Avui s'acaba la campanya electoral. De fet, m'atreviria a dir que és una sort.! Si no fos així, potser ens mancarien adjectius al diccionari per qualificar-la. La campanya ha estat intensa, previsible, amb contrastos, trufada de moltes visites de líders espanyols, tensa i desesperada, il·lusionant, amb punts de surrealisme i fins i tot de ridícul, massiva per a uns i minsa per a altres, innovadora (amb un gat xinès invitat), amb força mentides, amb cartes fraudulentes, amb vistes cap al futur i amb moltes mirades a Europa, entre d'altres moltes coses. Si m'ho permeten, també els diré que utilitzant un símil olfactiu, per una servidora la campanya ha tingut dues olors: l'olor de nou —aquella tan meravellosa de quan obres un llibre— jove i renovadora i aquella olor rància i obsoleta, semblant a l'olor de la naftalina, dels armaris de les cases antigues. En resum, i malgrat els matisos que cadascú hi pugui veure, la campanya ha estat clarificadora perquè tothom ha hagut de destapar les cartes. Tan és així que, passi el que passi el dia 27, mai més res no serà igual. I per què no serà igual? Doncs perquè la campanya ha obert portes que no es tancaran. Els ho resumeixo en sis afirmacions.
Primer sí. Les eleccions de diumenge són formalment autonòmiques però simbòlicament plebiscitàries i realment definitives. El to de tots els partits, el fet que s'hagi posat tota la carn a la graella, l'ús de la política de la por i la sortida de l'armari de tots els poders fàctics de l'Estat com a instrument per anar en contra de la voluntat del poble han demostrat que som davant d'una comtessa electoral que marcarà el nostre futur i que no té res a veure amb unes eleccions habituals.
Segon sí. Amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer perquè no hi ha ni possibilitat de diàleg, ni els partits espanyols no cap intenció de negociar res. Ni el PP ni el PSOE no estan disposats a acceptar un referèndum. Del primer, ja ho sabíem del cert. Del segon, ho vàrem saber dimecres quan Pedro Sánchez va afirmar-ho sense manies (fins i tot contradient el seu candidat, Miquel Iceta). Així doncs, és clar que no existeix cap via per pactar res al Congreso de los Diputados. Els de la tercera via (siguin socialistes o democratacristians) faran bé d'entendre que tant el PP com el PSOE no tenen cap intenció de facilitar un canvi i que qualsevol porta a un referèndum ha estat tancada. El vell lema "una, grande i libre" és més vigent que mai.
Tercer sí. L'independentisme il·lusiona i l'unionisme deprimeix. M'explicaré. Tinc la impressió que l'unionisme ha arribat tard i malament i aquest fet li ha fet cometre errors que en campanya es paguen cars. Les mentides, els desmentiments, les maniobres i el to crispat no han estat bons aliats dels unionistes, sobretot perquè han estat tan barroers i exagerats que han ratllat el ridícul. En canvi, els independentistes han trobat molt millor el to, han sabut vendre un projecte nou, que il·lusiona, que omple places i que mira cap endavant.
Quart sí. El resultat serà observat i escoltat arreu del món. La nostra és una reivindicació democràtica que ha tingut molts altaveus. Durant els darrers anys, les mobilitzacions catalanes s'han seguit amb interès i s'han analitzat als principals centres de poder del món, tant els polítics com dels mitjans de comunicació. Aquest interès ha crescut amb els anys i per tant tot fa pensar que diumenge hi haurà molts focus posats sobre el resultat de les eleccions catalanes.
Cinquè sí. El 27 ens ho juguem tot. Precisament perquè el món ens estarà mirant afirmo que el 27 és molt important. Tot sembla indicar que la victòria del sí serà gran. Ara el que està en joc és veure si es confirma el que indiquen les enquestes que ja no es poden publicar, les quals mostren que la política de la por no triomfa, que Junts pel Sí és a tocar de la majoria absoluta i que la CUP podria fer un resultat que acostés les forces independentistes als 78 o 80 diputats. Aquest seria, sense dubte, un resultat espectacular perquè donaria la possibilitat de guanyar en escons (el que necessitem) i en vots (el que desitgem perquè el resultat sigui indiscutible!). Així doncs, i malgrat tot sembli fet, no podem deixar que ningú es quedi a casa i convé fer que l'èxit anunciat sigui una realitat palpable, real i innegable. Si això es produeix, l'Estat espanyol es trobarà amb una situació molt més complicada que la d'ara. Les urnes hauran parlat i en democràcia això és el que val.
Sisè sí. Votaré sí, cosa que no crec que estranyi a ningú. I votaré Junts pel Sí perquè crec que aquesta agrupació transversal de partits polítics (CDC, ERC, Demòcrates per Catalunya i Més, Moviment d'esquerres) i societat civil provinents de diferents àmbits ideològics i encapçalada per l'amic Raül Romeva respon molt bé als anhels dels qui hem reivindicat durant molts anys el dret de decidir, el dret d'existir com a país, el s drets socials de les persones que hi viuen, la voluntat europeista i l'anhel de ser lliures. No els puc dir que ho faré pels meus fills perquè no en tinc. Ho faré pels fills dels meus amics i per tota la gent que m'ha precedit i per les persones que m'estimo i també pels que han treballat —alguns des de la CUP— de manera gairebé obsessiva per la independència, pel benestar de la ciutadania catalana i pel futur.
En fi, acabada la campanya, només cal constatar que diumenge serà un dia llarg però que amb una mica de sort el podrem acabar amb els nostres desitjos satisfets. I llavors, podrem dir que hem passat una altra pantalla i que a partir del 28-S començarà una nova etapa del procés que ens durà a la construcció definitiva d'un país que, malgrat que és petit, pugui viure amb plenitud.
Monica Sabata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario