Trist final per a unes sigles UDC que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.

Convergència no ha sabut deslligar-se de la Unió dominada per Duran. Com el marit infeliç que troba el moment bo per divorciar-se. Als anys 2000, acabat el pujolisme, n'era l'ocasió. Però érem a l'oposició i calia aguantar contra un tripartit en contra. En l'actual dècada, la degeneració de les nobles sigles històriques d'Unió ha seguit augmentant, però la feblesa electoral de CiU (de forma creixent, causada per Unió mateixa!) desaconsellava trencar.
I amb això que la situació s'ha podrit i anem tard, molt tard. Tanmateix, celebro que Toni Castellà i companyia hagin vist la llum i accelerin la fi de l'agonia política de Duran. Perquè Duran s'ha carregat el partit i tota ètica política, i ja no té res a oferir a la societat catalana.

 El que no entenc en tota aquesta jugada és la fal·lera per quedar-se les sigles, que suposo que porten associat un deute de 17 milions d'euros. Potser per als patrocinadors de Duran no és problema, però per als independentistes segurament ho seria.

El final de Duran serà digne d'ell. Tancat a la darrera cambra de la fortalesa, ara es nega a donar el cens als qui han de votar. Un gest desesperat abans de la darrera batalla que també perdrà. Penso que la millor estratègia és fer un pas i posicionar-se, davant la gent, com el que cadascú és. I també com el que no és. És segur que ell, per molt que ho intenti, no trobarà ningú amb un mínim prestigi que el recolze. Perquè del seu propi, no cal ni parlar-ne. Ramón Espadaler, actual Conseller d'Interior, també ha deixat clara la seva capacitat. O la manca de capacitat. I poc més. Si la resta de dirigents i persones de renom es posen clarament enfront i declaren el seu suport al Procés, tant seria que Duran tingués les sigles. Al capdavall, les sigles sense res al darrere, són ben poc. Mireu les del PSC, per exemple.

He votat a partits de diferents sigles perquè, per a mi, son les persones les que els defineixen. També he conegut a militants de UDC, alguns avui ex militants per l’acció excloent, personalista, de Duran. Tots, en el fons, decebuts de tanta remenada entre bastidors per a bastir cada volta la llista de la Federació de CiU en cadascuna de les conteses electorals. Unes quantes des del 1979. L’actual d’UDC és la manera de gestionar per fidelitat sense crítica, sense renovació, al Controlador en Cap. I cap generositat cap a corrents diferents, vençuts (Vila d’Abadal). Penso, com be dieu ja fa temps, que aquesta UDC de Duran & Cia. no pinta res. Ni pintarà si va per lliure el 27-S. Com molt be sabem és, de facto, altre marca blanca de l’integrisme espanyol. L’aventura, paral·lela, de UPyD ja em vist com ha acabat. Però els egoistes, els creguts i pagats de si mateixos, prefereixen acabar braman contra els que son agosarats per a qüestionar-los (Castellà) abans de fer una retirada digna i, com qualsevol tap, deixar pas a alternatives clares i dels temps que corren que no son, precisament, de federalismes, terceres vies o aiguabarreig per a seguir entabanant. Son així. No donen més de si. Suren, suren fins a que es podreixen. No s’enfonsen, s’esmicolen. Trist final per a unes sigles que, en el seu origen, van representar la dignitat de moltes persones.