La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.

És com a mínim paradoxal que els defensors a ultrança de la llista unitària com a camí infal·lible per a assolir la majoria independentista reprodueixin el mite unionista: “Mejor Unidos”. Voilà. Sense més. Tal i com fa l’unionisme, es repeteix estèrilment, sense un rerefons argumental genuí, que la unitat és inherentment positiva. Així, la teoria de la llista unitària ve a dir que la unitat de tot l’espectre independentista sota una mateixa llista electoral és l’estratègia més efectiva, la que optimitza el vot independentista. Hi ha, sens dubte, una raó poderosa per a sostenir que la llista unitària és idònia: el camí del reconeixement internacional seria segurament més senzill si fos només un el grup parlamentari que votés a favor d'una hipotètica declaració d'independència. Cal, però, matissar aquesta lectura. A l’hora de la veritat, el que de debò comptarà és el nombre i percentatge total de diputats favorables, siguin del color polític que siguin. No oblidem que la “majoria extraordinària” per a un únic partit polític (o llista única en aquest cas) ja va ser demanada a les darreres eleccions i s’ha palesat que tot i no assolir-se aquesta majoria, l’independentisme ha continuat el seu pas incessant gràcies a un bloc parlamentari incontestable. També així ho ha entès la premsa internacional. La unitat, per tant, no necessàriament ha de ser en seu electoral, sinó que també pot manifestar-se a través del Parlament, i per descomptat, en l’esfera social. L’objectiu és clar, aconseguir el màxim nombre d’escons independentistes per tal de depassar la majoria absoluta. Quants més escons, més legitimitat per a declarar la independència. Si es tracta per tant d’obtenir una majoria independentista sòlida i com més àmplia millor, la tàctica de la llista unitària no acaba de ser prou convincent. La unitat perquè sí, perquè toca, no sempre suma. Un cas paradigmàtic d’aquest principi el tenim a casa nostra, Convergència i Unió, Mas i Duran i Lleida: dos partits, un dels quals resta un bon grapat de vots a la coalició. Seria també aquest el cas d’una llista unitària? Podrien els polítics de CiU restar vots al conjunt? L’existència d’un cert ressentiment pusil·lànime i massa sovint visceral cap a CiU, és un factor a considerar. El discurs fàcil i superficial sobre les retallades existeix i ha impactat profundament en certs sectors de l’esquerra nacional. Una llista unitària no farà desaparèixer màgicament els recels cap als polítics “de dretes”, “neoliberals”, que la composin, fins al punt que més d’un independentista pot abstenir-se de votar-la. Els casos de corrupció a l’entorn de CiU, per bé que amplificats exageradament pels mitjans de comunicació espanyols, tampoc ajudarien a fer seductora la llista única per a aquest sector de l’esquerra. No és un panorama ideal. Per suposat que una llista unitària seria desitjable, però el “si s’hi presenta X, jo no els voto” existeix. No es pot caure en la ingenuïtat de negar-ho. Més en un context previsiblement marcat per la irrupció de Podemos, que insistirà, amb altes dosis de demagògia i simplisme i amb tot l’aparell de l’Estat al darrera, en el discurs anti-CiU. La presència de personalitats independents a la llista única difícilment pugui contrarestar el rebuig frontal a CiU d’aquesta esquerra iracunda. No ens equivoquem, el gran risc no és no aconseguir la llista unitària, sinó que la manca d’una alternativa d’esquerres alimenti Podemos. Es podria dir que la CUP ja ocupa l’espai sociològic de Podemos, però és evident que les diferències entre ambdós partits són substancials i fan improbable la neutralització del partit que en Lara imposa subtilment com a esperança de regeneració d’Espanya i com a alternativa a la independència. El que cal buscar no és només la consolidació del vot independentista, sinó la seva expansió. Una llista unitària no garanteix aquest efecte, sinó que pot resultar en un estancament fatal. No cal dilapidar esforços en intentar convèncer els votants del PP o de C’s, però dins sectors importants del PSC, d’ICV-EUiA, de Guanyem o de Procés Constituent, on les promeses federalistes troben cabuda (i on hi ha veritable ràbia contra CiU), hi ha molta feina a fer. En aquest sentit, difícilment una llista unitària pugui ser una eina eficaç. Es tracta justament de convèncer aquests grups, més tots els potencials votants de Podemos, i és raonable pensar que no es deixaran convèncer si tenen a mà la crítica fàcil a la llista única per incloure personalitats que segons el seu parer, representen la “casta”. L’èpica i la transcendència històrica del moment potser la facin atractiva, però una lectura pragmàtica de la complexa esquerra catalana indica que la llista unitària por ser quelcom del que ens podríem penedir. La unitat, quan suma, suma, i quan no suma, resta.