Imagina't com n'és d'emocionant saber que a més estem capgirant la manera de fer política.

 Perquè és veritat que gran part de l'electorat de marc mental espanyol es mou per polítics i discursos fortament emocionals, irracionals i no pas per dades i realitats contrastades en matèria econòmica... I per arribar a aquest electorat hem de ser molt més emocionals, hem de fer trempar més. Però passa  una cosa què he passat dies pensant com dir-vos... Passa que els que estimem Catalunya i estimem tot el que representa, començant per la seva cultura i llengua, continuant per la seva capacitat integradora en condicions molt adverses... i ens commovem i ens interessem per la seva Història... ja n'estem molt d'emocionats. O és que no és prou emocionant saber que per fi, la nació catalana, una nació fins i tot més antiga que les que serveixen de base a molts dels Estats més poderosos del món... per fi... serà lliure, per fi tindrà un Estat que no li sigui hostil i no remi contra la seva economia, la seva cultura, la seva llengua, les seves necessitats en infraestructures... per fi tindrà un Estat dels catalans al servei del catalans que no faci que els seus habitants se sentin ciutadans de segona, estrangers o indígenes a la reserva a casa pròpia... Només mirant una mica enrere i veient el trajecte ple de morts, empresonats, torturats, exiliats... tants i tants... que han donat la seva vida per la nostra llibertat... imagina't com n'estem d'emocionats! Només de veure que hem estat capaços de fer la única NOVA POLÍTICA que realment existeix avui dia, la que ha dut a terme el moviment independentista format per una bona part de la societat catalana, de manera transversal, aplegant molts sectors socials diversos, aplegant la part més activa del país, des del carrer, des de les entitats socials... fins a aconseguir que els partits polítics que es deien catalanistes despertessin de la letargia autonomista i s'avinguessin a moure fitxa... imagina't com n'és d'emocionant saber que a més estem capgirant la manera de fer política, la manera de funcionar que tradicionalment havia tingut la política. Perquè ni que només ens ho miréssim en termes d'aprofundiment de la democràcia, de la democràcia real, el procés sobiranista és tota una revolució, que ningú ho dubti. I molt emocionant. Perquè, què hi pot haver més emocionant que saber que tindrem el privilegi que molt poques generacions tenen al llarg de la Història de la Humanitat, el privilegi de construir un nou Estat de baix a dalt per tenir un país millor, incomparablement millor. Que viurem l'albada d'un nou Estat i posarem les primeres pedres d'un futur en llibertat com a ciutadans de ple dret. Però ara em toca fer-te una pregunta molt delicada: com proposes que emocionem uns cert sector de catalans, majoritàriament de marc mental espanyol, consumidor exclusiu de mitjans espanyols, que normalment només es commouen pels discursos un pèl populistes, normalment simplistes i bastant farcits de demagògia que vomiten els xarlatans de torn "made in Spain", ja es diguin Felipe, o Alfonso, o Pablo o Colau...? Com emocionar una gent que, pel que sembla, no es commou gaire pel fet que la nació catalana hagi hagut de passar la major part dels darrers tres-cents anys sentint-se estrangera al seu propi país, fent-se perdonar per ser catalana, practicant l'auto-odi per fer amics a les Espanyes, havent de patir genocidis culturals, espoli econòmic constant, empobriment i traves al seu ple desenvolupament econòmic, científic i cultural, intents de minoritzar i marginar el que constitueix l'essència d'aquest poble, la seva llengua i, per tant, la seva manera particular de SER en el Món? Com emociones a una gent que aparentment... no s'emociona ni per l'accidentada Història del nostre país mil•lenari, ni per la seva capacitat de persistir i de fer-ho sense violència, ni per la seva capacitat de ser capdavanter en tantes coses malgrat haver de suportar un Estat en contra...ni per la llei Wert, ni per la brutal recentralització i buidat de l'autonomia, ni pels insults i calúmnies constants que rebem...? Com emociones a una gent que no s'emociona ni tan sols pel potencial revolucionari que té el fet de que un moviment social, nascut al carrer, a les entitats, als barris i pobles... portat per gent comuna i senzilla, sense carnets ni interessos de partit... ha estat capaç de fer que la política vagi de baix cap a dalt com mai havia passat? Si quan els expliques això, et surten amb la cançoneta apresa en alguna televisió de la casta espanyolista i amb desdeny et diuen que això ha estat un intent de Mas de tapar la corrupció del seu partit amb banderes. I es queden tan amples, tu. Com emociones a una gent què, pel que sembla, no s'emociona per les mateixes coses sinó, massa vegades, justament per les contràries? Pensa-ho, jo també ho faré. Però deixa de preguntar-te tant què podem fer els independentistes catalans per emocionar els qui encara no ho són, i majoritàriament no ho són perquè no han sortit del marc mental espanyol ni del discurs espanyol ni del menyspreu o la indiferència vers Catalunya i la seva llengua, cultura i Història... present i futur. Potser convindria dedicar totes les energies a desemmascarar aquelles coalicions i partits que se n'aprofiten de la poca integració que alguns sectors de la població catalana mostren respecte del país a on viuen i fomenten encara més aquesta poca integració amb discursos de marc mental espanyol 100% que vinculen català, Catalunya, sobirania i nació amb burgesos o dreta. En la més pura tradició inaugurada per un Solé Tura i potenciada pels altaveus d'Espanya. Em pregunto una cosa com és que a mi, sí que m'emociona i molt, moltíssim, pensar en tots aquests centenars de milers, milions, de persones expulsades de la seva casa, de la seva terra, separades sovint de les seves famílies, per la força, a cops d'opressió i de misèria, a cops d'abusos indescriptibles perpetrats pels mateixos que ara els demanen... fidelitat a la pàtria espanyola? Els mateixos que ara... volen que actuïn com colons israelians en territori de Cisjordània. Quina barbaritat, oi ? Quin deute tenen amb Espanya els catalans que quan encara eren espanyols varen ser expulsats de la seva terra i la seva cultura per aquesta mateixa Espanya que ara els demana que facin de quinta columna a Catalunya? No li deuen res!!! Absolutament res!!! Perquè tot el que tenen, tot el que han aconseguit, ho han suat aquí, colze a colze amb els què ja hi eren. I si hi ha un país que no està disposat a que els néts d'aquells que van ser expulsats d'Espanya hagin de marxar de Catalunya per culpa dels mateixos que van fer fora els seus avis de la seva terra, aquest país no és Espanya, aquest país és Catalunya, però no ho podrem evitar si no és amb una Catalunya lliure, independent, sobirana per decidir sobre els seus recursos i sobre les seves prioritats. L'única cosa que Espanya mereix de part d'aquells que va expulsar de la que era casa seva, és una escopinada. Perquè ells, més que ningú, són la prova viva, l'evidència més clara de com tracta Espanya els seus quan pensa que ja no li serveixen o quan ja no els pot explotar ni humiliar més. Com és que a mi, pensar en els centenars de milers de persones abans espanyoles, avui catalanes, que varen haver d'emprendre el camí de l'exili... exili econòmic, sí, però exili a fi de comptes, tan dur i dolorós, tan injust i imperdonable com tots els exilis... sí que m'emociona i em posa un nus a l'estomac de difícil descongestió? I el què em pregunto és per què a certs sectors de la societat catalana, alguns dels quals estan formats per fills i néts d'aquella tragèdia, d'aquell fracàs rotund d'Espanya, no s'emocionen igualment quan es tracta de la llibertat, la dignitat, la igualtat i el benestar de la nació catalana? Preguntem-nos-ho també, si us plau.