Constitució Catalana.

És un bon senyal que es comenci a parlar seriosament de la Constitució Catalana. Precisament, pensar en la nostra constitució i recuperar el sentit i l'esperit de les constitucions que hem tingut al llarg de la història, representa tenir un profund sentit d'estat. Ara és el moment d'anar definint les normes democràtiques fonamentals que han de ser les mateixes per tothom. Ningú entendria que en un joc de taula familiar cada un dels jugadors tingués unes normes diferents a les dels altres. Les estratègies del joc poden ser, però, molt contraposades. En aquests moments de transició nacional cal que fem les coses bé. No hem de voler ser independents i igual de malbaratadors i de corruptes. La gran il.lusió que genera pensar en la independència prové de la satisfacció que es tracta d'un procés col.lectiu, de tot un poble, que d'una forma transversal i unitària, pacífica i respectuosa, aconsegueix que s'expressi la voluntat de la majoria dels ciutadants per sobre de les seves diferències. És per això que els partits polítics que estan a favor del dret de decidir i d'obtenir la sobirania plena, més aviat que tard hauran d'anar units per passar definitivament aquesta pàgina de la història. El President Mas, ferm, és el nostre President . Sobre ell pivota el punt de màxima tensió i és a ell, independentment del partit al que forma part, a qui hem de demostrar tot el nostre suport. Tots hauríem de sentir-nos interpel.lats i cridats a opinar sobre quin model d'estat considerem que és el millor pel futur del nostre país. Abans d'arribar a aquest gran pacte hi hauria d'haver un diàleg engrescador en el que es pugui millorar tot allò que ens ha portat a la crisi actual. A l'inici de la transició es demanava amb coratge i convenciment: "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i no aniria malament que, ara, que estem al final d'aquesta transició en la que ens voldrien tenir a tots assimilats o bé residuals, tots plegats demanem amb la veu segura i clara: "Llibertat, constitució i Estat". Ara que es demostra, un cop més, que hi ha jutges clarividents com en Santiago Vidal, hi hauria d'haver un moviment de suport a favor d'aquest debat constitucional que no podem demorar. La unitat de tots els partits i de la societat civil, degudament representada, s'atança. Creieu-me. No en dubteu.
Jo suposo que acabarà passant com sempre. O sigui que Espanya acabarà fent el que no volia fer, perquè li ho imposarà la comunitat internacional. Així va haver-hi una democràcia més o menys homologable, així els socialistes van demanar el SÍ a l'OTAN i així el  Zapatero d'un dia per l'altre va dir dic allà on havia dit Dídac. Ara passarà el mateix. Ara la comunitat internacional li dirà a Espanya que faci tot el que calgui perquè no es produeixi la independència de Catalunya. Però li aclarirà que pel 'tot el que calgui' no entengui la manera clàssica espanyola de mantenir-nos sotmesos, o sigui enviar-nos els tancs. No, la comunitat internacional ja sap que els espanyols són us australopitecs polítics i per tant no només els ordenarà els canvis sinó que especificaran quins canvis hauran de ser. Reforma constitucional i electoral, plurinacionalitat, respecte de la llengua i la cultura, algun simbolisme exterior -seleccions esportives, per exemple-, potser aparell de justícia i topall i control dels fluxes econòmics. Suposo que passarà això. La part negativa és que si Espanya acata les ordres, que les acatarà perquè no hi tindrà més remei, no hi haurà independència. I la part positiva serà que almenys tindrem redreçament nacional que probablement ens permetrà escometre la independència en millors condicions que ara. Però riurem. Riurem i molt.