Si el President hagués arribat al 9N sense el Duran, la reacció d'en Junqueras a la proposta post 9N del President no hauria tingut els efectes paralitzants que bé assenyales. L'acció d'ERC des del moment que van posar en risc el 9N part de l'axioma segons el qual la independència ja era al sac i ells, com a força d'esquerres, havien assolit l'hegemonia; només faltava fer unes eleccions que ho certifiquessin. Per a ells, es disputava l'hegemonia dreta/esquerra, la resta (independència, construcció d'un nou estat democràtic català...) ja estava guanyat. El 24M evidencia que aquell axioma era una fal·làcia: no són hegemònics -ni al país ni al seu camp ideològic-, l'esquerra en general -entre la genuflexió i la demagògia- no té programa i discurs renovats i guanyadors, i el camí cap a la independència s'ha emboirat.
D'acord quan assenyalem la voluntat constructiva del President Mas en la proposta de Molins de Rei. Aquesta voluntat del President Mas de sumar, de guanyar la llibertat en una victòria compartida, només la poden negar els que envegen la solidesa i categoria d’estadista que ha assolit Artur Mas, la seva coherència en la defensa del país que l’ha portat a jugar-s’ho tot en un posicionament independentista ferm i desacomplexat.
Jo també vull sumar el màxim. Però a veure, no tot és sumable, sobretot no és sumable qui no vol sumar-s’hi i, a més, com en el cas de la monja, està com un llum, té un ego més gran que el macís de Montserrat, i s’embarca en la flotilla de la farsa i la demagògia. Estem en un projecte difícil, que requereix àmplia unitat, que cal sumar allò de les sensibilitats diverses, que necessites confiar en qui tens al costat, al darrere, i en qui porta el timó, un projecte que requereix una gran dosi de seriositat. I aquí, hores d’ara, fem allò que havíem quedat que no es podia fer en política: el ridícul, amb variat catàleg de propostes delirants.
La proposta de Molins de Rei s’usa amb mala fe pels que envegen el President i, a més, confonen generositat amb feblesa. Aquests són els que el defensaran com cal si la inhabilitació va endavant? No. Aquests han trobat l’ocasió d’enfonsar-lo. Permanentment acomplexats davant l’esquerra espanyola (una esquerra que sempre hauria estat ben poca cosa sense la gent dels Països Catalans i d’Euskadi que l’ha nodrida), creuen que liquidant el President esdevindran, ara sí, la gran esquerra hegemònica amb la confluència d’un munt de personatges, de l’esquerra espanyolista, amb el comú denominador de no haver pegat mai un pal a l’aigua, gent que no ha trepitjat mai una fàbrica, que ignora el que és treballar a torns, etc. Coses curioses d’aquests que es diuen d'esquerres.
Som on som i hem de seguir avançant. Cap a la victòria. Encara és possible. Però trobo imprescindible:
1) Transmetre confiança i seguretat en la transició al, i en la construcció del, nou estat català. Això requereix lideratge contrastat, sòlid, madur políticament, amplament conegut a l’interior i a l’exterior: el lideratge d’Artur Mas.
2) Eleccions plebiscitàries el 27S. Qualsevol endarreriment s’interpretarà com una mostra de feblesa, i entrem en l’etapa que s’ha de tenir i mostrar capacitat de decisió, s’ha de transmetre autoconfiança, moral d’èxit.
3) Bastir un programa de mínims. No fer un patracol, però tampoc limitar-s’hi a un “Sí a la independència”. El programa s’ha d’articular amb unes poques idees força dirigides al gruix central de la societat: Sí a la independència, governabilitat assegurada durant la transició, aspectes bàsics del nou estat català, compromisos internacionals a assumir (deute, voluntat de pertinença a: EU, NATO...), política per a les persones i mesures d’impuls econòmic.
4) Candidatura encapçalada (a Barcelona) per Mas, Junqueras i Fernàndez, amb altres polítics de pes i independents de talent i rellevància pública.
Si no hi ha acord amb els punts anteriors, el President ha de tirar endavant la seva pròpia llista i programa. Sense deliris, amb seriositat i racionalitat tornarà l’entusiasme, i guanyarem segur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario