Benvolguts President i Oriol Junqueras.

Benvolguts President i Oriol Junqueras:

Vostès, amb tota la legitimitat del món i possiblement justificat pel context de cada moment, van ser capaços de pactar amb els partits i presidents espanyols que aquesta setmana ens han tornat a comparar amb nazis i franquistes. Si van ser capaços de pactar amb persones tan obertament contràries no només a la independència sinó a la simple existència de Catalunya com a nació... realment no són capaços de pactar entre vostès per resoldre com arribar a un objectiu que comparteixen? Artur Mas i Oriol Junqueras són independentistes. El president d’ERC encarna els anomenats “pota negra”, és a dir, els independentistes de primera hora i que durant molts anys van exercir-lo en solitari i com a punta de llança. El president de la Generalitat representa l’establishment que s’ha acabat fent independentista perquè s’han esgotat tots els intents per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. No hi ha hagut manera de trobar un encaix polític (cafè per a tothom), encaix econòmic (sense pacte fiscal) ni encaix cultural (el català s’ha vist com un llast enlloc d’una riquesa). La persistència d’uns i el llarg viatge dels altres expliquen que avui hi hagi una majoria social a favor de la independència. Tots plegats sumen més del 50 per cent, sí, però tampoc gaire més. Per tant, sense uns o sense els altres tot aquest desafiament que s’està plantejant a l’Estat Espanyol seria impossible.

Uns i altres, ERC i CiU, han pactat amb PSOE’s i PP’s perquè en cada moment ho han cregut convenient per intentar avançar en els seus projectes polítics. Atenent a aquests objectius, els partits d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras s’han hagut d’empassar gripaus molt grans. Per exemple: per anar nodrint Catalunya d’eines d’autogovern, CiU va fer president Felipe Gonzalez al 1993 i José María Aznar el 1996. Un gripau a canvi del sistema de finançament que recollia només el 15% de l’IRPF i un altre a canvi de tenir els Mossos d’Esquadra desplegat arreu. El 2004 ERC va fer president Zapatero a canvi d’un nou Estatut. Però no només això, per allò d’estendre “la pluja fina del catalanisme”, el 2006 ERC va fer president de la Generalitat a un membre del comitè federal del PSOE. És a dir, buscant legítimament el millor per Catalunya, ERC va propiciar que la màxima autoritat de Catalunya fos un més a les cadires de Ferraz, a Madrid. A pilota passada és pot resultar fàcil jutjar fets en un sentit i en un altre, però en una època –com l’actual- en què cal generositat per part de tothom, esdevé indispensable pressuposar que aquells pactes de tots plegats tant amb el PP com amb el PSOE es van fer des de la bona fe i la millor de les intencions.

Les parets de les seus de CiU i d’ERC encara recorden el tràngol d’haver d’explicar als públics respectius aquelles enteses. Però la pregunta és: si es va ser capaç de fer tot allò pensant en un bé suprem, el progrés de Catalunya, ara no és possible que continuïn pactant entre sí per arribar a la mare de tots els acords?

Com ha quedat acreditat en tot el que portem d’article, tothom té roques a la motxilla, i segurament si ens posem a fer un llistat de greuges estaríem hores jugant a “i tu més”. Des de dilluns passat també podríem elaborar un rànquing semblant amb coses que han fet malament uns i altres. Però també coses que, malgrat tot, han continuat fent bé a posteriori. Prefereixo quedar-me amb la Marta Rovira dient que el 9N anirà a votar o també amb el Francesc Homs agraint l’esforç d’ERC pel suport d’aquests dos anys. Hi ha marge per l’entesa perquè, a diferència de pactar amb Aznar, l’objectiu és el mateix. Hi ha entesa en el què, recels en el com. I segurament no hi ha un “com” màgic i perfecte. Fer una nova votació enlloc d’allò consensuat té uns riscos. Però fer-la amb els secretaris dels ajuntaments agafant-se la baixa per por a la inhabilitació tampoc semblava una panacea.

La legalitat espanyola s’haurà de trencar en algun moment. I només es podrà trencar una sola vegada, perquè a la que es cremi el cartutx, tot el pes de l’Estat espanyol impactarà contra les institucions catalanes. Per tant, posats a desobeir, sembla més eficient saltar-se la llei per fer tota una DUI que no pas per fer una consulta. Perquè fins on jo sé, CDC i ERC són partits independentistes, no pas consultistes. És evident que per arribar a aquesta independència cal, com en tota democràcia, que s’acrediti, de manera contrastada, que una majoria social li dóna suport.

No sé quin tant per cent d’aquest article subscriuen els simpatitzants de CiU i els simpatitzants d’ERC. Confio, i sospito, que serà alt. Bé doncs, a partir d’aquest pont es pot reposar el fil a l’agulla. I que pensin en una altra cosa: aquesta vegada, a diferència del pacte del Majèstic o del segon tripartit, una immensa majoria de votants de tots dos partits estan darrera seu animant-los a que s’entenguin. Suposo que Carme Forcadell i Muriel Casals també els ho hauran dit en persona. Amb elles també estan condemnats a entendre-s’hi. Si van ser capaços d’arribar a enteses amb Cristóbal Montoro o amb Alfonso Guerra, estic segur que ara els serà més fàcil. Tornin al Palau de la Generalitat, al Robert, al de Pedralbes o si cal al de Plegamans, però vostès que poden, dialoguin per favor.