Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.

Ningú amb un mínim d'enteniment polític i sentit de patriotisme, pot concebre que el sobiranisme hagi permès en aquestes darreres eleccions espanyoles "regalar" una victòria electoral, a un partit marcadament indefinit amb la qüestió nacional, com els amics de Podemos a casa nostra. Regalar-los la victòria, és un missatge equívoc cap al món i Espanya, que en pren nota i reinterpreta al seu gust, d'alguns que tristament semblen implorar per "un procés" d'aquí a l'eternitat. Tan poca visió, estratègia i coneixement de país, tenen els que han estat responsables de no repetir la coalició electoral de Junts pel Sí, que en aquestes dates nadalenques, regalar-los carbó, sona a ben poc de tan malament com s'han portat. Algú, amb un mínim de dignitat, podria donar la cara i explicar-nos el perquè de la curta volada d'aquesta coalició. Inèdits i extravagants errors de càlcul o, d'altra banda, una lleugera sospita d'egolatria s'imposa elevada a la última potència, imagino que expliquen aquesta barbaritat política que ha deixat perplexes i desil·lusionats, a tants patriotes benintencionats del nostre país. Això ja no és motiu de carbó és que no té perdó de Déu i demostra que una colla de xirucaires dedicats a la política no podrà mai desfer-se d'un estat, tan imperfecte com és vulgui, però estat en definitiva, com l'Espanyol. La política catalana és tan provinciana, com la ciutat que millor la representa: Barcelona. Per alguns, Barcelona és cosmopolita pel mer fet de tenir molts turistes, estar de moda i ser molt bonica. Tals coses que, sense banalitzar-les, tenen una importància molt relativa en el món de l'alta política i, que lluny de situar-nos en el mapa global, ens caracteritzen com una sort de parc temàtic assolellat i poca cosa més.

Avui, a Catalunya, passa com a l'època del tripartit: ningú pren decisions i més enllà de declaracions infructuoses i, suposo, benintencionades, no anem més enllà i pitjor encara tot Déu -amb el degut perdó- se'n riu de nosaltres. De fet, no n'hi ha per menys. Als catalans avui no ens perd l'estètica com ens deien abans; en veritat ens perd l'erràtica o l'idiotesa: dos elements, per cert, que no havien fet mai part de la tradició catalana. Posem com exemple, l'afer carregós i recurrent del pacte amb CUP: si amb els negociadors cupaires no s'arriba a un acord pocs dies després de les eleccions catalanes, a aquests senyors, se'ls ha d'ensenyar la porta, engegar a dida o si s'ho estimen més, se'ls envia en el seu propi llenguatge a "prendre pel CUP"! Dignitat, obliga. La seva recança a l'acord, té molt a veure amb la seva negativa originària al pacte, i en conseqüència, seguir fent-los la gara-gara és senyal de debilitat i futur escarni. La broma ha durat excessivament, i la gent sobiranista de dretes, d'esquerres o molts de la pròpia CUP, ja fa temps que estan farts o ben tips d'aquest sainet de final desencertat. El que passa a Catalunya per allò de la corrupció, la crisi dels partits i dels lideratges, en certa manera, ja va passar a Itàlia a principis dels noranta i el resultat, un cop desaparegueren els vells i corruptes partits, fou encara més decebedor. Al pas que anem, trobarem a faltar la corrupció de l'era Pujol, que no només va afectar a Convergència, per cert, ja que almenys en aquell període hi havia estabilitat i la classe política manava, no poques vegades amb la mà massa llarga i fent l'egipci més que no pas el suec o l'holandès, però en definitiva, es prenien decisions, moltes d'elles encertades i d'altres plenes, qui ho dubta ara, d'hipoteques. Si volem la independència, com jo la vull, calen canvis, no maquillatges, nous partits i nous lideratges amb cares noves i gent convençuda dels valors i fites que han de fer cavalcar aquest país vers l'avenir. La broma, ha durat massa i el seu resultat és la pèrdua de tots i la victòria d'aquells que mai han cregut en Catalunya i la catalanitat. Cal reconèixer, que tenim un problema, i greu, per rectificar i guanyar. Altrament, que ens vinguin a parlar els Rajoy, Sánchez, Rivera o Iglesias, que de ben segur coneixen millor la nostra casa, perquè certament, tenen raó i els catalans no ens podem governar i la nostra economia i sensibilitat, no va més enllà de la recaptació de la botiga i d'un hortet per plantar quatre esqueixos i tomates. Jo no vull això. Bon i venturós any 2016 per tothom, que el 2015 ha estat una autèntica pèrdua de temps i d'il·lusions.