Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat.

Prudència, temprança i moderació són substituïts per l'astúcia, la urgència i la novetat. El nostre temps ens allunya de les zones en calma per atrinxerar-nos en un combat on triomfen els extrems. Tot és elevat, inassolible i impossible en honor de produir en els ciutadans la il·lusió d'un canvi que transformarà les seves vides. El poeta ucraïnès Adam Zagajewski al seu assaig En defensa del fervor ens diu "les expedicions < cap amunt > haurien d'emprendre's en un estat interior d'honradesa".

Per a això és necessari el coneixement, la contenció, el silenci, l'avaluació dels riscos abans de dirigir-nos cap als cims. I Severino Boecio a la seva obra La consolació de la filosofia lloa la primera edat de les nostres vides com aliena a tot el superflu, a tota cobdícia: "Oh quan benaventurada/ era la primera edat / perquè va ser tan moderada / que no procurava gens / deforme a necessitat! Avui la prudència, una de les virtuts del món clàssic que valorava jutjar correctament les situacions per no provocar riscos innecessaris, és entesa com a actitud conservadora, reaccionària, refractària als canvis.

Una visió que porta a la política a precipitar-se en una espiral d'eufòries que ens situa en aquestes posicions extremes en les quals, fem el que fem, sempre acabem perdent. Mai com ara veiem a la mirada de molts dels nostres coneguts, al nostre voltant, la síndrome dels excombatents. Aquesta síndrome que porta parella la derrota, encara que hàgim guanyat la batalla. El que opera en el combatent és que els assoliments aconseguits es veuen perseguits pels fantasmes de les seves accions. Accions que han destruït la innocència i la puresa del primer impuls que, sense adonar-se, el portaran a l'abisme. Si volem garantir un futur amb bases sòlides, valors com el de la prudència hauran d'avançar en la nostra presa de decisions.