És, diguem-ho clar, l’hora dels fets conseqüents, és l’hora en què les forces favorables al Procés han d’ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l’única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat –i el cas Pujol també forma part d’aquesta maniobra de distracció–, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.
Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l’organització de la V, ara, com dèiem, és l’hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d’Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I –i si la celebrem, que sigui complementària–, parlo d’avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l’anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario