La transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos.

El sobiranisme català començava a dibuixar-se com la Revolució democràtica més important dels primer anys del segle XXI. Que la intelligentsia espanyola —i l’esquerrana a Catalunya— trigués a adornar-se’n no vol dir que llavors no s’estigués produint aquest canvi de rasant que més endavant esdevindria multitudinari. Cap moviment a Catalunya ha estat capaç de mobilitzar tanta gent i durant tant de temps com el sobiranisme. A l’esquerra tradicional, la que cantava les excel·lències del federalisme, no els agrada reconèixer-ho, perquè seria com reconèixer que no tenen l’hegemonia, però els llibres d’història que s’escriuran no podran ometre-ho. Direcció i hegemonia, per dir-ho a la manera d’aquest Gramsci d’estar per casa al qual recorren els ideòlegs de la nova esquerra, estava en el mateix bàndol.

L’independentisme no és, per tant, un moviment merament reactiu. És el punt final al qual han hagut d’acudir tots els partits que realment eren nacionalistes, sobiranistes o directament independentistes. I els que no ho eren i es refugiaven en la proclamació d’un catalanisme eteri, al final es van fragmentar per l’impacte de de l’eix nacional sobre les seves estructures partidistes i els militants. Dit d’una altra manera: el PSC no s’han anat esmicolant i minoritzant per una disputa ideològica entre esquerrans i reformistes. Va partir-se perquè la mobilització sobiranista va generar-los tantes contradiccions que gent com Ramoneda o fins i tot Alfred Bosch, que sempre els havia donat suport, se’n van allunyar. Aquests són ara els independentistes circumstancials. Diguem les coses pel seu nom i no reescrivim el passat simplement perquè Ada Colau és ara alcaldessa de Barcelona amb 17 mil vots més que Xavier Trias.

El gran canvi va arribar, però, el 2012, quan la manifestació de l’11-S d’aquell any va omplir de banderes estelades els carrers de Barcelona. Fou organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda un any abans, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que “el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”. Aquella manifestació va ser possible per art de màgia? No, de cap manera. Va estar precedida per aquelles consultes successives, extraoficials i jurídicament no vinculants sobre la independència de Catalunya que entre el 2009 i el 2011 foren convocades per la societat civil en 549 pobles, viles i ciutats catalanes i en 7 països estrangers. Vet aquí, per tant, el perquè d’aquella gernació alegre i mobilitzada.
Allò sí que va sotraguejar els partits. Encara recordo el dia que la consellera Pilar Fernández Bozal, no gens sospitosa de sobiranista, va entrar per la porta de la CatDem, on hi teníem una urna, per votar anticipadament en la consulta barcelonina del 10-A del 2011. En els partits del Govern —a CDC totalment i a UDC parcialment— es va començar a covar el que ara s’ha traduït en el "llibre negre" dels incompliments de l'Estat envers la Generalitat de Catalunya: l'informe Crònica d'una ofensiva premeditada, presentat tot just ahir. L’autonomisme ja no era l’instrument adequat per assegurar la pervivència de la nació, cosa que la crisi econòmica va fer encara més palès. Sense un autogovern de veritat no hi ha benestar, sense estructures d’Estat no es pot combatre per la riquesa. Aquest era el nou mantra.

La resta ja és més conegut. Les mobilitzacions dels anys posteriors, la cadena i la V, van arrossegar al carrer gent que no s’hauria imaginat mai, això és cert, que la seva “utopia” només podia traduir-se en la reivindicació sobiranista. El 15-M ja havia tingut lloc i Arcadi Oliveras i Manuel Castells havien fet les seves “classes” a peu de carrer mentre la monja Teresa Forcades col·laborava tranquil·lament amb la Fundació CatDem. I tanmateix, la convocatòria de la manifestació “Encerclem La Caixa”, el mateix 11-S de la Via Catalana, va ser un fracàs. Només unes 2.000 persones van acudir-hi, entre elles la plana major d’ICV-EUiA, el que anunciava moltes coses que s’han vist després.

Si Josep Ramoneda llegeix el llibre Escac a l’Estat, de Pere Martí, editat pel grup editorial que ell presideix, s’adonarà de la magnitud del moviment sobiranista, fins arribar al 9-N, que va desconcertar tothom, incloent-hi els independentistes de tota la vida, perquè no van calcular el que ha estat un dels fenòmens més transcendentals dels darrers anys: la transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos. Si ens comptes d’entendre aquest gir com un mer moviment tàctic, que és com el món progre català insisteix a analitzar-lo, l’estudiessin des d’un punt de vista sociològic, potser copsarien què ha passat i per què a ells se’ls va covar l’arròs fa molt de temps. La fragmentació de la qual parlava Ramoneda en el seu article té a veure amb això. Fins i tot a la transvestida ICV-EUiA, ara arrecerada rere unes noves sigles per mantenir-se en el poder, li ha sortit un corrent que és obertament independentista, Compromís per la independència, cosa que també passa a EUiA.

No sé si Mas serà el “líder carismàtic que arrossegui darrere seu una majoria social sobiranista”, que és el que sembla que preocupa Ramoneda, però el que sí sé és que qui plantegi les properes eleccions 27-S com ell sembla desitjar que passi, sota la perspectiva de l’eix dreta/esquerra, perdrà. No dic que una coalició com Catalunya en Comú o com s’acabi anomenant no intentin arrossegar-nos cap aquí i que els “vells roquers” s’apuntin al festival, només dic que, com acabo d’explicar, el moviment sobiranista no és ni molt menys un mera febrada atiada per la crisi.

El sobiranisme no és un símptoma, és la causa de la crisi política més important dels últim cent anys. És, per tant, uns moviment de canvi de llarg abast. El moviment sobiranista català reflecteix la crisi dels Estat nació tradicionals, el que inclou, com s’està veient a Grècia, la crisi de la sobirania nacional. I això també té els seu efectes a Catalunya, que “és una nació i té el dret a decidir”. És un moviment profundament democràtic, a diferència de Podemos, que cada dia demostra més clarament els tics despòtics que l’acompanyen, perquè persegueix el dret a la sobirania d’una minoria nacional discriminada. Com a Escòcia, on el sobiranisme, tot i haver perdut el seu referèndum, continua potent i actiu i condiciona l’agenda de Londres.

Per contra del que defensa ara, el març del 2014, quan va ser nomenat president del consell d’administració del Grup 62 i abans de la irrupció de l’efecte Podemos a Catalunya, Ramoneda assegurava a TV3 que “arribarà un moment en què ens comptarem, ja sigui en un referèndum o mitjançant unes eleccions, i en funció del volum resultant tinc la sensació que, una vegada més, la solució arribarà d’Europa”. No sé si la solució arribarà de la mà d’una Europa amb molts problemes. Potser sí, si fem cas al professor Xavier Quadras, però el que ningú no podrà evitar és que el 27-S comptem en quin bàndol se situa cadascú en el combat pacífic entre unionistes i independentistes.