Més enllà de la tristesa electoral acostumada i previsible, el moment català hauria de tenir unes altres exigències. Davant la negativa d’ERC de participar en una llista conjunta, sembla que Mas maneja la possibilitat de fer la seva pròpia llista, amb aquell seguit de noms independents que, en cas d’acceptar, podrien fer que tot plegat fes patxoca: la llista del President d’acord amb les conviccions que va anunciar a la seva conferència. Si aquesta llista guanyés, tot plegat seria més fàcil. ERC actua com si això de la independència s’hagués de fer contra ells mateixos, i per això tenen reticències a l’hora de sumar-se a fer-la possible. ¿Van ser independentistes fins que la independència va ser possible?
¿Potser que ERC, amb ganes de contraatacar, es planteja també un pòquer de noms ‘independents’ —fitxatges per veure qui és capaç d’arreplegar més independentistes de renom, més primeres figures entre intel·lectuals, artistes i paracaigudistes? Tot plegat està agafant un airet estrany i una mica patètic.
No es posen d’acord, però no és veritat que l’un actua com l’altre? En què quedem? Qualsevol acord serà ben vist? També podem dubtar-ho… L’acord ha de demostrar que tot el procés, d’ara endavant, no serà presidit per les traïcions ni per les ficades de pota ni per les al·lucinacions dels extremats —o dels freaks o dels xofers de la causa. I és aquí on podem fer el ridícul, com se sol dir, de manera estrepitosa.
S’hauran de prendre una torrentada de decisions, d’anar bé la cosa, i la credibilitat s’ha de guanyar des de la base, des del primer dia. Tota la Transició implica una certa germanor —seriosa, gradual, enraonada— en la voluntat de crear un estat que està barallada amb la política de cada dia. I tot sense caure ni en frivolitats ni en pallassades, perquè tot plegat està passat per un moment molt delicat.
L’èxit del procés passa per la serenitat, perquè la gent s’hi ha sumat quan ha vist que els més seriosos de cada casa començaven a pensar d’una altra manera —amb arguments i xifres i possibilitats abastables— i la hipòtesi sobiranista deixava de ser un somni romàntic i desaforat i començava a dibuixar-se com l’únic horitzó raonable que deixa a la vista aquesta Espanya ofegadora.
El sobiranisme es desarà a l’armari un altre cop, i tornarem al qui dies passa anys empeny, fins que es tornin a trobar bons lideratges, plans decents i una Espanya que pugui admetre que la democràcia catalana té el seu propi dret a decidir, davant del qual no s’hi valen lleis o constitucions esgrimides com si fossin barricades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario