En realitat, fa més de 25 anys que, amb la perspectiva de la globalització, prediquem la inexorable caiguda de les fronteres i dels estats – nació. Ara, però, la sorpresa és que Escòcia, Catalunya, el Quebec, etc. reivindiquen un status direfent. Una de les veus que s’ha pronunciat en aquests termes és la de Gideon Rachman que, casualitats de la vida, és estrella invitada per a dirigir una taula rodona que ha organitzat per a un dia d’aquests el govern de Madrid conjuntament amb el F. T. Serà interessant de veure si els experts consideren que les creixents desigualtats, la pobresa i la immigració descontrolada poden influir en moviments de base identitària que arribin a conduir la Gran Bretanya al Britexit d’abandonar la UE. S’han d’acabar, doncs, les bromes i els menyspreu de les minories per part de l’altivesa dels governs centrals. Igual que Jiménez de Parga, Peces – Barba, Bono, Monago i un llarguíssim etcètera fan burla i expressen una hostil animadversió contra els catalans, a Londres feien conya amb la definició d’un escocès, persona que, deien, “prays on his knees” (que resa agenollada) i “prays (que en aquest sentit vol dir que s’apodera) “on anything else he can” (de tota qualsevol altra cosa que pot). Doncs bé, quan aquests sentiments es desvetllen, ja no es poden tornar a practicar amb impunitat ni poden agreujar el maltractament sistemàtic, la discriminació, l’espoli fiscal i el règim d’indústria extractiva de model colonial al qual estan sotmesos en mig d’una asfíxia financera premeditada en la via de retorn en forma de inversions.
És en aquestes situacions que es fan perceptibles els sentiments de rebuig amb clixés de vegades una mica infundats, però d’una absoluta eficàcia per a refermar el desig de dir “atureu el vostre país, que jo vull baixar”. Val la pena fixar-se en l’hostilitat que provoca, per exemple, el cas d’Esperanza Aguirre que, com a expresidenta de Madrid, havia de sotmetre’s a la sanció de la guàrdia urbana i, en canvi, accelerava el cotxe, feia caure la moto de l’agent i fugia cap a casa seva, perquè “Vd. no sabe con quien està hablando”. I aquí ja entren en el tema que ens ha caigut al damunt degut a la convocatòria de la consulta no vinculant sobre la forma d’estat que volen els catalans. Doncs, bé, sembla que volem un país on la possible candidata del PP pensi que si es disculpa ja no ha de ser jutjada per desobediència. Volem també un país que tingui un poder judicial independent i no un país on Montesquieu (L’Esprit des Lois) no estigui mort i enterrat com a dir: Charles de Secondat, Baron de la Brède et de Montesquieu, tal com va dir, amb gran fruïció, Alfonso Guerra. Ni volem tampoc que al portaveu del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, alias M.A.R. l’enxampin en un accident conduint begut o havent pres alguna cosa i ell, que es burlava de les seleccions catalanes reduint-les a la de “canicas”, ja torni a circular al volant “por ser vos quien sois”. Ni ens resulta acceptable tampoc que el fill de l’exministre (precisament de Justícia!) Gallardón tingui un accident i per a no fer-se les proves fugi ràpidament i, sobretot, quan, delatat per la matrícula, els urbans es presenten a casa seva, els policies d’escorta els facin fora a fi d’impedir que el noi fos examinat i denunciat. És clar que el xicot és nét d'Utrera Molina, aquell vell capo suprem de la Falange que l’altre dia ens va anunciar als catalans, que estava disposat a tornar a envair Barcelona amb els legionaris.
La nostra capacitat de quedar astorats no s’acaba, però, aquí. Ara mateix, quan el procés de la consulta no referendària tot just ha passat el tràmit de la publicació al DOG, el primer organisme que, amb instantània i màxima celeritat, dóna llum verda al recurs del govern central, és el Consell d’Estat que casualment té de president J.M. Romay Becaria, ex nº 2 de la presidència de la Sanitat i de la del govern durant la dictadura feixista de Franco i, últimament, successor de Bárcenas com a titular de la tenebrosa tresoreria del PP. També al Tribunal Constitucional hi ha un magnífic exemple de guardià imparcial de la Llei que es diu Cobos i és un vestigi de la Magistratura del Treball a l’època del sindicat vertical, afiliat i militant del carnet de PP a la boca. No és per tant, gens estrany que el govern, sense cap clarividència ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal a l’endemà. Ni tampoc que ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal. Ni tampoc que en aquella casa s’anul·lés, emasculés i es “passés el ribot de Guerra un a Estatut d’Autonomia aprovat per un govern socialista de la Generalitat, pel referèndum del poble català, el pel nostre Parlament i, no s’ho creuran, també per les “Cortes Generales”. Ja veuen, doncs, que la destrucció del caràcter exclusiu (que vol dir també excloent) de les competències, la recentralització i la destrucció del gran pacte d’estat autonomia hagin estat i segueixin essent paper mullat. Quin sentit té això de pactar la convivència amb un trampós? A més a més, s’està fent un ús absolutament partidista dels aparells de l’estat que, per definició haurien de ser neutrals. Per exemple, l’Agència Tributària que ho consenteix tot i no persegueix els amics (com ara en les herències de Juan de Borbón o Botin – “todos iguales ante la ley”) i, en canvi, assetja els adversaris, p. ex. l’ANC inspeccionada. O bé el cas del contraban de drogues al vaixell – escola de la Marina, J.S. Elcano, sobre el qual es guarda silenci. Tampoc no ens diuen qui pagava les celebracions del 23- F o per quin motiu és ascendit a Coronel el fill del colpista Tejero que va organitzar la festa potser pagant nosaltres els contribuents. Ho dic amb dolor, perquè durant molts anys em vaig honorar amb l’amistat del General Gutierrez Mellado. I amb l’estupefacció de veure que la delegada del govern espanyol Llanos Luna organitza actes oficials d’homenatge a la División Azul. I pitjor encara a la Legió Cóndor que em va bombardejar quan era un infant víctima del primer crim de guerra d’aviació contra la població civil indefensa en una gran ciutat com a mostra de suprema covardia. En resum, és perfectament possible que, destruïda per la involució reaccionària, l’autonomia solemnement acordada, ara molts autonomistes s’hagin arrenglerat amb el sobiranisme. Perquè al Regne Unit hi ha un primer ministre, Cameron, que diu que podria haver bloquejat o ajornat el procés, però, tot i desitjant preservar la unió, abans que res, és un democràta i havia de respectar als escocesos la llibertat d’expressar-se. Al Financial Times d’abans d’ahir es destacava una carta al director que acabava així; “si, al menys, Espanya tingués un primer ministre que també fos un demòcrata”.
martes, 30 de septiembre de 2014
domingo, 28 de septiembre de 2014
Prohibir la lliure expressió de la ciutadania.
L’argumentari legal unionista espanyol utilitzat per intentar combatre el Dret a decidir de Catalunya, es resumeix bàsicament en tres postulats:
- La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la néixer espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Tal com va dir en una ocasió el ministre Montoro al Congrés espanyol, davant d’una interpel de Rosa Diez, “La Constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”
Per tant, no hi ha lloc per a cap procés de secessió, sense abans canviar l’esmentada Constitució.
- La Constitució espanyola, votada majoritàriament per tots els espanyols, és el marc legal vigent, i per tant ha de complir-se en la seua integritat. El Dret a decidir no està contemplat en la mateixa, per tant, és il.legal.
- En cas que el Tribunal Constitucional fallara contra la Llei de Consultes aprovada al Parlament de Catalunya, o contra la convocatòria de la consulta del 9-N que realitzarà Artur Mas, és il.legal i una temeritat desobeir la sentència d’aquest tribunal.
En tots aquests arguments hi ha un denominador comú: la invocació de la “legalitat” per prohibir la lliure expressió de la ciutadania. S’anteposa la “legalitat” a la democràcia, i per aquest camí el govern espanyol arriba a la perversa conclusió que votar és antidemocràtic. Una conclusió, sense cap dubte, marca Espanya.
Però posem per un moment al règim polític espanyol enfront del seu propi argumentari, i veurem quina és l’interessant conclusió que obtindrem.
El primer dels arguments es basa en l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.
I per previndre que algú puga posar-ho en dubte, es va redactar també l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”…
Doncs, bé, sembla haver una certa evidència històrica de què la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.
Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya podrien no haver de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.
- La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la néixer espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Tal com va dir en una ocasió el ministre Montoro al Congrés espanyol, davant d’una interpel de Rosa Diez, “La Constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”
Per tant, no hi ha lloc per a cap procés de secessió, sense abans canviar l’esmentada Constitució.
- La Constitució espanyola, votada majoritàriament per tots els espanyols, és el marc legal vigent, i per tant ha de complir-se en la seua integritat. El Dret a decidir no està contemplat en la mateixa, per tant, és il.legal.
- En cas que el Tribunal Constitucional fallara contra la Llei de Consultes aprovada al Parlament de Catalunya, o contra la convocatòria de la consulta del 9-N que realitzarà Artur Mas, és il.legal i una temeritat desobeir la sentència d’aquest tribunal.
En tots aquests arguments hi ha un denominador comú: la invocació de la “legalitat” per prohibir la lliure expressió de la ciutadania. S’anteposa la “legalitat” a la democràcia, i per aquest camí el govern espanyol arriba a la perversa conclusió que votar és antidemocràtic. Una conclusió, sense cap dubte, marca Espanya.
Però posem per un moment al règim polític espanyol enfront del seu propi argumentari, i veurem quina és l’interessant conclusió que obtindrem.
El primer dels arguments es basa en l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.
I per previndre que algú puga posar-ho en dubte, es va redactar també l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”…
Doncs, bé, sembla haver una certa evidència històrica de què la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.
Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya podrien no haver de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.
Revolució Catalana !!!!
Bon dia a tothom,
Supongo que me permitiréis que hoy haga una parada en el tema económico en el tema Catalunya independiente, para tocar el tema de la consulta debido al histórico día que vivimos ayer.
También recordaros que estas notas las escribo en castellano para llegar a la máxima población posible, tanto catalana como española, ya que los españoles también están siendo engañados por los gobernantes de Madrid.
Dicho esto, he encontrado a faltar en la prensa del día una felicitación a la astucia del President Mas.
Si recordáis la semana pasada hubieron declaraciones significativas, por separado, pero que juntas tenían su sentido. Mariano Rajoy/ Soraya : "Está todo preparado para bloquear la consulta". Alicia Sanchez Camacho: "Es inadmisible que el Presidente de la Generalitat marque la agenda al Gobierno de Madrid." Mucho nerviosismo demostrado por doña Alicia...
Resulta que, una vez convocada la consulta no está todo preparado sino que han convocado un Consejo de Ministros con carácter de urgencia.... Qué ha pasado?
Muy fácil, toda la maquinaria del estado estaba preparada para impugnar la ley de consultas el segundo después de su publicación, de esta manera, la convocatoria de la ley era ilegal.... Pero no contaron con algo importante, no es posible recurrir nada al TC un sábado o un domingo.
Por eso la ley se publicó ayer y se convocó la consulta ayer.
Qué pasará ahora?. Es una buena pregunta y puede quedar afectada la imagen internacional de España según sus actos. Tenemos que recordar que el primer punto obligado para pertenecer a la UE ( de donde España recibe subvenciones, es decir, no aporta como lo haría una Catalunya independiente) es ser un país democrático, es decir, poderes judicial y político separados.
Bien, vamos a explicar todo de forma clarita y con los enlaces pertinentes para que se puedan comprobar....
En primer lugar, debemos recordar que, en 2010 el TC debido a las denuncias de PP y del defensor del pueblo (PSOE), revisaron y recortaron el estatuto de autonomía para Catalunya que habían votado todos los catalanes con la autorización del Gobierno español.
Pues miraremos qué dice el artículo 122:
"Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució."
Aquí tenéis el enlace:
Es decir que, se pueden hacer consultas, con la excepción de ese artículo de la constitución..
Y qué dice?
" Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum "
El enlace lo tenéis aquí:
En resumen, se pueden hacer todas las consultas siempre y cuando no sean refrendarias.... Es decir, que no se debería prohibir la ley.. Pero voy a ir algo más allá... Vamos a la sentencia sobre el estatut del propio TC, ya que habló también del artículo 122.
"Caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales “se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos” distintos de los que cualifican una consulta como referéndum"
El enlace lo tenéis aquí y es el apartado 69 de los antecedentes (un poco largo pero encontrareis todo el desarrollo de la explicación):
Es decir que, el Gobierno de España se rió de los catalanes haciéndoles votar un estatut que luego recortó en una sentencia. Que en esa sentencia se afirmó que era legal efectuar consultas no refrendarias ( no vinculantes) sobre cualquier asunto de interés general para los catalanes. La independencia no es un asunto de interés general? Acaso la ley de consultas no dice claramente que es una ley de consultas no refrendarias?. A qué jugamos? Donde digo DIGO, digo DIEGO?.
Será capaz el TC de emitir una sentencia rectificando una suya anterior?. Demostrarán al mundo que la ley, en España, está controlada por el aparato político de PP y PSOE, dejando claro que no existe la democracia y que España es una semidictadura? ( Algo así dejo entrever Soraya ayer cuando indicaba que el TC sentenciaría en contra... Desafortunadas palabras que nos dejan ver la realidad de lo que es España).
En 2010 todos los medios españoles, publicaron que se podían efectuar consultas no refrendarias en Catalunya,( ver enlace ABChttp://www.abc.es/20100709/espana/estatut-consultas-201007091432.html ) y hoy dedican palabras de odio contra el President de la Generalitat, engañando a los españoles e indicándoles que el gobierno es poseedor de la varita mágica de la legalidad en lugar de hacerles ver el gran error que cometen ( os dejo enlace con la editorial de ABC para que os cojan más ganas de estar con el President y hacer piña a su lado http://www.abc.es/lasfirmasdeabc/20140927/abci-nada-nada-ventoso-201409271744.html)
Visto lo visto, puede haber alguien aún que quiera seguir en España?... Yo no quiero un país así para mis hijos. Yo quiero democracia y sólo la encontraremos con la creación de una Catalunya independiente.
miércoles, 24 de septiembre de 2014
¿Es útil quejarse? Sin duda.Toda la energía se va en quejarse.
Es útil quejarse? Sin duda. Es más,expresar una disconformidad con algo es, para los que trabajamos en organizaciones orientadas al servicio, de gran importancia para establecer canales de comunicación con nuestros usuarios (internos y externos) que nos permitan recoger las quejas y reclamaciones. Esas quejas nos ayudan a constatar muchas veces defectos (más o menos importantes) o nos alientan a explorar nuevas vías de trabajo.
Si compartimos el axioma de que el cliente, el usuario, el administrado es lo primero, debemos como gestores facilitar que puedan comunicarse con nosotros. De ahí la necesidad de articular una vía fácil y amigable para que nos hagan llegar sus quejas y la exigencia de establecer un sistema que las organice y permita hacer un seguimiento de la reclamación, para que como organización aprendamos de los errores y aprovechemos las sugerencias del cliente/usuario/ administrado (táchese lo que proceda).
Como me imagino que poca discrepancia va a existir en esta tema, desde el punto de vista del gestor y del cliente/usuario/etc, lo que me propongo en la entrada de hoy es quejarme del quejica.
Hablo de la queja como acción proactiva que persigue solucionar, mejorar una situación de partida insatisfactoria o directamente injusta. No me estoy refiriendo a ese modelo de queja no. Estoy aludiendo a aquellas personas que únicamente conocen el modo queja como sistema de comunicación con (y aquí también planteo varias alternativas para que el lector escoja la que le parezca oportuna) su familia, jefe, subordinado, compañero de trabajo, amigo, vecino…
Estoy hablando del que se queja de su mala suerte todo el rato, aquel al que todo le sale mal (supongo que por una caprichosa confabulación de los hados), su jefe es insufrible, los del departamento XXX solo quieren fastidiarle y así podríamos seguir hasta el infinito. Son personas que se quejan de todo, pero que rara vez aportan soluciones a sus problemas, o simplemente analizan lo que podrían hacer para mejorar o cambiar la situación que plantean.
Sus interlocutores con muchiiiiiisima paciencia recogen sus quejas, una y otra vez (el quejica profesional sabe muy bien a quien darle la chapa) y tratan de darle consuelo, orientación, ayuda en definitiva. Pero ¡Quiá! El quejica no quiere soluciones, no quiere tus soluciones, en realidad ninguna solución le gusta, le vale, se le adapta. Su caso siempre es especial, súper difícil, súper complicado. En el fondo, piensa el quejica, que no le entiendes.
Pues yo me quejo de ese/a quejica. Porque antes era de que trataba de aportar ideas para mejorar su situación hasta que me di cuenta de que eso le daba igual: solo quiere soltarte su rollo. Así que últimamente me limito a escuchar (todavía no llegado a la fase de pasar del quejica) y pongo el piloto automático: porque si algo esta mal, algo nos molesta, algo nos provoca desazón, hagamos algo por cambiar la situación. Pero hagámoslo de verdad, si no es así dejemos de quejarnos y aceptemos lo que nos pasa.
La actitud de quien esta él mismo "atrapado" en la acción de quejarse una y otra vez. Así practicada, la queja lo único que garantiza es que no haya transformación personal. Toda la energía se va en quejarse, garantizando así que todo se repita. El quejica no parece darse cuenta de que en eso consiste su propio "goce" en quejarse para que todo siga igual. Supongo que entre las quejas relativas al funcionamiento de los servicios habrá muchas fundadas que inspiren mejoras en los mismos y que resulte invevitable que se cuelen también quejas de quejicas. Es probable que entre estos últimos los haya que noten que se quejan más que la media sin conseguir nada pero no saben porqué les pasa. Yo les recomendaría una visita al psicoanalista para transformar su malestar y empezar a vivir y dejar vivir.
Si compartimos el axioma de que el cliente, el usuario, el administrado es lo primero, debemos como gestores facilitar que puedan comunicarse con nosotros. De ahí la necesidad de articular una vía fácil y amigable para que nos hagan llegar sus quejas y la exigencia de establecer un sistema que las organice y permita hacer un seguimiento de la reclamación, para que como organización aprendamos de los errores y aprovechemos las sugerencias del cliente/usuario/ administrado (táchese lo que proceda).
Como me imagino que poca discrepancia va a existir en esta tema, desde el punto de vista del gestor y del cliente/usuario/etc, lo que me propongo en la entrada de hoy es quejarme del quejica.
Hablo de la queja como acción proactiva que persigue solucionar, mejorar una situación de partida insatisfactoria o directamente injusta. No me estoy refiriendo a ese modelo de queja no. Estoy aludiendo a aquellas personas que únicamente conocen el modo queja como sistema de comunicación con (y aquí también planteo varias alternativas para que el lector escoja la que le parezca oportuna) su familia, jefe, subordinado, compañero de trabajo, amigo, vecino…
Estoy hablando del que se queja de su mala suerte todo el rato, aquel al que todo le sale mal (supongo que por una caprichosa confabulación de los hados), su jefe es insufrible, los del departamento XXX solo quieren fastidiarle y así podríamos seguir hasta el infinito. Son personas que se quejan de todo, pero que rara vez aportan soluciones a sus problemas, o simplemente analizan lo que podrían hacer para mejorar o cambiar la situación que plantean.
Sus interlocutores con muchiiiiiisima paciencia recogen sus quejas, una y otra vez (el quejica profesional sabe muy bien a quien darle la chapa) y tratan de darle consuelo, orientación, ayuda en definitiva. Pero ¡Quiá! El quejica no quiere soluciones, no quiere tus soluciones, en realidad ninguna solución le gusta, le vale, se le adapta. Su caso siempre es especial, súper difícil, súper complicado. En el fondo, piensa el quejica, que no le entiendes.
Pues yo me quejo de ese/a quejica. Porque antes era de que trataba de aportar ideas para mejorar su situación hasta que me di cuenta de que eso le daba igual: solo quiere soltarte su rollo. Así que últimamente me limito a escuchar (todavía no llegado a la fase de pasar del quejica) y pongo el piloto automático: porque si algo esta mal, algo nos molesta, algo nos provoca desazón, hagamos algo por cambiar la situación. Pero hagámoslo de verdad, si no es así dejemos de quejarnos y aceptemos lo que nos pasa.
La actitud de quien esta él mismo "atrapado" en la acción de quejarse una y otra vez. Así practicada, la queja lo único que garantiza es que no haya transformación personal. Toda la energía se va en quejarse, garantizando así que todo se repita. El quejica no parece darse cuenta de que en eso consiste su propio "goce" en quejarse para que todo siga igual. Supongo que entre las quejas relativas al funcionamiento de los servicios habrá muchas fundadas que inspiren mejoras en los mismos y que resulte invevitable que se cuelen también quejas de quejicas. Es probable que entre estos últimos los haya que noten que se quejan más que la media sin conseguir nada pero no saben porqué les pasa. Yo les recomendaría una visita al psicoanalista para transformar su malestar y empezar a vivir y dejar vivir.
sábado, 20 de septiembre de 2014
Per què ha anat augmentant el sentiment independentista a Escòcia?
Després de tres-cents anys d’unió política, el Regne Unit s’enfronta a la possibilitat que una de les seves parts fundacionals i més emblemàtiques, Escòcia, pugui decidir democràticament si vol seguir el seu camí en solitari com a estat independent. El debat ha agafat una dimensió inesperada els últims anys, no pas per l’escletxa cultural entre escocesos i anglesos, sinó pel fet que Escòcia, com a comunitat política, viu un període d’important creixement; mentre que l’unionisme polític ha perdut atractiu entre els escocesos. El partit conservador perd suports arreu del Regne Unit i l’augment de forces euro-escèptiques com el UKIP està sacsejant el sistema de partits. A les darreres eleccions europees els tories es van veure superats pels euroescèptics de Nigel Farage a Anglaterra, mentre que a Gal·les i Escòcia els guanyadors van ser els laboristes i els nacionalistes escocesos respectivament.
Si bé aquesta constatació no implica que Escòcia necessàriament hagi de votar a favor de l’opció independentista en el referèndum del proper 18 de setembre, sí que obre la porta a què, fins i tot en el cas d’un vot negatiu, el Regne Unit s’encamini cap a un profund replantejament de les relacions entre les diferents parts integrants que constitueixen el seu territori. Els tres principals partits unionistes, Conservadors, Laboristes i Liberals, -el UKIP s’ha quedat al marge de les declaracions conjuntes que han fet els líders d’aquestes tres formacions- ja s’han compromès a oferir un important increment competencial de l’autonomia escocesa respecte a la tradicional hegemonia de Westminster (la via coneguda com a Devo-Max -autogovern de llarg abast-). Recordem que era el primer ministre escocès, Alex Salmond, i no pas el britànic David Cameron, qui volia una tercera resposta en el referèndum que obria una tercera via entre l’status quo i la independència. Salmond era del parer –i qui sap si encara ho és-, que una estratègia gradualista duria als escocesos, més d’hora que tard, vers un nou referèndum amb més possibilitats de victòria. Però, finalment, el 18 de setembre, Escòcia votarà en un referèndum a Sí o No. Aquestes són les claus d’una votació que pot canviar el curs de la història.
- Per què ha anat augmentant el sentiment independentista a Escòcia?
Primer de tot, hi ha motius històrics. Escòcia i Anglaterra acorden unir ambdues corones a principis del segle XVIII des d’una sobirania original de cadascun dels dos territoris que ja feia un segle que compartien el mateix monarca. D’altra banda, Escòcia va viure com una part activa del Regne Unit el període de consolidació de l’imperi britànic on un bon nombre d’escocesos hi van tenir un rol destacat. Però, ja a principis del segle XX trobem els primers indicis de desencant per part d’un sector de la societat escocesa que considera que des de Londres no s’atenen els seus interessos de país i que se’n prioritzen d’altres –els anglesos-. Durant el període de les dues guerres mundials Escòcia viu una situació molt diferent a la d’Irlanda i no es mostra especialment conflictiva, amb alguna comptada excepció. A partir de finals dels anys seixanta i inicis dels setanta, però, les coses comencen a canviar ràpidament i creix el sentiment autonomista entre els escocesos. L’arribada al poder de la conservadora Margaret Thatcher aprofundeix aquest anhel i provoca un canvi de percepció important en una Escòcia majoritàriament laborista (primer entre els votants i les bases del partit i, després, entre unes elits fins llavors enormement refractàries a qualsevol mena de “devolution”). Els laboristes es comprometen a endegar una certa autonomia en el moment que retornin al poder. Però la desil·lusió de l’electorat escocès amb els governs labour de Tony Blair i Gordon Brown (ambdós nascuts a Escòcia), i l’ascens novament dels conservadors -ara amb David Cameron- van aplanar el camí de l’Scottish National Party.
També hi ha motivacions socials. A Escòcia, com a d’altres nacions europees, el sentiment nacional o patriòtic sempre ha estat molt present entre la ciutadania amb independència de la ideologia política de cadascú. Escòcia i Anglaterra comparteixen molts elements en comú, però hi ha hagut desacords importants per polítiques decidides a Westminster que van aixecar una forta oposició entre els escocesos, des de la guerra d’Iraq fins a la revisió de l’estat del benestar que s’ha dut a terme durant els últims anys de crisi econòmica, primer pels laboristes i ara amb un govern conservador. Per a molts escocesos (i anglesos del nord) la societat britànica és avui molt més desigual i això té conseqüències ètiques que acaben derivant en percepcions i posicionaments polítics. De fet, l’Scottish National Party es presenta com el defensor d’uns valors de consens sobre l’estat del benestar, avui trencat pels diferents governs britànics, i molt especialment pel Thatcherisme. Aquesta creixent divisòria ideològica ha dut a molts escocesos a perdre interès per les polítiques de Westminster i fer confiança a aquelles que arriben des d’Edimburg.
- Què ha fet possible que es celebri aquest referèndum?
L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar clarament les eleccions escoceses amb un programa on hi figurava el el compromís que, en cas de ser la força majoritària, convocaria un referèndum d’autodeterminació. En obtenir una inesperada majoria absoluta, els nacionalistes escocesos van forçar Londres a arribar a un acord per a la convocatòria d’un referèndum pactat. David Cameron no va voler negar als escocesos la possibilitat de decidir el seu futur i Alex Salmond no podia, ni desitjava, fer quelcom que contravingués la legalitat. El referèndum va ser consensuat per les dues parts i autoritzat per Londres.
En un principi, Salmond i el seu equip buscaven una consulta amb tres possibles respostes però la negativa de Cameron, que -com la resta de forces britàniques- pressuposava que el Sí no tenia cap opció, va forçar una pregunta amb resposta binària.
- Amb quins arguments s’han presentat en campanya els partidaris del Sí i del No?
La campanya del Better Together ha jugat dues cartes per intentar convèncer els votants escocesos que el seu futur és més segur si continuen dins el Regne Unit. D’una banda ha ofert una millora competencial significativa per l’autogovern d’Escòcia i alhora s’ha servit dels arguments de la por i la incertesa que provocaria apostar per un procés d’independència. Per als promotors de l’unionisme votar Sí equival a un pas endavant vers un camí desconegut, ple d’obstacles i dificultats econòmiques, i un aïllament de la comunitat internacional. Malgrat els molts esforçosque hi ha hagut per part de personatges coneguts de la cultura, les ciències i els esports al Regne Unit per enviar missatges positius en favor dels vincles que uneixen als escocesos amb la resta de britànics, la mobilització pel No ha estat percebuda com una campanya basada en arguments de caire negatiu i sovint ha caigut en un discurs paternalista que ha estat criticat, fins i tot, per partidaris d’aquest camp.
El bloc del Sí presenta la independència com una clara oportunitat de crear un nou estat “més net, pròsper i solidari”. Una part dels missatges de campanya han tingut molt a veure amb els arguments en favor de gestionar “els recursos” escocesos de manera més eficient, i posar fi al control “londinenc” sobre els afers propis. En relació a la continuïtat d’Escòcia dins la Unió Europea, el bloc sobiranista defensa una visió pragmàtica inspirada en la idea que el territori escocès en tant que part integrant de la Unió continuaria formant-ne part després de la secessió o trobaria un fàcil encaix de ràpid retorn. A més, el govern escocès ha posat en dubte les promeses de més autogovern formulades les últimes setmanes des de Downing Street, a mesura que les enquestes d’intenció de vot s’acostaven a un empat tècnic. La campanya ha estat dominada pel debat sobre el manteniment de la lliura esterlina, el gas i el petroli, les bases militars, el futur de les pensions i la viabilitat d’Escòcia com a estat independent. En canvi, la lleialtat a la corona britànica ha quedat fora de la discussió i la monarquia d’Isabel II hi ha correspost mantenint la neutralitat durant tota la campanya.
- Quines conseqüències polítiques pot tenir el referèndum en la política britànica?
Una hipotètica independència d’Escòcia podria tenir un efecte polític en el País de Gal·les, territori també tradicionalment laborista allunyat del gir conservador dels últims anys i de l’emergència nacionalista anglesa i euroescèptica que representa el UKIP. El nou escenari podria afavorir un augment del nacionalisme gal·lès. També caldria veure l’evolució del laborisme en aquest nou i hipotètic escenari. Els votants laboristes a Escòcia han tingut fins ara la força política per decantar la balança en favor d’una o altra opció. Però la convocatòria del referèndum escocès ha tensat les bases laboristes que, a les dues bandes del mur d’Adrià, se senten desconcertades i, en el cas particular escocès, una part d’aquest electorat ha optat per alinear-se en favor del Sí.
Anglaterra, per la seva banda, podria veure’s temptada d’iniciar un replegament en ella mateixa amb implicacions dins i fora del Regne Unit. Una hipotètica independència d’Escòcia podria trencar el partit de David Cameron, on una part dels seus diputats podria optar per escoltar amb més predisposició encara els cants de sirena que constantment arriben des del partit de Farage i deixar més debilitat el front dels partidaris de mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea. Finalment, el referèndum amenaça la carrera política de David Cameron, que pels seus votants i per una part important del país es podria convertir en l’home que va perdre Escòcia. A mesura que el Sí ha escalat posicions en les enquestes, han anat augmentant també les veus que acusen al primer ministre britànic de no haver calculat bé els riscos del procés.
- La transcendència internacional i europea d’aquest referèndum
La Unió Europea també mira cap a Escòcia contenint la respiració. Les institucions comunitàries han optat per mantenir fins avui un perfil polític baix i limitar-se a argumentacions jurídiques sobre els processos d’adhesió que determinen els Tractats actuals. Sobretot després d’unes dures declaracionsdel president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, a la cadena BBC alertant de les dificultats per tornar a entrar a la UE, que van despertar el rebuig de partidaris del Sí i del No. A més, la Comissió es va oferir a pronunciar-se oficialment sobre l’impacte legal d’una possible secessió d’un territori part d’un estat membre si un govern de la UE ho demanava formalment a la institució, i fins avui ni el govern britànic ni cap altre han demanat oficialment a Brussel·les la seva opinió. Els nacionalistes escocesos s’han afanyat des del primer moment a dir que eren favorables a mantenir el seu territori dins la UE i, amb la boca més petita, de l’OTAN –sense míssils-; Londres, en canvi, ha posat en qüestió aquesta continuïtat. Caldrà veure si Escòcia vota Sí quin seria el nou posicionament de la Unió Europea. Brussel·les és conscient de la transcendència que el referèndum escocès pot tenir en altres territoris de la Unió com Catalunya, que viu un procés similar, però encara amb els horitzons polítics menys clars i amb molts més interrogants.
