La meva reflexió al Sr. Felipe Gonzalez, en fred.

Si el Sr.Gonzalez s'hagues esforçat tant a fer complir la Llei,segurament avui no hi hauria a Espanya tanta corrupció, clar si la Llei hagues castigat als corruptes del seu partiti dels altres, quan ell governava, segurament s'haguessin asentat les basses legals i ideologiques per tractar la corrupció de manera diferent a com s'està tractant actualment.
El senyor Bassas afirma que per a la majoria de persones de l'Estat Espanyol --i fins fa poc també entre nosaltres els catalans, no ens hem d'enganyar-- la qüestió de la independència de Catalunya és quelcom de no pensable. És una idea, una aspiració, que de cap manera ha d'entrar dins el cervell dels espanyols ni, es clar, dels catalans. No és lícit de cap de les maneres pensar-hi, ni valorar-la, ni sospesar-la, ni tenir-la en compte i ni de bon tros desitjar-la defensar-la i promoure-la. Per als espanyols, ha esdevingut, doncs, un tema tabú, una entitat fosca, tenebrosa. L'innominable, el mal, el Mal en majúscules. És així com Espanya ha interioritzat el fenomen. No cal dir que per la seva poca cultura democràtica. Fa por, fa molta por, una por irracional. La possibilitat que els catalans tenim ara de ser independents amenaça el fonament de les creences col.lectives dels espanyols, el seu "jo" més profund. Dit clar i català: la seva estabilitat emocional. D'aquí la temença, el terror, les anàlisis de curta volada, les amenaces, la mala praxi política i legislativa, les actituds autoritàries, la manca de sentit democràtic i l'agressivitat --molt i molt preocupant en alguns casos--. Bé, tenint en compte aquest panorama, quina solució hi ha? Francament, jo només en trobo una: afrontar la realitat. Mirar-la de front, com passa en tantes coses de la vida que no volem reconèixer. Nosaltres els catalans tenim tot el dret a voler votar ser un estat independent i els espanyols han d'aguantar la decisió que, sigui quina sigui, prendrem.Ho sento, han de respectar per qüestions ètiques el que decideixi la nostra gent. I si la realitat fa esfondrar esquemes, això és senyal que aquests esquemes no s'adiuen a aquesta realitat i que cal crear-ne de nous. Els amics espanyols, suposant que guanyi el sí, com desitjo, hauran de passar totes les fases del dol: el sentiment de sentir-se humiliats, la impotència, la ràbia, la tristesa i, finalment l'acceptació. Passarà temps, però al final els arribarà l'acceptació. Pel que fa a nosaltres, haurem d'estar molt amatents de com es desenvolupa llur procés de dol. Que no ens esquitxi massa i saber defensar-nos-en, si cal. I si podem i ens deixen, acompanyar-los i ajudar-los.