Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem.

El camí de la independència, quan CiU, en un fet històric sense precedents ha mostrat la seva voluntat d’assolir un estat propi, s’ha entrebancat amb el sectarisme de les ideologies d’esquerra. Assistim astorats a l’espectacle de la divisió de les files sobiranistes, no per no trobar punts d’encontre davant les dificultats que ens posa l’Estat, sinó per buscar punts de desencontre que culpabilitzin a tal o qual formació política del fracàs de tot el procés. La perversió dels ...concepte dreta-esquerra ha arribat a límits del 'hooliganisme'. No importen les idees, importa enfonsar l’adversari, que en aquest cas és el propi país. Hem de respondre. Que la societat civil prengui d’una vegada la iniciativa que arrossegui als partits. Poder en tenim, ho hem demostrat, i que aquest verí que destil·len el guardin per l’enemic si és que el podem identificar. Ara n’hi ha molts més.
En el fons hi ha altre simplisme d’abast corrent: ser d’esquerres és desenfadat, anti-sistema, anti-clàssic, anti ... el que convingui. Ser educat, respectuós, curos en les expressions és “carca” o de dretes. Aquest simplisme ha portat la massiva l’arriba de la “casta” d’un conjunt de persones que han confós mancances, pròpies, amb llibertat d’expressió. Llibertat d’expressió és llibertat de discrepar, d’opinar i de definir-se, sense ser insultat, increpat o desautoritzat i menys quan la trajectòria de servei al país està ben assolida.
Tornarem a temptar-ho, si, amb les plebiscitàries, però aquestes mancances de fons les haurem de suportar per a molts temps fins a una regeneració educativa generacional post un parell de generacions crescudes en el tots son drets i quasi cap obligació. Ni-nis, enderiats i credo-partidistes. Paciència i a seguir, malgrat els sorolls. Gràcies Muriel, Carme i tants i tantes que son coherents amb el que pensen, diuen i fan.
Realment, des de fa dies, quasi des de l'endemà del 9 de novembre passat, cada dia hi ha missatges, articles i opinions en contra del futur immediat del procés d'independència. I en contra de personatges concrets. A mi, no només em sembla irresponsable. Em sembla erroni. És cert que ara tots estem expectants, impacients i nerviosos. Però res més que això. Res més.
L'any passat, recordo que també vaig escotar i llegir milers d'opinions segons les quals els catalans mai votarien. I ho van fer. Ara, passarà el mateix. Però les negociacions han de ser discretes (que vol dir que ja ens enterrarem de l'acord quan sigui un fet) i és segur que van per bon camí. Si no fóra així, els "altres" no estarien tan nerviosos i traurien la seva pasqua militar per tractar de fer por. Us en recordeu de la por que ja no feia por? Doncs la tornen a treure. I ho fan perquè saben que el procés segueix endavant.
Soc de la opinió, modesta, que el que cal és continuar esperant, que ja no pot quedar gaire. Segurament, el país que tindrem no serà exactament el que cap de nosaltres voldríem. Però és que hi hem de viure tots. Tots. Ha de ser una mica el de cadascú. I sempre serà millor que ser una comunitat autònoma descafeïnada i enfonsada, com és ara mateix.
I, en qualsevol cas, l'insult i la desqualificació només perquè sí, mai té justificació. És com allò de rebutjar la teoria de la Relativitat perquè és l'obra d'un jueu. Es pot rebutjar o acceptar amb arguments, però no de cap altra manera. Els qui pensen amb l'estómac són els altres. Nosaltres no ens ho podem permetre.