El vell ideal de “convergir” a l’entorn del catalanisme només cal matisar-lo i fer-lo confluir amb el sentiment majoritari independentista de la majoria de gent convergent. Òbviament els temps canvien i els mecanismes i canals de transmissió d’idees també. És un fet que molta gent convergent ha trobat a faltar un partit fort en aquests gairebé quatre anys de govern a la Generalitat. Allà on no arriba el govern ha d’arribar una organització forta, cohesionada i disciplinada. En aquest sentit continuo pensant que l’exemple del PNB és vàlid per entendre un eficaç partit amb una eficient, i de vegades necesàriament conflictiva i concurrencial, repartició de tasques i funcions amb el govern autonòmic. Catalunya no és Euskadi, ni pretenem que ho sigui, però si en el món de l’empresa copiem, i de vegades calquem, esquemes que han funcionat arreu, per què no ho hauríem de fer en la política.
Convergència és una eina massa important per Catalunya com per perdre-la o que alguns la deixin perdre. La reunió a l’entorn convergent de persones ideològicament plurals –sense mai caure en extremismes- ha estat un gran invent que ha fet créixer Convergènca i per extensió la propia Catalunya. El que cal és iniciar una clara regeneració del partit que passi per més democràcia interna, fet que no exclou, primàries per els llocs clau de govern del partit o per encapçalar candidatures. La llibertat i la democracia, com tampoc la veritat, no ens han de fer mai por. Tres virtuts que la gent convergent les va apreciar en aquella Convergència originària que tant va fer pel nostre país i pel nostre autogovern. Estridències i catastrofisme cap ni un, autocomplaença i enuig per l’autocrítica tampoc. Convergència és recuperable però la inacció porta cap a l’abisme. De moment hi ha temps però és l’hora de les decisions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario