L’incivisme no té ideologia.

"Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que diferencia Catalunya de França, Itàlia o els Estats Units. Tots ella són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament"

Per sort o per desgràcia, això depèn dels ulls amb que es mira, Catalunya és un país bastant normal. Com a mínim, no és menys normal que Espanya, França, Itàlia o els Estats Units. I la gent que hi viu fa, més o menys, les mateixes coses que fan espanyols, francesos, italians o nord-americans. Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que els diferencia de Catalunya, són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament. No és una diferència menor, està clar. És una diferència que una part rellevant de la societat catalana ja ha percebut com a perjudicial per als seus interessos i que es proposa posar-hi remei. Com? Intentant saber si al país són més els que volen ser com Espanya, França, Itàlia o els Estats Units, és a dir, un estat; o si la majoria no vol ser independent però sí que vol canviar el seu estatus dins d’Espanya; o si a la majoria ja li va bé quedar-se com ara, amb poc pes per decidir i convertida en una generosa ONG del finançament espanyol.
La consulta del 9 de novembre per saber que volen fer els catalans amb el seu futur posa nerviosos molts sectors polítics, econòmics i socials. I si, a més, la Generalitat avança amb elements simbòlics com les urnes o les paperetes pel #9N el grau de nerviosisme i d’excitació augmenta. I quan això passa, es perd la distància, la perspectiva i l’anàlisi reposat. És el que està passant amb l’incident d’aquesta setmana a Vilanova i la Geltrú amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan un grup de radicals el va increpar quan anava amb el seu cotxe oficial, a la sortida d’un míting del Partit Popular. Els fets són condemnables? Sí, evidentment. Són tolerables? No, de cap manera. S’han d’eradicar dels nostres carrers? Sense cap mena de dubte. Dels carrers de Catalunya, d’Espanya i d’on sigui. El més sagrat és la llibertat d’expressió i de moviment, que s’ha de garantir. I aquí, a Catalunya, es garanteix. Ara bé, no és justificable ni acceptable utilitzar incidents com aquest o la suposada agressió al líder del PSC, Pere Navarro, dins d’una església de Terrassa per part d’una dona de 63 anys, per criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, l’independentisme i el procés del #9N. Afirmar que el que s’ha sembrat porta fins aquí és una manipulació indecent que persegueix enfosquir la determinació del Parlament de Catalunya de consultar els catalans sobre el seu futur, fent veure que les ordes feixistes catalanes ocupen el carrer.
Incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut aquí i a fora. Alguns exemples, novembre del 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es veu encerclat i increpat per un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet, era una queixa veïnal, amb males arts, però només era una queixa veïnal; febrer del 2010, estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona boicotegen una conferència de l’ex-lehendakari, Juan José Ibarretxe; març del 2010, també a la UAB, intenten fer el mateix amb la líder d’UPyD, Rosa Díez; juny del 2011, el col·lectiu dels indignats encercla el Parlament provocant incidents amb el president, Artur Mas, i els diputats; desembre del 2011, persegueixen, increpen i insulten el president Jordi Pujol, a Lleida... Tots aquests són actes incívics, reprovables i condemnables però que res tenen a veure amb l’independentisme. Voler atribuir tot el que passar a Catalunya a la proximitat de la consulta del #9N és intentar atemorir, desinformar i manipular l’opinió pública. És, senzillament, guerra bruta; és una provocació.
Hi ha un corrent de fons potent –que admetia la mateixa candidata del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu, Elena Valenciano: “Els fills dels seus amics són independentistes” – a favor del Dret a Decidir però que no pot ser combatut amb males arts. És legítim que els que no hi estan a favor treballin per impedir-ho. Però no que s’utilitzi la tergiversació i la manipulació. No tot s’hi val.

Catalunya no ha de caure en aquestes trampes i polèmiques, que sovintejaran a mida que s’acosti el #9N. Però tampoc ha de tolerar que els incíviques d’aquí, que també n’hi ha, espatllin el que amb tanta pulcritud s’està fent.