Ara toca que la nostra classe política faci possible el que volem gairebé tots els catalans.

El referèndum de la Constitució no va ser antidemocràtic pel fet que veníem de '40 anys de dictadura' sinó perquè ell mateix, el propi referèndum, va tenir lloc en condicions no democràtiques. D'entrada no recordo cap veu a TVE defensant el NO des de posicions nacionals catalanes (sí, en canvi, des de posicions ultres però això també formava part de la propaganda del SÍ). L'any 1978, la majoria de la població de Catalunya tenia consciència nacional catalana. La immensa majoria dels catalans afirmàvem ser una nació. De fet fins i tot avui, el sucursalisme socialista s'organitza en termes nacionalment contradictoris amb la Constitució: fa congressos nacionals, té seus nacionals. El sentiment de nació s'havia imposat de manera clamorosa. Riu-te'n tu de l'actual sentiment independentista: allò era molt més majoritari encara. Majoritari i secundat per l'espai polític català, a més. Però en canvi Catalunya va votar a favor d'un text que ens nega com a nació. Per què? Doncs perquè aquella no va ser una votació democràtica. Es va votar sota el xantatge que, si no acceptàvem que se'ns negués com a nació -i ja de passada que es comissionés explícitament l'exèrcit per actuar contra el dret a l'autodeterminació-, si no acceptàvem un text que nacionalment era gairebé idèntic al d'aquella 'dictadura de 40 anys' -l'únic canvi era que ara la unitat ja no era 'sagrada'-, si no votàvem SÍ a aquella merda que fins i tot recollia la prohibició explícita de cap relació entre catalans i valencians, si no acceptàvem allò que contradeia el sentir nacional del nostre poble, dic, hi hauria un cop d'estat militar involucionista i encara seria pitjor. Un cop d'estat que, segons que ens van assegurar però que el 23-F va desmentir, l'evitaríem acceptant aquella merda. O sigui que no, el poble català no estava d'acord amb la Constitució. Simplement va cedir al xantatge. L'únic que va dir Catalunya era que preferia aquell text a un retorn al franquisme.

El problema dels catalans és que no tenim —ni volem— altres armes que els vots i els parlaments, les manifestacions pacífiques i els acords transversals. La gent té un desig simple: país i calma, tradició i continuïtat en un marc renovat i sense tocades de nassos. Espanya és un patiment continuat. I ja basta.

Amb bombes i fusells els nostres pares de família serien portada de tots els diaris del planeta, però la pau i la democràcia mouen poques simpaties, encara que tothom s’ompli la boca d’aquests valors. Això està canviant. Les diverses marxes sobre Washington que han fet història —dins i fora dels EUA— van ser aplecs molt petits vora el que ahir vam presenciar a Barcelona. I encara hi ha qui s’atreveix a treure-li importància. Ja s’ho trobaran. Els que se senten estrangers ara a Catalunya recullen les fruites que sembraren: mai no van acabar d’acceptar la catalanitat del país.

Els catalans ni són doctrinaris, ni fanàtics, ni irredempts, ni bojos ni totalitaris: volen governar-se a si mateixos amb qualitat, des d’un bon govern a favor que ara mateix no garanteix l’estat espanyol. Tota societat democràtica arriba un dia que madura i s’adona que el seu destí només pot dependre d’ella mateixa: aquest dia fa estona que ha arribat a Catalunya.

Ara toca que la nostra classe política faci possible el que volem —gairebé— tots: i estem disposats a arriscar-nos a què no surti bé de seguida, als passos en fals i als tempteigs de baixa volada. Les esperances volen molt amunt, els ànims són exigents; que la política no s’enfangui els peus en les batalletes sòrdides de sempre.