Esperarem al dissabte. Ara ja no ve d’una setmana més.Qui va votar les CUP, volia independència.

La benvolença es una virtut molt cristiana però no serveix per fer confiança a la CUP i a la seva honestedat. En política les coses s’han de demostrar, contrastar i controlar per persones independents. No se si hi va haver trampa o no en el recompte, el que sí sembla, per el que s’ha publicat, és que no ho va poder controlar ningú de fora la gent de la CUP perquè ells no ho varen permetre, i això es motiu suficient, junt amb la “coincidència” de l’empat, i les posicions enfrontades de les diferents “ànimes Cupaires”, per sospitar.
Publicar les actes no es cap prova ni aclareix res, qui certifica que les actes no han estat manipulades?
S’han tornat a equivocar, un cop més, i reaccionen com la dreta mes dura quan es senten acorralats per les justes crítiques a la seva manera de fer, tancant files i acusant a tort i a dret a qui els critiquem per la seva ineptitud, tan a l’hora de negociar, com de (in)comunicar-se com per la manca de compromís, difuminant la responsabilitat dels electes dins el col·lectiu sense ni tan sols donar la seva opinió, quedant-se al marge. Això no es assemblearisme, és covardia.
No m’he vacunat de la grip, però si de la CUP i les pandèmies assembleàries, n’estic immunitzat de per vida.
No entenc com un periodista pot defensar o disculpar una gent que convoca rodes de premsa sense admetre preguntes a no ser que també defensi els “plasmes” de Rajoy. Una mica de coherència, sentiments i simpaties a part.
Tot i les meves crítiques reiterades a determinats comportaments de la CUP i no solament el de l’assemblea de Sabadell, he de dir que no crec que tenir l’opció assembleària sigui dolent; de fet, molts partits ja ho feien o s’hi han afegir amb més o menys grau, bàsicament en la convocatòria de les eleccions primàries. També podria compartir la tenacitat d’alguns dels seus components i la capacitat d’alguns del seus dirigents, especialment en David Fernández, però en canvi no compateixo l’estratègia que han seguit en el pacte amb Junts pel Sí ni l’actitud d’alguns caps visibles que opinen i actuen en clau de la tendència que defensen a dins de l’organització i no en la de voler sumar i saber dialogar sense voler imposar el propi argumentari com a únic vàlid i expressar-lo en públic sempre que poden menystenint la resta.
Amb tot, és comprensible que arribar a un empat exacte entre 3.030 persones és fa difícil de creure tot i les argumentacions que es puguin donar. I això ho crec jo i moltes de les persones amb les quals he parlat i les opinions de molts comentaristes que hem pogut sentir. De fet ja se li ha donat el nom d’unanimitat a la catalana. Dit això, desitjo, espero i anhelo que prenguin una decisió encertada i racional el proper dia 2 tot acceptant la presidència d’Artur Mas i que sigui un pacte que duri tota la legislatura de 18 mesos, que abasti tots els àmbits de govern possibles i que el nostre procés no es torni a dilatar més, que ja fa molts mesos que fem tard.
Sembla fora de dubte que el resultat de l’assemblea de les CUP va ser un empat. Matemàticament és més probable que no ho semblava a priori. I ja hi havia divisió interna abans. El problema aleshores consisteix en que ara mateix queda com paralitzada. Amb la militància dividida per la meitat a favor i en contra del president Mas, ara què? I, més enllà de tota la resta, de les valoracions, de les polèmiques, dels enfrontaments, de tota la resta, l’únic que em molesta de tot plegat és la pretensió d’alguns dirigents de tindre la raó sense ser capaç de donar cap argument mínimament sòlid. Esperarem al dissabte. Ara ja no ve d’una setmana més.
Com a conseqüència, algunes simpaties s’han aigualit o transformat en antipatia, arribant fins a la crítica més severa i a rebuig visceral.
De l’amor a l’odi…..