El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya.

El 20D comprovarem que el poble espanyol avala i ratifica la via dura amb Catalunya donant una majoria de més de 2/3 del Congrés als tres grans partits de l'immobilisme. Serà una nova victòria tàctica de l'independentisme, sigui quin sigui el resultat aquí. Perquè potser sí que s'engega una reforma constitucional en la propera legislatura, però pel que fa al nostre país, ja sabem des d'ara que serà regressiva. Què es pot esperar, sinó, d'una negociació entre Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera?

Enmig d'aquest panorama, però, és just reconèixer l'excepció. Els darrers dos anys he estat molt dur amb Podemos i tinc mil motius per desconfiar-ne, però encara que sigui amb calçador ha acabat complint el seu compromís i ha incorporat al programa electoral, de forma explícita, la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre la relació amb l'estat. No només això, sinó que Pablo Iglesias s'ha enganxat amb Pedro Sánchez per aquest tema en un debat públic fa uns dies, defensant el referèndum amb claredat i contundència. D'acord, ell ven el referèndum com la millor estratègia per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no com un tema de principi democràtic, però al meu entendre això no treu valor polític al fet.

Tots els pronòstics i enquestes diuen que en aquesta cursa a quatre en que s'ha convertit la política espanyola, el cavall de Podemos serà el que arribarà l'últim a la meta i que el partit d'Iglesias no entrarà en cap de les combinacions de govern. El seu compromís amb el referèndum, doncs, serà un testimoni inútil a efectes pràctics. Però jo em trec el barret per la valentia amb què Pablo Iglesias ha acabat agafant les banyes d'aquest bou. Fer-ho a Catalunya és molt fàcil. Fer-ho a Espanya és molt difícil, molt incòmode i molt ingrat.

Acompanyo el reconeixement, però, amb una pregunta a la part catalana de Podemos, i a ICV, i a la gent d'Ada Colau. Ara quan els resultats electorals tanquin definitivament la porta a un referèndum la pròxima legislatura, què ens proposareu? Esperar quatre anys a veure si hi ha més sort, com feia la Convergència del qui dia passa any empeny? O ens ajudareu a acabar de tombar la balança ja, ara, junts?