Vergonya ens hauria de fer a tots plegats que haguem esperat fins avui per fer un pas – ni que sigui ara, així, de cara a la galeria després de dos suïcidis – mentre cada dia a les províncies de Barcelona 80 famílies es quedaven al ras. I tots plegats hem seguit mirant cap a un altra banda.
El desnonament és l’últim pas d’un llarg i tortuós camí en què es veuen atrapades milers de famílies. És un procés contemplat a la llei hipotecària i per tant legal, però d’una immoralitat que fa feredat. Aquestes entitats que ara executen les ordres de desnonament són les mateixes que durant l’orgia del totxo atorgaven hipoteques de manera generosa, obviant les senyals del risc de sobreendeutament que estaven adquirint les famílies. Calia fer calaix, i com més ràpid i voraçment millor; calia endossar crèdits hipotecaris, moure els calers per guanyar més i seguir invertint en el totxo.
Aquestes mateixes entitats que immoralment hem hagut de rescatar: que no vol dir altra cosa que injectar-los diners per no deixar-les al ras. Som nosaltres les que hem salvat les entitats financeres i són elles, ara, les que ens fan fora – immoral però legalment – de casa nostra. La crisi es pot entendre; els abusos no es poden permetre.
Avui qualsevol persona de classe mitjana es pot trobar en una situació complicada que l’ impossibiliti el pagament de la lletra hipotecaria durant més de quatre mesos, termini aquest que donen els bancs abans d’iniciar l’execució.
Vam “salvar” la banca perquè asseguraven que el sistema financer era “sistèmic”, vam crear un banc dolent per aparcar tots els actius tòxics que de manera golafre van crear i no han pogut adjudicar, per què no creem ara una societat més justa i proposem alternatives que garanteixin la cohesió i la convivència social?
De ben segur com a país, en sortiríem guanyant.
El desnonament és l’últim pas d’un llarg i tortuós camí en què es veuen atrapades milers de famílies. És un procés contemplat a la llei hipotecària i per tant legal, però d’una immoralitat que fa feredat. Aquestes entitats que ara executen les ordres de desnonament són les mateixes que durant l’orgia del totxo atorgaven hipoteques de manera generosa, obviant les senyals del risc de sobreendeutament que estaven adquirint les famílies. Calia fer calaix, i com més ràpid i voraçment millor; calia endossar crèdits hipotecaris, moure els calers per guanyar més i seguir invertint en el totxo.
Aquestes mateixes entitats que immoralment hem hagut de rescatar: que no vol dir altra cosa que injectar-los diners per no deixar-les al ras. Som nosaltres les que hem salvat les entitats financeres i són elles, ara, les que ens fan fora – immoral però legalment – de casa nostra. La crisi es pot entendre; els abusos no es poden permetre.
Avui qualsevol persona de classe mitjana es pot trobar en una situació complicada que l’ impossibiliti el pagament de la lletra hipotecaria durant més de quatre mesos, termini aquest que donen els bancs abans d’iniciar l’execució.
Vam “salvar” la banca perquè asseguraven que el sistema financer era “sistèmic”, vam crear un banc dolent per aparcar tots els actius tòxics que de manera golafre van crear i no han pogut adjudicar, per què no creem ara una societat més justa i proposem alternatives que garanteixin la cohesió i la convivència social?
De ben segur com a país, en sortiríem guanyant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario