La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S.

Ara que ja és molt tard, aprofito per comentar que a les darreres hores veig que hi ha una tendència d'algunes persones que fins ara feien costat incondicionalment al President Mas a demanar que faci un pas enrere i permeti l'investidura.Personalment prefereixo anar a les eleccions abans que cedir a les pressions interessades.Qui ha de fer algún moviment no és el President Mas, anirem veient com va tot però el meu desig es que el President es Mantingui ferm en les seves dec...isions i la gent del partit minoritari es qui ha de donar unes passes molt clares, i els qui han de variar els seus plantejaments, (encara que només siguin una part)demostrar que estàn disposats a renunciar a part dels seus principis ,pensar en clau de País i no només en fóbies cap al President Mas. curiosament cap dels missatges públics constants a les darreres hores van en aquest sentit. Tot el contrari (tots demanen que sigui el President Mas qui ha de renunciar) Anirem veient...

Ara bé, les fórmules proposades per rellançar el procés, recomposar i reforçar lideratges, malgrat trobar-les genials, em generen alguns dubtes:
La opció d’una reedició de Junts pel sí prèvies primàries fixaria la idea de segona volta del plebiscit del 27S amb un lideratge reforçat, que no és poca cosa, però amb la incertesa de saber si aquesta fórmula seria suficient per atraure als votants decebuts amb la CUP però igualment al·lèrgics a Mas (una cosa és facilitar-li la investidura en nom del procés, altra votar-lo) . Més encara si fos Mas qui guanyés aquest pols intern a Junts pel sí.
A priori, doncs, la fórmula de diverses llistes Junts pel sí, malgrat ser més complex i exigent, podria resoldre aquest dilema. Però aleshores, si Mas en surt (més) debilitat, quin impacte tindria en l’independentisme de centredreta? (és a dir, en l’independentisme d’ordre) I quina lectura se’n faria des d’Espanya on Mas és el catalitzador del procés? (no oblidem la capacitat d’Espanya per controlar els relats).
Sóc conscient que hi ha quelcom de circular en aquestes reflexions, com circular és en part l’evidència que avui, pel procés, Mas és alhora solució i problema.

Mètodes: llista més votada; Convenció parlamentària; primàries

 

1. El candidat proposat per la llista més votada

 Simple i elegant. Potser massa simple. Deixa sense cap rol els minoritaris. I no és el mateix una situació on el partit A treu 50 diputats, i el B i el C 10 cadascun que si A en treu 40, B 38 i C 12, i B i C tenen més afinitat sobre el candidat. En tot cas, els partits que no tinguin opcions de guanyar segurament en preferiran una altra.

2. La Convenció sobiranista (votació secreta dels diputats independentistes un cop escollits)

 

Sí, la proposta de Mas que l’Antonio Baños semblava mig acceptar, però no. Aquí és el partit que es cregui en millor situació per a arribar el primer qui té menys incentius a acceptar-ho. Tot i que sembla el més adient per a una democràcia parlamentària proporcional com la nostra, ara i aquí.

3. Primàries (prèvies o posteriors)

Idealment les primàries farien abans. Amb els candidats proposats pels partits, i tercers que tinguessin una determinada xifra d’avals. Tot i que això en la pràctica es reduiria als líders dels partits més grans, i algun independent. Amb un mes, es pot organitzar perfetament, però el fet que cavalqui amb la campanya és una arma de doble fil. Per una banda crec que això ajudaria a mobilitzar i implicar els votants potencials. Els ciutadans seríem protagonistes, no pas espectadors, de la campanya, i tindríem a la mà evitar l’escull més gran (i absurd) d’aquesta no-legislatura. Però per altra banda, això interferiria i molt amb els plantejaments de campanya del partits.

 

L’alternativa seria fer-les després de les eleccions, abans de la investidura. Aquí el ventall de candidats quedaria clarament reduït, i per tant, en dues setmanes, es podria tenir tot enllestit. I es podria deixar uns dies de temps (7-10 dies) per a que els partits es posessin d’acord si el resultat és prou evident, i si no, les primàries.

 

Pensem que aquest mètode afavoreix els candidats més populars, i per tant els dels partits més grans, però al mateix temps evita casos com que la CUP hagi de decidir si vota Mas o no. No ho ha de decidir el partit, ho decidim els ciutadans directament. Ells només han d’executar la nostra voluntat expressa sobre aquest punt. Per tant, diria que és el que condensa més avantatges: prima el candidat de la llista més votada (reforçat pels resultats electorals, ja coneguts); permet coalicions de partits menors, si sumen i mobilitzen més; evita automatismes contraris als petits partits; evitar el tràngol de decidir sobre determinat candidat per part de les estructures de partit o els seus diputats; mobilitza l’electorat; és el més democràtic).

 

Un punt important per a la legitimitat: jo seria fermament partidari de les primàries obertes. No pas de militants de partits + militants de certes entitats. Això seria igual de difícil a organitzar, i menys engrescador i democràtic. Al contrari: fer-les obertes a canvi d’un petit risc d’intrusisme organitzat (més teòric que real) portaria molts avantatges en quant a la legitimitat del resultat. Som majoria, siguem valents ,-)

 

I com es pot aconseguir això? difícil, però cal intentar alguna cosa per a evitar el que hem viscut aquests darrers tres mesos. Crec que ANC, Òmnium i tantes altres organitzacions de la societat civil com sigui possible haurien de deixar ben clar que només donarien suport, només demanarien el vot, per als partits que acceptessin prèviament el mètode d’investidura. Efectiu? no ho sé, crec que sí. Però si no ho provem, després no paga la pena que vinguem amb exigències, ultimàtums, cassolades, dejunis o protestes. Actuem sobre les regles, i abans, i no pas sobre els no, després.