi melic. I, com diuen al meu poble, el tenen de pasta i florit. Flac favor, estan fent al poble. Només cal complir allò que van prometre quan els van elegir. Res més. I els dies passen. Esperem que facin via. I que entenguin, tots, que cal presentar-se a tot arreu on es puga. I, en qualsevol cas, si un no juga un partit, no pot vindre després a dir que els qui l’han jugat ho han fet malament i que cal canviar-los. Per a ser creïble, cal demostrar que s’és bon jugador. I de moment…