Tres catalans, quatre opinions...... el problema és si sabem escoltar»

Diu la dita que tres catalans, quatre opinions. Dins de cada català hi ha un entrenador del Barça, un economista que resol crisis amb dos tallats, un molt honorable que sí que els té ben posats. Som el país de tertulians professionals, de les llistes interminables d’experts, de plataformes i assemblees. Som gent dinàmica, i a agafar-nos-la amb paper de fumar i xerrar no ens guanya ningú. El problema és si sabem escoltar.

Debatre és necessari. Poder discutir amb els altres posicions contraposades, exposant opinions pròpies i arguments racionals, és senyal de salut mental, és propi de societats madures. Afegiria que és senyal d’estil i de classe: és tot un art. Exigeix respecte, honestedat intel·lectual, educació, i last but not least: saber rectificar quan convé.

Aristòtil és vell com anar a peu però fa 23 segles que funciona. El diàleg és una virtut, i in medio virtus: cal fugir de l’excès i del defecte. Si la manca de debat és l’encefalograma pla d’una societat, l’excés també mata. Si el debat no és un mitjà per arribar a un objectiu concret, aleshores el diàleg es converteix en monòleg, només útil per combatre l’insomni del personal. O pitjor: per fer befa de l’altre, ridiculitzar-lo, que és una manera sibil·lina d’insultar.

Quan no s’escolta, el debat degenera en enfrontament; el respecte, en desconfiança;
l’argument, en el mantra de torn. No ets dels meus, no tens raó. És la superioritat moral
disfressada de debat, son els tres peus al gat, el somriure de conill, el moviment irònic de cella, el somriure foteta. Aquesta vella ferida catalana sempre sagna.
Segurament el 9N o les diferents manifestacions dels tres últims 11S ens han commocionat tantíssim perquè superaven tot això. No ens reconeixíem: poquíssimes vegades havíem sabut sortir al carrer sense mirar la samarreta de l’altre. Per una vegada, la gent del carrer avançava per la dreta al tertulià habitual, al columnista saberut, al ressentit que canvia de camisa si algú la paga bé, a l’aparell polític.

Per això qui separa independentistes “de sempre” dels “nous” (què deu pensar un Eduardo Reyes?); qui desprecia la “fe del convers” (què deu pensar un Antonio Baños?); cada lliçó que rebem sobre Jordi Pujol, i els anys 80 (i els 30, i el s. XIX); el “ja us ho deia jo” de certa intelligentsia indepe de sofà, que pontifica gintònic en mà;… tot això, alimenta un debat constructiu o genera un enfrontament tòxic? Anar pel món posant sempre els testicles damunt de la taula em sembla una postura molt incòmoda, i políticament molt poc intel·ligent.

Si Mas i Junqueras volen construir, hauríem de poder assistir a un debat polític d’alçada. Si els dos volen el mateix, hauríem de poder veure una entesa que fa 300 anys que el país espera. I alguns entorns haurien d’ajudar. Sempre ric amb aquell acudit que diu que un camell és un cavall dissenyat per un comitè. Hauríem de procurar no fer el mateix amb Catalunya.