Anem-nos fent a la idea de març.

La millor manera d’arribar al referèndum és votar independència i no Podemos. I això és tan evident que no hi cal cap aclariment.
És sorprenent, no obstant, que alguna força soi-disant independista recomanI l’abstenció i no el vot a l’independentisme.
La CUP no es presenta a les eleccions i, per descomptat, té tot el dret de no presentar-s’hi. Ara bé, una cosa és l’organització política que preconitza l’abstenció i una altra són els tres-cents mil vots que va obtenir el 27-S. D’aquests votants és més que probable que una part gens desdenyable sí que vulga votar en aquests comicis i també és probable que molts d’ells dubten sobre qui votar. Un autèntic partit independentista, seriós, que no abandona la gent que els ha fet confiança sinó que dóna eixida als seus dubtes no els hi pot dir de cap de les maneres, ah, ja us apanyareu. Qui fa aquesta canallada no mereix anomenar-se partit ni mereix tampoc la confiança dels votants.
Un autèntic partit independentista hauria dit als seus votants que, si volen participar en aquestes eleccions, que voten independentista, ja que el partit de les seues preferències (la CUP) no s’hi presenta.
No solament no ho han fet sinó que, a més, el sr. Arrufat ha manifestat les seves preferències per un partit no independentista, cas d’anar a votar. La cosa té el seu morbo, no direu que no, oi!, perquè es necessita tenir nassos que un independentista vote no independentisme i, sobretot, que els que negocien un acord de govern amb Junts pel Sí no demanen el vot per a aquells amb els quals estàs negociant. De no ser tan seriós és per a pixar-se de riure.
La qual cosa, siguem clars, demostra un alt grau de desconfiança i, alhora, la nul·la voluntat de la CUP d’arribar a cap acord.
Anem-nos fent a la idea de març.