coincident amb la liquidació d’impostos. Hauria de ser, doncs, un dia 20, prefixat amb
anterioritat, en què la ciutadania, les administracions públiques i les empreses catalanes
haurien de fer el pagament a la Agència Tributària Catalana, preferentment, coincidint amb
les liquidacions trimestrals. Cal, però, entendre que la crida feta per les Institucions
catalanes no comptaria amb un seguiment del 100% i caldrà combinar-ho amb la resta
d’accions. Els pressupostos generals de l’Estat espanyol preveueu pel 2015 65.332M€
d’ingressos en concepte de IRPF i 32.529M€ en concepte d’IVA. El pes de l’economia
catalana sobre el total del PIB se situa al voltant del 20%. Aconseguint un 50% d’efectivitat.
2) SEGURETAT SOCIAL. Aportació de les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors
públics de la Generalitat i les administracions locals de Catalunya al Sistema Català de
Pensions.
3) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit pels propis catalans, amb un termini de
retorn de dos anys. Aquest model d’endeutament, sustentat pels propis nacionals, ens
aproparia als models de països com Itàlia o el Japó on el deute de l’Estat és, sobretot, en
mans dels seus nacionals. Aquesta característica incrementa la Independència/Sobirania
real de l’Estat. El total de dipòsits a l’Estat espanyol, en entitats financeres, (no tenint en
compte aportacions a fons d’inversió, comptes corrents o actius líquids, etc...) a gener de
2014 ascendien a 740.000M€ i al voltant de 200.000M€ en entitats no financeres.
Presumint que la societat catalana representa al voltant del 16% de la població de l’Estat
espanyol i assolíssim un èxit del 35%. Aquesta mobilització d’actius implicaria una reducció
de la solvència bancària i una baixada dels ratis de solvència de les entitats espanyoles que,
cal no oblidar, tenen la garantia de l’Estat del Fons de Garantia de Dipòsits. Generaria, per
tant, un incentiu a la negociació del Regne d’Espanya.
4) EMISSIÓ DE DEUTE SOBIRÀ CATALÀ. Subscrit per entitats financeres estrangeres. Aquesta
emissió d’endeutament és de més difícil quantificació per la necessitat d’establir
negociacions amb els Mercats financers o Estats que negociïn finançament a canvi de
negocis estratègics amb la futura Catalunya. Per tal que la dita emissió sigui exitosa cal aportar en garantia actius de la Generalitat i concessions de serveis o
infraestructures que passin a ser de titularitat de la nova Catalunya.
Cal, doncs, determinar un disseny d’aplicació de les estructures destinades a la recaptació
dels rendiments tributaris i les cotitzacions socials generats a Catalunya que garanteixi el
funcionament de l’Estat independent català, i la dotació de les prestacions públiques durant el
període immediatament posterior a la Declaració Unilateral d’Independència i fins que no es
concreti la situació definitiva del repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la
República de Catalunya.
L’aplicació de les estructures destinades al cobriment de les necessitats financeres i en
garantir el normal desenvolupament dels serveis públics a Catalunya també hauria d’implicar la
presa de control dels actius de titularitat estatal a Catalunya, sens perjudici dels acords de
repartiment que es puguin adoptar amb l’Estat espanyol amb posterioritat els quals ja han de
pressuposar el reconeixement de la sobirania catalana per part del Regne d’Espanya.
4.1.2. Estructures que assegurin l’obediència al nou Dret català
Per al projecte de creació de l’Estat independent català és imprescindible assegurar la
presència de les estructures coactives presents a qualsevol Estat que promoguin l’obediència al
Dret de tota la població i que es trobin en condicions d’assegurar la independència de la nova
entitat sobirana.
Un element de credibilitat de les forces polítiques que concorrin als comicis amb el
compromís de declarar la independència consistirà en que també es comprometin al gestionar el
reforçament i en el seu cas la creació d’aquests elements coactius (aparell judicial i administratiu i
les forces de seguretat) que assegurin el control del territori i la seguretat de la població i el
funcionament dels serveis públics essencials durant els moments immediatament posteriors a la declaració d’independència. El manteniment de l’ordre públic és la funció substantiva de l’estat i
les amenaces al mateix poden ser la causa més important de deslegitimació del procés.
Tenint en compte que d’acord amb el plantejament inicial i després de l’experiència del
darrer cicle polític la secessió catalana sols podrà ser unilateral, les forces polítiques partidàries de
la independència han d’oferir en primer lloc un programa detallat d’organització de serveis per
desplegar aquella acció pública fins el moment exercida per l’administració de l’Estat espanyol:
notòriament organització d’un servei d’administració de justícia i d’un servei de seguretat.
En aquest sentit caldrà perfilar les relacions dels nous cossos amb les estructures
administratives existents i reservar la dotació financera necessària per assumir les tasques dirigides
a la creació i consolidació de l’Estat.
