Tenim un Estat molt tancat i tocat per algun imperatiu autoritari, de tota la vida. És un Estat que no sap llegir les coses en termes democràtics.

Fins ara qui més bé s'ha mobilitzat a favor de l'Estat propi ha estat la societat civil. Però no conec cap cas on s'hagi produït un procés com el català on no hi hagi hagut una o dues forces, com a màxim, molt sòlides, que marquen els ritmes, el tempus i la fortalesa. I alhora que sàpiguen engrandir al màxim el perímetre de gent vinculada al procés. Nosaltres encara ens estem bellugant en un perímetre molt petit, massa petit. I encara de vegades es movem amb un ritme més marcat per les dinàmiques dels partits que no pas per la dinàmica de la societat civil.
A Catalunya hi ha 3 coses a fer, i totes elles molt importants. La primera és refundar l'espai polític del centre-esquerra. Cal la renovació de les idees socialdemòcrates, liberals i fins i tot democristianes, que han patit el desgast de 70 anys des que van ser formulades per darrera vegada. La segona és refundar la idea de la política, de com s'ha d'exercir la política. I la tercera, que em sembla especialment important, és pensar el concepte d'Estat en aquest moment de la història.
El nostre serà un Estat sense fronteres, serà un Estat cooperatiu, serà un Estat transversalitzat en termes de participació ciutadana. Serà un Estat amb formes de govern una mica més obertes que les que mai hem conegut. Tot això s'ha de formular. No podem deixar que l'imaginari impregni la idea que l'Estat que volem construïr té a veure amb els Estats del segle XIX, perquè no és així. S'ha d'anar a un model totalment diferent.
Catalunya portarà un missatge d'Estat nou, d'Estat contemporani, perquè és intrínsec al moment històric en què ho està fent. Tenim l'avantatge de no tenir la rèmora dels vells Estats, i tenim el desavantatge que ho hem d'inventar. Però aquest és l'element més apassionant d'aquest procés. Com ha de ser un Estat avui, creat avui?. No té res a veure ni amb l'any 17 del segle passat quan se'n van crear tants, ni amb la primera fornada de finals del segle XVIII, ni amb els Estats del món subdesenvolupat dels anys 50-60 del segle passat. Nosaltres serem la quarta generació. Podem ser l'exemple d'un Estat obert, sense fronteres tradicionals, eficient. Això és al que jo aspiro.
L'únic motiu pel qual l'elit estatal espanyola no accepta la plurinacionalitat és per interès. Radera de la reivindicació de la unitat hi ha bàsicament interès en mantenir el poder, de mantenir l'Estat com un aparell al seu servei, al servei d'una elit minoritària que és la que governa, i que fins i tot es va transmetent l'Estat generacionalment. No deixa que l'Estat sigui integrador de totes les mirades, sensibilitats, pluralitats i diversitats, com sí que ho han sigut altres Estats europeus. Quan vostè escolti la paraula unitat, pensi en interès, en mantenir els guanys, en mantenir el poder.
Els anys 30 i ara tenen algunes concomitàncies. Però a l'Estat espanyol han passat dues coses significatives en els últims 5 anys. La més poderosa ha estat la mobilització de les classes mitjanes i treballadores que ha fet Catalunya. Les mobilitzacions catalanes són el més important, perquè han posat en qüestió la ineficiència i l'envelliment de l'Estat, i han fet evident que Espanya com a concepte no té projecte. Aquestes mobilitzacions integren en gran mesura també els efectes de la crisi econòmica, perquè gran part d'aquestes classes mitjanes i treballadores que s'han mobilitzat són gent que ha perdut un 20%-25% de la seva riquesa col·lectiva. Això és el més important que ha succeït a l'Estat espanyol.
Perquè fins ara no hem tingut consciència d'Estat. Bàsicament és per aquesta raó. La societat catalana ha lluitat sempre contra un Estat que ha basat la seva supervivència en el fet que els catalans no tinguessin voluntat d'Estat. Històricament els partits catalans han vist la unitat com un petit instrument al servei de petites batalles amb l'Estat espanyol, però mai l'han vist com l'eina que havia d'abatre l'Estat espanyol inadequat. Juguem entre aquests dos pols. I a vegades reaccionem en funció d'aquestes petites batalles amb l'Estat. Ens costa molt d'entendre que la unitat és l'única eina que tenim per guanyar l'Estat centralista, jeràrquic, autoritari i extractiu, que és el que caracteritza l'Estat espanyol.