Més enllà dels actuals partits, hi ha vida.

La meva esperança es mantè viva i lluitadora gràcies al convenciment absolut de que la majoria de catalans i catalanes hem deixat de creure en quimeres i hem vist clar que l´unica via possible és prioritzar Catalunya per sobre de qualsevol partidisme. Estem a la recta final del camí i qui no estigui a l´alçada es quedarà enrera. Si algun carrec polític es pensa que el seu vot té més valor que el meu va molt equivocat. El maquiavelisme tornarà a ser protagonista quan siguem lliures, llavors ja sabrem gestionarlo com millor ens convingui. Catalunya està segrestada i l´hem d´alliberar amb o sense l´ajut dels polítics partidistes, ells sabran a quin carro pugen !!!

Ara vaig a fer de profeta, bé, no cal posar-se nerviós. A grans problemes grans remeis. Que les coses no segueixin el guió que hom ha pensat, el guió més evident, el més simple, el que semblava el guió ideal alhora de fer la carta als Reis d'Orient, no vol pas dir que no s'abasti l'objectiu final. Cal entendre que els partits polítics tenen les seves prioritats, els seus interessos. Per exemple, ERC es veu guanyadora en unes noves eleccions i això CiU ho sap, la qual, a més, no vol trencar amb Unió, cosa que no entenc, tot sigui dit. Els interessos dels partits a nosaltres ens assemblen detalls sense importància davant el repte de la independència, però cal entendre que per a ells, pels partits, els seus interessos particulars estan col·locats al costat de l'objectiu de la independència, sinó més amunt i tot. Dit ras i curt, els partits polítics, per la seva naturalesa, no estan en condicions de supeditar els seus interessos a la meta de la independència. Tot això vol dir que no hi haurà pas una llista unitària o única compartida entre ERC i CiU. Vol dir que el procés està descarrilant? No. No vol dir que el procés vagi malament. Només que el camí que porta a Roma no és l'autopista de la Via Augusta que tothom voldria i es pensava, sinó que és una altra camí. El qual, a la llarga, molt probablement sigui millor que el primer. Perquè? Doncs perquè la creació d'un nou estat liderat per partits polítics sorgits de l'antic règim, ens agradi o no, portaria a construir unes bases del nou estat viciades d'inici on es reproduirien aspectes negatius que la ciutadania vol evitar en la constitució del nou estat català. I l'única manera d'aconseguir això, un nou estat de nova planta, és sense el protagonisme dels partits "clàssics" originaris de l'antic règim. Ens agradi o no és així i ho hem d'assumir. I hem de pensar també que, més enllà dels actuals partits, hi ha vida. I quin és aquest camí alternatiu que serà al final el que s'esdevindrà? Doncs l'únic que pot esdevenir. Vull dir que fent servir la lògica només pot ser un:

Primer: Impugnació del 9N per part de l'Estat Espanyol (encara que sigui una suspensió provisional). Perquè? Doncs perquè si amb la suspensió del primer 9N han aconseguit esberlar la unitat dels partits pro consulta ... doncs tornar-ho a fer amb aquest segon 9N a fi d'aguditzar la seva divisió.

Segon: Retirada del 9N per part del President Mas (si ho va fer amb el primer 9N, amb aquest segon també) i promesa d'avançar les eleccions sempre que hi hagi llista única o unitària amb protagonisme de CiU dins la llista.

Tercer: "Dimes i diretes" sobre la negociació de la llista única o unitària. Negociacions, renegociacions i declaracions espolsant-se les puces de sobre. Van passant els mesos i els partits no arriben a cap acord.

Quart: l'ANC-Òmnium omple les places de Catalunya reclamant al President Mas la convocatòria d'eleccions anticipades i anuncia que es presentarà per ella mateixa amb una llista de país, en la qual no hi haurà ni ERC ni CiU.

Cinquè: Per fi el President Mas, davant les protestes cada cop més irades de la ciutadania convoca les eleccions.

Sisè: La llista de l'ANC-Òmnium guanya per majoria absoluta. ERC i CiU queden arraconats a la marginalitat.

 Setè: El nou Parlament declara la Independència i es presenta davant Brussel·les com a nou estat i negocia un crèdit per sobreviure els primers anys de la independència. La UE concedeix el crèdit i pressiona a l'Estat Espanyol per a què es retiri de forma gradual del nou Estat Català. A canvi, la UE interessada en que el nou estat del sud d'Europa sigui modern, homologable, que funcioni sense els vicis de la vella Espanya que tants problemes li ocasiona, imposa un seguit de condicions. Condicions duríssimes, tan en l'àmbit econòmic com organitzatius del nou estat. En altres paraules, estarem intervinguts com ara Grècia imposant-nos limitacions ens la despesa i dèficit pressupostari, amb poques prestacions socials, i ens imposaran mesures organitzatives com ara la desaparició de la figura del funcionariat substituït per personal laboral, aprenentatge obligatori d'anglès, francès i alemany al sistema públic d'educació (el que bandejarà el castellà del sistema educatiu). Etc. etc. etc. Només la franja de població ben preparada i amb idiomes es guanyarà bé la vida. La resta tindrà greus dificultats per passar el dia a dia. Guaiteu com estan organitzats els petits estats d'Europa que funciones (Bèlgica, Dinamarca ....) i sabreu com pretendrà la UE que sigui la nova Catalunya.

Vuitè: Després dels primers 4 o 5 anys remuntarem i ja serem un nou estat amb ple benestar social de la seva població. Aquest és el camí que crec que s'esdevindrà, perquè s'estan donant les condicions per a què així sigui. Qualsevol altre camí, per deducció, no és pas possible. No és possible la unitat de partits, no és possible la no intervenció de la UE per a què els retornem el crèdit. No és pas possible fundar un nou estat sense reproduir els vicis de l'antic estat d'origen amb la participació dels actuals partits polítics. Ens agradi o no és així. Serà així. Mentalitzem-nos i adaptem-nos des de ja.