4.1.3. Estructures diplomàtiques i d’estratègia de política internacional
En el context de la declaració d’independència l’objectiu prioritari de l’acció exterior catalana
ha de ser el d’obtenir el reconeixement dels altres Estats i, en cas que s’estimi convenient per la
ciutadania i per les institucions de la República de Catalunya, el de l’ingrés en determinades
organitzacions internacionals d’àmbit europeu i mundial.
Sobre aquest darrer punt, cal dir que sobirania, entre d’altres coses, implica la lliure capacitat
de decisió de l’Estat independent pel que fa a l’establiment de relacions amb d’altres subjectes de
Dret internacional i la seva eventual integració (o no) en les diverses organitzacions de marc
regional o mundial, en aplicació de la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en
relació als tractats internacionals. 4.1.3.1Nacions Unides
Pel que fa a la qüestió concreta del reconeixement en relació a la concurrència de la
dinàmica de poder que opera en les relacions internacionals cal esmentar el particular cas d’accés
una organització internacional: Nacions Unides. Així, tot i que ingressar a Nacions Unides no és un
requisit per tenir la consideració d’Estat independent si observem l’evolució de les independències
esdevingudes en el curs de les darreres dècades veurem que aquest pas consagra l’aparició del nou
Estat.
Per a ser admès membre de les Nacions Unides la candidatura ha d’estar aprovada per la
majoria dels Estats de l’Assemblea General (molts dels quals, tal com ja hem posat de manifest
anteriorment, no són democràcies) prèvia proposta del Consell de Seguretat. La decisió d’aquest
òrgan és clau per sotmetre la votació a l’Assemblea i, en general, esdevé el filtre principal per
aturar candidatures que es troben mancades de suport polític, una mancança que es tradueix amb
la interposició d’un vet per part d’algun dels cinc Estats membres permanents en el Consell de
Seguretat: Estats Units, el Regne Unit, França, la República Popular Xinesa i la Federació Russa.
En essència, qualsevol candidat a esdevenir un nou membre de Nacions Unides li cal el vot
favorable, o almenys l’abstenció, de totes cinc potències, entre les quals hi trobem, certament, tres
democràcies (els EUA, Regne Unit i França) de partit únic (la República Popular Xinesa) i una
democràcia de molt baixa qualitat que frega l’autoritarisme (la Federació Russa).
Normalment, si la secessió s’ha produït de forma bilateral i negociada amb l’Estat matriu, i
l’emergència del nou Estat no afecta a cap interès polític cabdal dels cinc membres amb dret de vet
del Consell de Seguretat la candidatura es tramita sense obstacles. Però, com cal tenir present que
succeirà en el cas català, si la candidatura deriva d’una secessió unilateral cal saber conjugar els
interessos diplomàtics dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat per evitar el vet. En aquestes circumstàncies resulta cabdal desenvolupar una estratègia diplomàtica (i per
tant que els actors polítics catalans s’hi comprometin a desplegar-la) que trobi el suport polític dels
cinc membres permanents del Consell de Seguretat i, tenint present que tant la Federació Russa
com la República Popular Xinesa mostren poques predisposicions a reconèixer noves realitats
estatals derivades de la unilateralitat a causa dels problemes territorials que tenen dins les seves
fronteres, caldria trobar un esquer diplomàtic per convèncer-los en termes d’influència política,
social i econòmica a la Mediterrània occidental ja que tampoc l’argument de la majoria
democràtica que pugui recolzar la independència catalana és de suficient pes per a governs no
democràtics (Xina) o amb credencials democràtiques molt dubtoses (Rússia).
4.1.3.2. Unió Europea
Cap norma dels tractats de la Unió Europea no estableix expressament què passa quan una
part d'un Estat membre es constitueix en Estat independent. Per tant, s'ha d'analitzar cada aspecte
regulat en els tractats.
El primer que cal comentar és que la interposició del vet per part del govern espanyol a
l’accés a la Unió Europea significaria almenys el reconeixement de la secessió catalana. Mentre no
hi hagi aquest reconeixement Catalunya es consideraria encara integrant de l’Estat espanyol i per
tant amb el dret de la Unió aplicable a tots els efectes. La derogació del dret de la Unió en territori
català i respecte la ciutadania del nou Estat només es produiria si, a més del referit reconeixement
(i per tant, amb el dret de la UE aplicable durant les diverses fases de la secessió en l’escenari
unilateral) es modifiquen els Tractats Constitutius. Aquest fet es produiria sempre i quan els
catalans deixessin de tenir la nacionalitat espanyola. L'Estat independent català hauria de regular la
nacionalitat de la seva ciutadania. Així mateix, ens trobaríem amb tres casos diferents:
1) Catalans residents a Catalunya que tenen la nacionalitat catalana únicament després de
la proclamació d'independència.
professionals italians prestar-hi serveis sense traves.
Presa la decisió, per unanimitat dels Estats membres, d'expulsar la Catalunya independent
del mercat únic, l'Estat independent català pot establir els requisits, imposts i aranzels que li
plaguin, com ara gravar amb més imposts el BBVA que el Banc Sabadell, determinar que tota
empresa a Catalunya ha de tenir un mínim del 51% de capital català, que per a vendre a Catalunya
l'aranzel d'importació dels productes francesos és del 500% i els dels EUA o Rússia del 0%,
expropiar sense indemnització com fan l'Argentina o Bolívia, etc. Si ens expulsen, mans lliures.
Hi ha alternatives a la UE, sense perdre l’essència d’aquesta, com és l’EFTA (European Free
Trade Association), que és una organització intergovernamental per tal de promocionar el lliure
comerç i la integració econòmica amb la finalitat de beneficiar els membres que la composen.
Actualment en formen part països com Noruega, Liechtenstein, Suïssa i Islàndia. Els països que
conformen l’EFTA tenen la possibilitat d’establir tractats bilaterals o multilaterals amb Estats
membres de la UE, actualment 28 països, amb la qual cosa poden beneficiar-se dels mateixos
privilegis dels que gaudeixen aquests Estats.
D’altra banda, la lliure circulació de persones, béns, capitals, serveis i mercaderies,
mitjançant la supressió de fronteres, es coneix com l’Espai Shengen i és un dels grans avantatges
que ha aconseguit la UE. A part ha aconseguit el reforçament de fronteres exteriors, així com la
col·laboració transfronterera policial i judicial. A aquest espai també hi estan associats països no
membres de la UE, per aquesta raó també hi podria ser l’Estat independent català sense la
necessitat de ser-ne Estat membre.
Per tot això, no ens cal capficar-nos en formar part de la UE per poder gaudir dels privilegis
més tangibles, com són els plantejats, que es poden obtenir essent membre de l’EFTA i de l’Espai
Shengen. Aquest plantejament eliminaria el possible vet per part d’altres Estats.4.1.3.2.3 Institucions europees: la presència al consell, la comissió,
el Parlament, el TSJ, etc.
Per a integrar-hi la República de Catalunya cal una decisió dels vint-i-vuit Estats membres
per unanimitat.
4.1.3.2.4 Conclusions
L'endemà de la independència de Catalunya, tot continua igual quant a la moneda, i quant
al mercat únic mentre no ens expulsin per decisió unànime dels vint-i-vuit Estats membres; però
els nostres president, ministres, directors generals, etc. no aniran a les reunions de la UE mentre
no ho acordin per unanimitat els vint-i-vuit Estats membres.
Els interessa a tots i cadascun dels vint-i-vuit Estats membres d'arriscar les inversions i
exportacions a Catalunya? Li interessa a França, amb més de 1.400 empreses a Catalunya? A
Alemanya, amb més de 1.000? A Itàlia, amb més de 700? Al Regne Unit i els Països Baixos, amb
més 500 empreses cadascuna? Només el 2012 van invertir 2.614 milions d'euros a Catalunya: els
interessa que puguem blocar-los els capitals i beneficis? Volen un tracte privilegiat per a les 800
empreses americanes i 300 japoneses que hi ha a casa nostra, i discriminatori contra les empreses
dels Estats que no reconeguin la Catalunya independent?
Realment els interessa a tots els vint-i-vuit membres de la UE que un Estat independent,
amb 7,5 milions d'habitants i un PIB de 200.000 milions d'euros, sigui fora del mercat únic, amb
plena llibertat fiscal, comercial, política i militar? Volen que siguem un 'free rider'? Volen un Estat
espanyol membre amb un deute del 100% del PIB i un Estat independent català no membre amb
un deute del 25% del PIB?
No sembla que els altres vint-i-set hagin fet un pacte de suïcidi amb Espanya. Els Estats no
tenen amics permanents ni enemics perpetus: tenen interessos --aquests sí: permanents i perpetus--. No cal parlar de drets, democràcia i valors europeus. Parlem dels seus interessos, que
és l'única cosa que els importa, i és l'única que ens hauria d'importar als catalans.
Per altra banda, la decisió de si interessa als catalans continuar o no a la Unió Europea
l’haurem de prendre un cop siguem un Estat independent.
L'Estat independent català serà un Estat amb interessos, comerç i empreses comunes amb
altres Estats d’Europa i del món. S’han d’establir les relacions diplomàtiques i comercials de
caràcter bilateral o amb la incorporació a organitzacions supra-estatals.
4.1.3.3. Condicions de l’acció diplomàtica
En essència, del panorama descrit es desprèn que l’acció política dels actors catalans que
concorrin en unes eleccions amb el compromís de promoure la declaració unilateral
d’independència han d’assumir, igualment, el compromís de desplegar una acció diplomàtica
articulada al voltant de la lògica de dinàmiques de poder (i no tan sols a la mera invocació de
factors de legitimitat democràtica) per assolir el reconeixement dels altres Estats i, eventualment,
per promoure la integració del nou Estat independent català a les diferents organitzacions
internacionals on ens interessi ser-hi.
4.1.4 Estructures de telecomunicacions, energia i transport
A partir de la DUI, el Govern d’unitat nacional ha de garantir el subministrament de gas,
aigua i electricitat a totes les llars, empreses i dependències del territori. No és descartable que
l’Estat espanyol intenti sabotejar l’acció de construcció de país del govern català atemptant contra
les infraestructures, malmetent així la confiança dels ciutadans en el procés cap a la
independència. Es tindrà especial sensibilitat i atenció amb les persones que poden tenir dificultats
per assumir les despeses de les factures del subministrament. S’ha d’executar la llei catalana,
recentment impugnada pel tribunal constitucional espanyol, anomenada pacte per la pobresa5. La regeneració democratica
La ciutadania no s’ha allunyat de la politica, senzillament la ciutadania pateix desafecció per
a la politica tradicional. S’ha demostrat en les darreres mobilitzacions al pais que quan hi ha un
projecte realment il·lusionant, atractiu i participatiu, les persones s’impliquen.
Aixi mateix, des de Solidaritat Catalana per la Independencia proposem mesures sobre la
participació ciutadana, la transparencia i l’austeritat i la regeneració politica perque la ciutadania
s’apoderi de la politica, es a dir, que la politica estigui al servei del poble, pel poble i per al poble,
que es condició indispensable per estar en condicions d’assolir un Estat independent català al
servei del poble de Catalunya.
5.1 Fonaments per a la regeneració democratica, la transparència, la participació i
l’austeritat
Les organitzacions polítiques han de ser horitzontals en comptes de piramidals i les
direccions d’aquestes han de ser col·legiades. Cal que facin primàries, llistes obertes i els càrrecs es
limitin entre una o dues legislatures: aquests pilars són elementals per erigir una nova organització
política del segle XXI. Així se'n reforça la qualitat democràtica, es crea una nova cultura
organitzativa, flexible, transparent, canviant i cooperativa i es poden obrir autèntics debats al
conjunt de la ciutadania.
La partitocràcia entesa com a organitzacions de professionals de la política, que fan del
tacticisme la seva guia d'actuació, no tenen cabuda en el rescat de la democràcia. La regeneració
democràtica comporta que la ciutadania s'organitza perquè es compromet amb uns ideals, és a dir,
que una organització de ciutadans compromesos s'obren a la ciutadania perquè aquesta retorni a
la política la noblesa de la seva funció. D'aquesta manera, reafirmem el compromís de la política
amb la societat a la qual serveix.
5.1.1 Eines per al desenvolupament de la regeneració democràtica.
5.1.1 Eines per al desenvolupament de la regeneració democràtica.
Considerem que cal la regeneració democràtica de les institucions autonòmiques i
municipals a fi que la ciutadania s’apoderi de la politica de manera immediata i construeixi els
fonaments de la Nació de Catalunya.
1) S’ha de concretar el sistema d’eleccions amb llistes obertes. La votació única als partits
polítics i la confecció de les llistes en funció de les afinitats a les cúpules dels partits crea
desafecció i llunyania de la ciutadania amb la política. La possibilitat de crear un sistema
mixt, obert i territorial per a la representació i l’elecció dels càrrecs públics, aconseguiria
l’interès del ciutadà i la seva participació.
2) Limitació del temps de mandat públic. Els càrrecs de la presidència de la Generalitat i les
alcaldies de les grans ciutats han de tenir el mandat limitat a dues legistures. Cal renovar les
accions polítiques.
3) Limitar els càrrecs de confiança de les administracions públiques.
4) Fixar el salari dels càrrecs públics atenent al sentit d’homogeneïtat, d’equitat i
responsabilitat en l’acció directiva.
5) Elaborar una llei per impedir l’anomenat “portes giratòries”, on es determini un temps de
cadència entre l’exercici de càrrec públic i l’ocupació de càrrecs en empreses vinculades
amb l’administració.
6) Tota imputació judicial per corrupció implicarà el cessament temporal de les funcions
directament o indirectament associades.
5.1.2 Eines per al desenvolupament de la transparència i l’austeritat
El descrèdit i la sospita de corrupció dels polítics està instal·lada entre els ciutadans. És del
tot necessari que la Catalunya independent incorpori mecanismes de control per assegurar
l’honestedat de l’acció política en general i dels polítics en particular. Entre d’altres es poden citar:
No hay comentarios:
Publicar un comentario