Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres.

Andreu González
Una pregunta afegida que ens podem fer és d’on ve la fal·lera de tenir països d’esquerres. Perquè són més justos i reparteixen millor la riquesa, oi? És obvi. Per això és una qüestió inajornable, mentre que la independència pot esperar ad kalendas graecas. Doncs bé, l’anàlisi de quatre dades públiques, nítides i rellevants demostra exactament el contrari.
Si mirem l’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat i creuem aquestes dades amb les dels partits de govern arreu del món, ens adonarem que no hi ha en els deus primers països cap partit més a l’esquerra que una socialdemocràcia. A Noruega hi ha una coalició del Partit Conservador i del Partit del Progrés (conservador nacionalista). A Austràlia, una coalició del Partit Liberal i del Partit Nacional, tots dos conservadors. A Suècia, una mica de color: coalició del SAP (socialdemòcrates) i del Miljöpartiet (verds). Pel que fa als Països Baixos, hi manen el VVD (liberals conservadors) i els laboristes (socialdemòcrates). Quant a Alemanya, hi trobem una coalició tripartida de cristianodemòcrates, socialdemòcrates i CSU (cristianodemòcrates conservadors). A Suïssa, ni més ni menys que un pentapartit de liberals, socialdemòcrates, PPD (cristianodemòcrates conservadors), SVP-UCD (conservadors populistes i nacionalistes) i BDP (conservadors de centredreta). A Irlanda, hi trobem el Fine Gael (centredreta) i els laboristes. Al Canadà, només un partit conservador. A Islàndia, dos partits liberals de centredreta. Finalment, a Dinamarca, hi governa una aliança de socialdemòcrates i liberals.
Ara, una mica de recompte de les dades. El primer que sobta és que 9/10 són governs de coalició. En altres paraules, que sembla que els pactes entre partit diversos (no les aliances d’esquerres) aporten progrés. La segona constatació és que 8/10 són europeus. Així que podem blasmar tant com vulguem la vella Europa i recrear-nos en les seves misèries, però en el nostre entorn hi ha els països que proporcionen més benestar del món i ho fan amb partits de dreta, liberals, de centre i socialdemòcrates, però sense organitzacions polítiques homologables a la CUP ni a Syriza. Ni tampoc, és clar, a ICV ni a Podemos. (En realitat, la llista de partits comunistes que governen al món és molt curta: la Xina, Cuba, Laos i Vietnam. Si comptem els que governen en coalició, hi trobem Grècia, 20è de la llista d’índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat, únic entre 35 i per sota d’Espanya.)
De manera que sembla prou clar que els partits avorrits i d’antuvi poc atractius (conservadors, liberals, socialdemòcrates) són els més capaços de generar riquesa i de repartir-la millor. Faríem bé tots plegats d’assumir, doncs, que el futur país tindrà tots els colors de l’espectre polític, els que ens agraden i els que no. Tard o d’hora, també ho acabaran assumint aquells que van tapar fins a l’extenuació la independència amb la matraca de les retallades, sovint sense fer prou èmfasi que venien imposades per Madrid.