Lliçons d'Escòcia.

El món ha viscut aquests dies molt pendent d'allò que comenten dues dones que ocupen posicions de poder. En efecte, Chistine Lagarde, Gerent del Fons Monetari Internacional i, sobretot, la Sra. Yellen, Governadora de la Reserva Federal dels EUA, no han parat d'avisar-nos de que potser s'acostava el moment de dur a terme una puja del tipus d'interès del dòlar. A l'agost, però, les estadístiques van resultar dissuassòries de qualsevol decisió en aquesta línia i les possibilitats d'adoptar un canvi d'orientació més aviat s'han vist frenades per l'evolució negativa de les economies dels països emergents i, sobretot, la patacada de la borsa de Shanghai el dilluns negre de les grans pèrdues que mes aviat indiquen que la Reserva Federal ajornarà la puja que semblava imminent. De moment, doncs, es dibuixa un panorama mundial que sembla indicar una actitud nova, menys propensa al si l'encerto, l'endevino i més inclinada a pensar en un horitzó d'espera més llarga. De fet, ara constatem que l'economia globalitzada es veu més afectada per l'evolució de la xinesa quan reclama més creixement i més política monetària de injecció quantitativa.

És, per tant, amb aquest teló de fons que els països i les comunitats es plantegen les seves reivindicacions i tracten de definir el seu lloc en el concert dels estats, les nacions sense estat i les regions que aspiren a perfilar el seu lloc en el concert als diferents pobles que com és el cas de Catalunya. A Escòcia que encara no han superat la prova d'un referèndum suficientment reeixit. El prestigiós analista Martin Wolf s'hi ha referit en termes que poden resultar d'interès aquí entre nosaltres. D'entrada, es mostra satisfet de com ha resolt la situació el govern britànic tot i que la votació va ser prou igualada per a deixar al tema com una qüestió que segueix oberta. Són, per tant, moments per a tenir el cap fred especialment per part d'Anglaterra atès que el nacionalisme escocès és una amenaça al nacionalisme anglès que no ha de mantenir un equilibri amb una part que pot ser dominada, però no dominadora. Es raonable concedir a Escòcia un grau elevat d'autogovern. Tanmateix això no tindria gran importància si Anglaterra i Escòcia votessin als mateixos partits, però com que no era el cas, va esdevenir necessària l'existència d'un parlament escocès. Com a reacció, els anglesos han exigit vots anglesos a l'hora de decidir sobre temes anglesos. Lògicament, el parlament escocès no hauria de prendre decisions en matèries que no l'afectessin directament. Naturalment, això és una anomalia, però el parlament d'Escòcia ha de poder decidir sobre quatre cinquenes parts de la despesa en serveis públics de salut, educació o justícia. Temes com la defensa i la política exterior no serien plena competència del govern angles elegit i, en canvi un govern escocès si tindria facultats. Vol dir que el vot anglès per a qüestions angleses no podria funcionar. Una alternativa, poc pràctica per d'altres raons, seria un esquema plenament federal. A part que Anglaterra ha estat un país centralitzat des de fa 1.000 anys. A més a més, la capital (Londres) genera el 45% del PIB del país.

Quan el govern de Londres sigui laborista en virtut dels vots d'Escòcia, es produeix l'anomalia i es repetirà la situació del 1950, 1964 i 1974. El que passa, però, és que decidir les qüestions amb els vots dels anglesos també resulta problemàtic de manera que cal explorar alternatives de descentralització. Per tant, si es vol preservar l' unió, l'alternativa serà la descentralització a favor dels governs locals i, en tot cas, s'ha de tenir present que cap partit no pot assolir el poder si no obté a Anglaterra un nombre de vots més alt que el que es pugui aconseguir a cap altra part del Regne Unit, atès que Anglaterra representa el 84% de la població global. Es, per tant, necessari que el govern no ignori allò que volen els anglesos. En canvi, si que es poden ignorar els desitjos dels escocesos.

En definitiva, els anglesos com a grup dominant han de ser capaços d'autolimitar-se precisament perquè són majoria , cal tenir en compte que la simetria formal a més de ser inservible pot conduir a que la unió estigui condemnada al fracàs atès que només pot funcionar si és desigual perquè una genuïna federació només pot constituir-se com a exercici massiu de re enginyer política. Vegin, doncs, com es compara aquesta autolimitació del més fort amb l'abusiva actitud imperialista, de voluntat de domini i d'explotació de la minoria que l'Espanya imperial, exfranquista i amb vocació dominadora i explotadora de l'Espanya que ens ha posat als catalans als peus dels cavalls amb actitud de "vinieron los sarracenos y nos molieron a palos que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos" Ni AENA, ni les autopistes gratuïtes, ni l'AVE, ni les inversions en infraestructures, ni el boicot del corredor de la mediterrània, ni les "peonadas", ni la vulneració de l'esperit estatutari, ni l'atac a la llengua i la identitat nacional de la part minoritària mereixen cap mena de respecte i no s'ajusten a cap model que no sigui el de "l'ordeno i mando" avui vigent en un fals esquema de democràcia que ens reserva com a projecte i a la pràctica dels tribunals i de l'administració central el trist paper de víctimes d'animadversió, de tracte penalitzador o d'hostilitat manifesta encara que el nostre sacrifici tingui aspectes que perjudiquen al conjunt. Vegin, si no, l'ofensiva que s'ha desencadenat a la banca que ara ens amenaça, sense aturar-se per a evitar el perjudici. Compta més el "fuero que no pas el huevo i preval" "l'ordeno y mando" d'aquella Espanya "ayer dominadora que, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora". Quanta raó té, doncs, Martin Wolf en la seva anàlisi de que, sense autolimitació la majoria dominant i abusiva només pot conduir al descontent de les víctimes d'un esquema abusiu i a que no funcioni cap sistema d'unió ni la mínima fórmula de lleialtat i de contribució a un projecte comú, que no sigui un model de prejudici, hostilitat, desigualtat i pèssim model d'absurd domini ineficaç i inservible per a establir un bon funcionament, un minin de cordialitat i de lleial col·laboració per a que l'uniformisme preconcebut no ens acabi fent a tots víctimes de la intransigència que actualment ens ofega. Ves per on a Escòcia ens donen lliçons d'autolimitació i de realisme que permeti un mínim comú denominador que deixi respirar a la minoria. I quina ironia que ara el govern del PP que cedeix la base de Morón per a que la USAF pugui bombardejar millor i a més a prop ique demana a Cameron que es pronuncií contra l'independentisme català amb l'argument de que la successió equivaldria a l'expulsió de la UE, resulta que es planteja via altres referèndum precisament per a que el Regne Unit abandoni la pertinença a una UE de la que ja no fa servir ni la moneda de la zona euro. Quina ironia que hagi de defensar el sistema el primer país que ha expressat el propòsit d'abandonar el barco! I quina pena que a nosaltres se'ns reservi sempre el paper de víctima!

També David Torrance, autor del llibre "Salmond, contra el pronòstics" s'ha referit a la qüestió. Ens recorda que el primer referèndum que es va a proposar a la Gran Bretanya va ser demanat 80 pels radicals que s'oposaven a l'autogovern d'Escòcia. Aquella iniciativa no va prosperar, però després hi ha hagut molts plebiscits que serveixen com a suplents de la falta d'una Constitució pròpiament dita. En això devia pensar David Cameron quan se'n sentia orgullós malgrat que només havia guanyat una batalla i no la guerra i el fet de que deu ser l'únic que pensa que la qüestió escocesa ja està resolta. Tanmateix, a les eleccions posteriors, el partit laborista va desaparèixer del mapa. En els rengles del partit es pensa que hi haurà un altre referèndum i que tornaran a perdre presència. En canvi, el Partit Nacionalista Escocès sap que Purgatori esta, doncs, assegurat. En resum, només la derrota de conservadors i laboristes pot garantir la continuïtat de la unió.
Francesc Sanuy.