Si bé aquesta constatació no implica que Escòcia necessàriament hagi de votar a favor de l’opció independentista en el referèndum del proper 18 de setembre, sí que obre la porta a què, fins i tot en el cas d’un vot negatiu, el Regne Unit s’encamini cap a un profund replantejament de les relacions entre les diferents parts integrants que constitueixen el seu territori. Els tres principals partits unionistes, Conservadors, Laboristes i Liberals, -el UKIP s’ha quedat al marge de les declaracions conjuntes que han fet els líders d’aquestes tres formacions- ja s’han compromès a oferir un important increment competencial de l’autonomia escocesa respecte a la tradicional hegemonia de Westminster (la via coneguda com a Devo-Max -autogovern de llarg abast-). Recordem que era el primer ministre escocès, Alex Salmond, i no pas el britànic David Cameron, qui volia una tercera resposta en el referèndum que obria una tercera via entre l’status quo i la independència. Salmond era del parer –i qui sap si encara ho és-, que una estratègia gradualista duria als escocesos, més d’hora que tard, vers un nou referèndum amb més possibilitats de victòria. Però, finalment, el 18 de setembre, Escòcia votarà en un referèndum a Sí o No. Aquestes són les claus d’una votació que pot canviar el curs de la història.
- Per què ha anat augmentant el sentiment independentista a Escòcia?
Primer de tot, hi ha motius històrics. Escòcia i Anglaterra acorden unir ambdues corones a principis del segle XVIII des d’una sobirania original de cadascun dels dos territoris que ja feia un segle que compartien el mateix monarca. D’altra banda, Escòcia va viure com una part activa del Regne Unit el període de consolidació de l’imperi britànic on un bon nombre d’escocesos hi van tenir un rol destacat. Però, ja a principis del segle XX trobem els primers indicis de desencant per part d’un sector de la societat escocesa que considera que des de Londres no s’atenen els seus interessos de país i que se’n prioritzen d’altres –els anglesos-. Durant el període de les dues guerres mundials Escòcia viu una situació molt diferent a la d’Irlanda i no es mostra especialment conflictiva, amb alguna comptada excepció. A partir de finals dels anys seixanta i inicis dels setanta, però, les coses comencen a canviar ràpidament i creix el sentiment autonomista entre els escocesos. L’arribada al poder de la conservadora Margaret Thatcher aprofundeix aquest anhel i provoca un canvi de percepció important en una Escòcia majoritàriament laborista (primer entre els votants i les bases del partit i, després, entre unes elits fins llavors enormement refractàries a qualsevol mena de “devolution”). Els laboristes es comprometen a endegar una certa autonomia en el moment que retornin al poder. Però la desil·lusió de l’electorat escocès amb els governs labour de Tony Blair i Gordon Brown (ambdós nascuts a Escòcia), i l’ascens novament dels conservadors -ara amb David Cameron- van aplanar el camí de l’Scottish National Party.
També hi ha motivacions socials. A Escòcia, com a d’altres nacions europees, el sentiment nacional o patriòtic sempre ha estat molt present entre la ciutadania amb independència de la ideologia política de cadascú. Escòcia i Anglaterra comparteixen molts elements en comú, però hi ha hagut desacords importants per polítiques decidides a Westminster que van aixecar una forta oposició entre els escocesos, des de la guerra d’Iraq fins a la revisió de l’estat del benestar que s’ha dut a terme durant els últims anys de crisi econòmica, primer pels laboristes i ara amb un govern conservador. Per a molts escocesos (i anglesos del nord) la societat britànica és avui molt més desigual i això té conseqüències ètiques que acaben derivant en percepcions i posicionaments polítics. De fet, l’Scottish National Party es presenta com el defensor d’uns valors de consens sobre l’estat del benestar, avui trencat pels diferents governs britànics, i molt especialment pel Thatcherisme. Aquesta creixent divisòria ideològica ha dut a molts escocesos a perdre interès per les polítiques de Westminster i fer confiança a aquelles que arriben des d’Edimburg.
- Què ha fet possible que es celebri aquest referèndum?
L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar clarament les eleccions escoceses amb un programa on hi figurava el el compromís que, en cas de ser la força majoritària, convocaria un referèndum d’autodeterminació. En obtenir una inesperada majoria absoluta, els nacionalistes escocesos van forçar Londres a arribar a un acord per a la convocatòria d’un referèndum pactat. David Cameron no va voler negar als escocesos la possibilitat de decidir el seu futur i Alex Salmond no podia, ni desitjava, fer quelcom que contravingués la legalitat. El referèndum va ser consensuat per les dues parts i autoritzat per Londres.
En un principi, Salmond i el seu equip buscaven una consulta amb tres possibles respostes però la negativa de Cameron, que -com la resta de forces britàniques- pressuposava que el Sí no tenia cap opció, va forçar una pregunta amb resposta binària.
- Amb quins arguments s’han presentat en campanya els partidaris del Sí i del No?
La campanya del Better Together ha jugat dues cartes per intentar convèncer els votants escocesos que el seu futur és més segur si continuen dins el Regne Unit. D’una banda ha ofert una millora competencial significativa per l’autogovern d’Escòcia i alhora s’ha servit dels arguments de la por i la incertesa que provocaria apostar per un procés d’independència. Per als promotors de l’unionisme votar Sí equival a un pas endavant vers un camí desconegut, ple d’obstacles i dificultats econòmiques, i un aïllament de la comunitat internacional. Malgrat els molts esforçosque hi ha hagut per part de personatges coneguts de la cultura, les ciències i els esports al Regne Unit per enviar missatges positius en favor dels vincles que uneixen als escocesos amb la resta de britànics, la mobilització pel No ha estat percebuda com una campanya basada en arguments de caire negatiu i sovint ha caigut en un discurs paternalista que ha estat criticat, fins i tot, per partidaris d’aquest camp.
El bloc del Sí presenta la independència com una clara oportunitat de crear un nou estat “més net, pròsper i solidari”. Una part dels missatges de campanya han tingut molt a veure amb els arguments en favor de gestionar “els recursos” escocesos de manera més eficient, i posar fi al control “londinenc” sobre els afers propis. En relació a la continuïtat d’Escòcia dins la Unió Europea, el bloc sobiranista defensa una visió pragmàtica inspirada en la idea que el territori escocès en tant que part integrant de la Unió continuaria formant-ne part després de la secessió o trobaria un fàcil encaix de ràpid retorn. A més, el govern escocès ha posat en dubte les promeses de més autogovern formulades les últimes setmanes des de Downing Street, a mesura que les enquestes d’intenció de vot s’acostaven a un empat tècnic. La campanya ha estat dominada pel debat sobre el manteniment de la lliura esterlina, el gas i el petroli, les bases militars, el futur de les pensions i la viabilitat d’Escòcia com a estat independent. En canvi, la lleialtat a la corona britànica ha quedat fora de la discussió i la monarquia d’Isabel II hi ha correspost mantenint la neutralitat durant tota la campanya.
- Quines conseqüències polítiques pot tenir el referèndum en la política britànica?
Una hipotètica independència d’Escòcia podria tenir un efecte polític en el País de Gal·les, territori també tradicionalment laborista allunyat del gir conservador dels últims anys i de l’emergència nacionalista anglesa i euroescèptica que representa el UKIP. El nou escenari podria afavorir un augment del nacionalisme gal·lès. També caldria veure l’evolució del laborisme en aquest nou i hipotètic escenari. Els votants laboristes a Escòcia han tingut fins ara la força política per decantar la balança en favor d’una o altra opció. Però la convocatòria del referèndum escocès ha tensat les bases laboristes que, a les dues bandes del mur d’Adrià, se senten desconcertades i, en el cas particular escocès, una part d’aquest electorat ha optat per alinear-se en favor del Sí.
Anglaterra, per la seva banda, podria veure’s temptada d’iniciar un replegament en ella mateixa amb implicacions dins i fora del Regne Unit. Una hipotètica independència d’Escòcia podria trencar el partit de David Cameron, on una part dels seus diputats podria optar per escoltar amb més predisposició encara els cants de sirena que constantment arriben des del partit de Farage i deixar més debilitat el front dels partidaris de mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea. Finalment, el referèndum amenaça la carrera política de David Cameron, que pels seus votants i per una part important del país es podria convertir en l’home que va perdre Escòcia. A mesura que el Sí ha escalat posicions en les enquestes, han anat augmentant també les veus que acusen al primer ministre britànic de no haver calculat bé els riscos del procés.
- La transcendència internacional i europea d’aquest referèndum
La Unió Europea també mira cap a Escòcia contenint la respiració. Les institucions comunitàries han optat per mantenir fins avui un perfil polític baix i limitar-se a argumentacions jurídiques sobre els processos d’adhesió que determinen els Tractats actuals. Sobretot després d’unes dures declaracionsdel president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, a la cadena BBC alertant de les dificultats per tornar a entrar a la UE, que van despertar el rebuig de partidaris del Sí i del No. A més, la Comissió es va oferir a pronunciar-se oficialment sobre l’impacte legal d’una possible secessió d’un territori part d’un estat membre si un govern de la UE ho demanava formalment a la institució, i fins avui ni el govern britànic ni cap altre han demanat oficialment a Brussel·les la seva opinió. Els nacionalistes escocesos s’han afanyat des del primer moment a dir que eren favorables a mantenir el seu territori dins la UE i, amb la boca més petita, de l’OTAN –sense míssils-; Londres, en canvi, ha posat en qüestió aquesta continuïtat. Caldrà veure si Escòcia vota Sí quin seria el nou posicionament de la Unió Europea. Brussel·les és conscient de la transcendència que el referèndum escocès pot tenir en altres territoris de la Unió com Catalunya, que viu un procés similar, però encara amb els horitzons polítics menys clars i amb molts més interrogants.
miércoles, 17 de septiembre de 2014
l'últim consell d'administració de Spanair, condemnats a pagar 10,8 milions d'euros.
Els advocats de l'últim consell d'administració de Spanair, condemnats a pagar 10,8 milions d'euros de forma solidària i a una pena d'inhabilitació de dos anys, tracten d'interpretar una innovadora sentència que ha enxampat per sorpresa tant a l'ex consell de l'aerolínia fallta com a la pròpia Generalitat de Catalunya.
La fallada es fonamenta en un únic punt: el retard amb el qual es va presentar el concurs de creditors de la companyia presidida per Ferran Soriano. El jutge sosté que la cúpula va cometre un retard suficientment culpable, mentre que l'antiga adreça entén que tan sols es va demorar 27 dies.
Qüestió de dies?
La sentència és clara, però els seus matisos mantenen en suspens als assessors jurídics dels condemnats. L'antic consell d'administració de Spanair reconeix que va retardar la presentació del concurs de creditors, però diu que "l'única demora reprovable" és no haver-ho fet immediatament després de la ruptura de les negociacions amb la companyia Qatar Airways el 31 de desembre de 2011 en comptes de fer-ho el 27 de gener de 2012.
Soriano va explicar durant el judici que ja al maig, la companyia s'havia plantejat presentar el concurs de creditors davant la situació d'inviabilitat en què es trobava. Però els 56 milions d'euros de finançament que va rebre amb l'entrada de l'empresa pública Avançsa –en representació de la Generalitat--, mitjançant un préstec participatiu van perllongar l'agonia uns mesos fins que la ruptura de negociacions amb Qatar per aconseguir un nou soci en l'accionariat va truncar l'anhelat objectiu.
"Fugida cap a endavant"
És llavors quan es va donar pas a converses amb altres companyies. És el cas de la xinesa HNA, amb la qual amb prou feines s'havien fet uns contactes elementals, però que van ser difosos com a seriosos i avançats per aparentar que la companyia espanyola anava bé, encara que no era cert, segons afirma el jutge en la sentència.
De fet, la fallada assegura textualment que el consell de Spanair va tractar de simular que tot anava ben quan, en realitat, la companyia havia perdut la possibilitat de sumar un soci industrial.
Aquest periple, de gairebé un semestre, és el que el jutge ratlla en la sentència com una "fugida cap a endavant". Però el consell de Spanair retreu al magistrat aquest enfocament ja que, en la seva opinió, "la diferència no és de cinc mesos sinó de tan sols 27 dies, segons la sentència".
Spanair va cessar la seva activitat el 27 de gener de 2012, deixant en terra a gairebé 23.000 passatgers. Tres dies després, l'aerolínia que havia d'elevar a l'aeroport del Prat com a referent europeu, va presentar el concurs de creditors amb un passiu de 474 milions d'euros.
Inhabilitació d'institucions i empreses
Tant la Generalitat com l'ex consell d'administració ja han anunciat que recorreran davant l'Audiència Provincial de Barcelona la fallada que els imposa una multa de 10,8 milions d'euros i la inhabilitació de la majoria dels acusats durant dos anys.
Però encara queden interrogants que ni tan sols el departament d'Economia i Empresa, de qui depèn Avançsa, pot resoldre. El jutge ha incorporat a la sentència una legislació molt recent que equipara la inhabilitació de les empreses a la de les persones físiques.
Gaspart i Cordó, al marge
En el cas d'Avançsa, la fallada suposa perdre la gestió de patrimonis aliens durant dos anys. És a dir, no podrà participar en altres empreses alienes a la seva pròpia activitat en les quals tingui interessos, com ocorre en les seves participades, entre les quals es troba Ficosa.
La resta d'institucions presents en el consell de Spanair –empreses de dret públic- incloses en la sentència com Fira de Barcelona, Catalana d'Iniciatives i Turisme de Barcelona a través d'Inversions Turístiques i Comercials, tampoc podran exercir aquests drets.
Nova legislació
Donada la novetat de la normativa incorporada a la fallada i l'escassa jurisprudència sobre la seva aplicació, s'obren nombrosos interrogants legals.
Els defensors dels acusats hauran de recórrer un viacrucis del que ja s'han salvat Joan Gaspart en representació de Turisme de Barcelona i Agustín Cordó, president de Fira de Barcelona, que han quedat al marge de la fallada des del punt de vista personal. No així les institucions a les quals van lligats els seus noms, que sí hauran de fer front a la multa de 10,8 milions al costat de la resta d'acusats.
La fallada es fonamenta en un únic punt: el retard amb el qual es va presentar el concurs de creditors de la companyia presidida per Ferran Soriano. El jutge sosté que la cúpula va cometre un retard suficientment culpable, mentre que l'antiga adreça entén que tan sols es va demorar 27 dies.
Qüestió de dies?
La sentència és clara, però els seus matisos mantenen en suspens als assessors jurídics dels condemnats. L'antic consell d'administració de Spanair reconeix que va retardar la presentació del concurs de creditors, però diu que "l'única demora reprovable" és no haver-ho fet immediatament després de la ruptura de les negociacions amb la companyia Qatar Airways el 31 de desembre de 2011 en comptes de fer-ho el 27 de gener de 2012.
Soriano va explicar durant el judici que ja al maig, la companyia s'havia plantejat presentar el concurs de creditors davant la situació d'inviabilitat en què es trobava. Però els 56 milions d'euros de finançament que va rebre amb l'entrada de l'empresa pública Avançsa –en representació de la Generalitat--, mitjançant un préstec participatiu van perllongar l'agonia uns mesos fins que la ruptura de negociacions amb Qatar per aconseguir un nou soci en l'accionariat va truncar l'anhelat objectiu.
"Fugida cap a endavant"
És llavors quan es va donar pas a converses amb altres companyies. És el cas de la xinesa HNA, amb la qual amb prou feines s'havien fet uns contactes elementals, però que van ser difosos com a seriosos i avançats per aparentar que la companyia espanyola anava bé, encara que no era cert, segons afirma el jutge en la sentència.
De fet, la fallada assegura textualment que el consell de Spanair va tractar de simular que tot anava ben quan, en realitat, la companyia havia perdut la possibilitat de sumar un soci industrial.
Aquest periple, de gairebé un semestre, és el que el jutge ratlla en la sentència com una "fugida cap a endavant". Però el consell de Spanair retreu al magistrat aquest enfocament ja que, en la seva opinió, "la diferència no és de cinc mesos sinó de tan sols 27 dies, segons la sentència".
Spanair va cessar la seva activitat el 27 de gener de 2012, deixant en terra a gairebé 23.000 passatgers. Tres dies després, l'aerolínia que havia d'elevar a l'aeroport del Prat com a referent europeu, va presentar el concurs de creditors amb un passiu de 474 milions d'euros.
Inhabilitació d'institucions i empreses
Tant la Generalitat com l'ex consell d'administració ja han anunciat que recorreran davant l'Audiència Provincial de Barcelona la fallada que els imposa una multa de 10,8 milions d'euros i la inhabilitació de la majoria dels acusats durant dos anys.
Però encara queden interrogants que ni tan sols el departament d'Economia i Empresa, de qui depèn Avançsa, pot resoldre. El jutge ha incorporat a la sentència una legislació molt recent que equipara la inhabilitació de les empreses a la de les persones físiques.
Gaspart i Cordó, al marge
En el cas d'Avançsa, la fallada suposa perdre la gestió de patrimonis aliens durant dos anys. És a dir, no podrà participar en altres empreses alienes a la seva pròpia activitat en les quals tingui interessos, com ocorre en les seves participades, entre les quals es troba Ficosa.
La resta d'institucions presents en el consell de Spanair –empreses de dret públic- incloses en la sentència com Fira de Barcelona, Catalana d'Iniciatives i Turisme de Barcelona a través d'Inversions Turístiques i Comercials, tampoc podran exercir aquests drets.
Nova legislació
Donada la novetat de la normativa incorporada a la fallada i l'escassa jurisprudència sobre la seva aplicació, s'obren nombrosos interrogants legals.
Els defensors dels acusats hauran de recórrer un viacrucis del que ja s'han salvat Joan Gaspart en representació de Turisme de Barcelona i Agustín Cordó, president de Fira de Barcelona, que han quedat al marge de la fallada des del punt de vista personal. No així les institucions a les quals van lligats els seus noms, que sí hauran de fer front a la multa de 10,8 milions al costat de la resta d'acusats.
martes, 16 de septiembre de 2014
L’hora dels fets conseqüents,culminant-lo amb la lletra definitiva:la lletra I d’Independència.
És, diguem-ho clar, l’hora dels fets conseqüents, és l’hora en què les forces favorables al Procés han d’ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l’única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat –i el cas Pujol també forma part d’aquesta maniobra de distracció–, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.
Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l’organització de la V, ara, com dèiem, és l’hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d’Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I –i si la celebrem, que sigui complementària–, parlo d’avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l’anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.
Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l’organització de la V, ara, com dèiem, és l’hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d’Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I –i si la celebrem, que sigui complementària–, parlo d’avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l’anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)