Prohibir la lliure expressió de la ciutadania.

L’argumentari legal unionista espanyol utilitzat per intentar combatre el Dret a decidir de Catalunya, es resumeix bàsicament en tres postulats:
- La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la néixer espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Tal com va dir en una ocasió el ministre Montoro al Congrés espanyol, davant d’una interpel de Rosa Diez, “La Constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”
Per tant, no hi ha lloc per a cap procés de secessió, sense abans canviar l’esmentada Constitució.
- La Constitució espanyola, votada majoritàriament per tots els espanyols, és el marc legal vigent, i per tant ha de complir-se en la seua integritat. El Dret a decidir no està contemplat en la mateixa, per tant, és il.legal.
- En cas que el Tribunal Constitucional fallara contra la Llei de Consultes aprovada al Parlament de Catalunya, o contra la convocatòria de la consulta del 9-N que realitzarà Artur Mas, és il.legal i una temeritat desobeir la sentència d’aquest tribunal.
En tots aquests arguments hi ha un denominador comú: la invocació de la “legalitat” per prohibir la lliure expressió de la ciutadania. S’anteposa la “legalitat” a la democràcia, i per aquest camí el govern espanyol arriba a la perversa conclusió que votar és antidemocràtic. Una conclusió, sense cap dubte, marca Espanya.
Però posem per un moment al règim polític espanyol enfront del seu propi argumentari, i veurem quina és l’interessant conclusió que obtindrem.
El primer dels arguments es basa en l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.
I per previndre que algú puga posar-ho en dubte, es va redactar també l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”…
Doncs, bé, sembla haver una certa evidència històrica de què la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.
Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya podrien no haver de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.