L’únic pacte que veig possible és el que faci possible un govern presidit per Mas, amb un calendari estricte d’accions irreversibles, que deixi clar el marge de negociació, i amb una configuració de l’executiu transversal, que garanteixi la permeabilitat de les conselleries amb el discurs social de l’esquerra tant com la seriositat dels procediments institucionals.
També caldria delegar algunes funcions de la presidència, que reflecteixi el lideratge compartit de la candidatura de JxS, sobretot amb Junqueras: Conseller en Cap? Vicepresidents executius? Que tots els flancs quedin coberts.
També el de la discrepància. Aquest pacte té un cost molt alt per totes dues bandes, i totes dues bandes han de poder confrontar-se per deixar clares les seves diferències. Això vol dir que la CUP ha de poder ser l’oposició més intensa al govern, i que JxS ha de poder reivindicar l’estratègia incremental que ha orquestrat Mas des del començament. JxS no és anticapitalistes, i la CUP no és processista.
L’alternativa són unes eleccions a principis d’any. Les carrega el diable, aquestes eleccions. I si el resultat és idèntic? Podríem estar obrint un moment de feblesa estructural que faria possible l’estratègia aplanadora de les forces estatals. Podríem estar propiciant 15 anys més d’autonisme.
Els líders de la CUP i de JxS haurien de tenir molt clar què estan disposats a renunciar. Si la CUP renuncia a defenestrar Mas, necessita tenir molt clar quin seguit de condicions són irrenunciables. Si JxS renuncia a aplicar el cor de la seva estratègia, necessita tenir molt clar quins passos són irrenunciables. Tinc idees, però són castells a l’aire.
Potser valdria la pena fer com va fer Carter el 78 en la negociació entre Sadat i Begin per acabar amb el conflicte Israelo-egipci. Que un tercer actor faci un document. Aquest document és negocia amb cada part per separat. I quan una cosa no s’esmena es dóna per acordada. Quan s’esmena, es va a l’altra part i es negocia. I així anar i venir fins que hi hagi acord. Qui podria fer aquest paper? Només se m’acudeix alguna figura retirada d’ERC, però francament no sé si hi ha algú en condicions de guanyar-se la confiança de les dues bandes.
El pacte és tan impossible com fundar un país. Per això el desacord és el centre de la nostra història, que es repeteix sísificament. Per això l’autodeterminació només és possible amb una reconciliació, per molt efímera, fràgil i instrumental que sigui, que no canceli cap de les discrepàncies. En el panorama sota les primeres gotes, l’alternativa és una llarga i brutal tempesta. No ens quedem a la intempèrie.
sábado, 28 de noviembre de 2015
La 1ª revolució és fer la independència. Perquè conformar-nos amb la independència només.
La 1ª revolució és fer la independència. Si volen fer l'altra revolució, que s'esperin a treure com a mínim 62 diputats al parlament . Mestrestant , que deixin de comportar-se com a dictadors feixistes-leninistes. Perquè tant d'esquerranisme porta a l'altre extrem.
No entenc aquesta obsessió malaltissa cap al president Mas. Sense ell i el seu electorat (sempre el més votat, no ho oblidem!) no es pot aconseguir la independència. Pura matemàtica! Les retallades venen de l'ofec econòmic d'Espanya. Per què ho amagueu?
Aquests personatges saben de veritat que volen? ensorrar una mica més el país? No varen ser bons per presentar-se a unes eleccions i volen ser ells els que decideixin qui ens ha de governar. Quina pena, la monja, primer contra les vacunes i les farmacèutiques , ara contra en Mas. La propera contra el Papa.
La qüestió que els debats polítics d'aquests dies es planteja és al capdavall ben simple. És raonable que aquesta expectativa d'una autèntica ruptura amb un model polític, econòmic i social del que havíem patit els estralls l'encapçalin els mateixos que s'han passat tota la vida aplicant-lo? Podem confiar en que es treguin de la situació en que estem -desballestament dels serveis públics, sotmetiment a les oligarquies financeres, corrupció...-els mateixos que o l'han provocada o l'han implementada amb entusiasme? Poden rescatar-nos els mateixos que ens han fet naufragar? Poden curar-nos les ferides els mateixos que ens l'han infligit? És possible, però jo no em refiaria en absolut.
Pensem 'ho. Perquè conformar-nos amb la independència si, de pas, podem fer del nostre país un altre cop —perquè ja ho ha estat— laboratori en el que experimentar noves formes de viure i conviure? Ja que hi som, perquè no intentar demostrar que la realitat no és un condemna, sinó una constant invitació al canvi? Perquè, ja que ens prenem la molèstia d'alterar estructures polítiques, no tocar algunes de socials que produeixen i s'alimenten de la desigualtat? Perquè, si ens hem de deslliurar d'Espanya, no aprofitem la avinentesa i ens deslliurem si no de tota, d'una part important de precarietat laboral, de marginació social, de polítiques de privatització, de asimetries de gènere, de frau fiscal, de corrupteles. Posats...
El problema és que sembla que no es vol entendre que per a una part significativa —i pel que sembla, estratègica— de l'electorat aquest procés en marxa no pot ser un mer canvi de collar dels mateixos gossos. És com si aquestes desenes de milers de vots fossin com una mena de soroll, un imprevist que desmenteix una imatge de país feta de seny i moderació social, un exabrupte que no s'amollava al somni d'una Catalunya tota ella feta d'una classe mitja universal, feliç i confiada, de la que el votant de Convergència seria prototip.
I vet aquí que s'han trobat amb els aixafaguitarres de sempre, descarats, mal educats, grollers i malcarats. Alguns no entenen —els deixa perplexes— com a aquestes alçades del segle XXI aquesta mena de gent no s'ha extingit del tot, tal i com preveien els seus pronòstics. Doncs no. Encara hi són; no han marxat, continuem on sempre, pensant i fent les coses de sempre, convençuts que les coses poden canviar i empenyent perquè així sigui. Són l'esquerra que creu en la revolució. El seu autèntic enemic no és Espanya: és el capitalisme, ja sabeu, aquesta colossal màquina de produir tristesa.
No entenc aquesta obsessió malaltissa cap al president Mas. Sense ell i el seu electorat (sempre el més votat, no ho oblidem!) no es pot aconseguir la independència. Pura matemàtica! Les retallades venen de l'ofec econòmic d'Espanya. Per què ho amagueu?
Aquests personatges saben de veritat que volen? ensorrar una mica més el país? No varen ser bons per presentar-se a unes eleccions i volen ser ells els que decideixin qui ens ha de governar. Quina pena, la monja, primer contra les vacunes i les farmacèutiques , ara contra en Mas. La propera contra el Papa.
La qüestió que els debats polítics d'aquests dies es planteja és al capdavall ben simple. És raonable que aquesta expectativa d'una autèntica ruptura amb un model polític, econòmic i social del que havíem patit els estralls l'encapçalin els mateixos que s'han passat tota la vida aplicant-lo? Podem confiar en que es treguin de la situació en que estem -desballestament dels serveis públics, sotmetiment a les oligarquies financeres, corrupció...-els mateixos que o l'han provocada o l'han implementada amb entusiasme? Poden rescatar-nos els mateixos que ens han fet naufragar? Poden curar-nos les ferides els mateixos que ens l'han infligit? És possible, però jo no em refiaria en absolut.
Pensem 'ho. Perquè conformar-nos amb la independència si, de pas, podem fer del nostre país un altre cop —perquè ja ho ha estat— laboratori en el que experimentar noves formes de viure i conviure? Ja que hi som, perquè no intentar demostrar que la realitat no és un condemna, sinó una constant invitació al canvi? Perquè, ja que ens prenem la molèstia d'alterar estructures polítiques, no tocar algunes de socials que produeixen i s'alimenten de la desigualtat? Perquè, si ens hem de deslliurar d'Espanya, no aprofitem la avinentesa i ens deslliurem si no de tota, d'una part important de precarietat laboral, de marginació social, de polítiques de privatització, de asimetries de gènere, de frau fiscal, de corrupteles. Posats...
El problema és que sembla que no es vol entendre que per a una part significativa —i pel que sembla, estratègica— de l'electorat aquest procés en marxa no pot ser un mer canvi de collar dels mateixos gossos. És com si aquestes desenes de milers de vots fossin com una mena de soroll, un imprevist que desmenteix una imatge de país feta de seny i moderació social, un exabrupte que no s'amollava al somni d'una Catalunya tota ella feta d'una classe mitja universal, feliç i confiada, de la que el votant de Convergència seria prototip.
I vet aquí que s'han trobat amb els aixafaguitarres de sempre, descarats, mal educats, grollers i malcarats. Alguns no entenen —els deixa perplexes— com a aquestes alçades del segle XXI aquesta mena de gent no s'ha extingit del tot, tal i com preveien els seus pronòstics. Doncs no. Encara hi són; no han marxat, continuem on sempre, pensant i fent les coses de sempre, convençuts que les coses poden canviar i empenyent perquè així sigui. Són l'esquerra que creu en la revolució. El seu autèntic enemic no és Espanya: és el capitalisme, ja sabeu, aquesta colossal màquina de produir tristesa.
lunes, 23 de noviembre de 2015
El fulgurant ascens de Ciutadans. No ho menys pel fet de ser un partit català. Però català / espanyol que aspira a convertir-se en espanyol.
A un mes dels comicis. Grosso modo coincident també amb un altre sondeig de El diari d'Andalusia, que dóna 25,02% al PP, 21,67% al PSOE, 20,16 a Ciutadans, 16,81 a Podem i 4, 95 a IU. La imatge fixa segueix sense modificar-se. I, no obstant això, les dades són sorprenents. L'única explicació que trobo és que els enquestats, a força de veure televisió, ja modelen el seu comportament als seus dictats més o menys explícits. La Videodemocracia de Sartori en tot el seu esplendor.
Sorprenent és que en cap aparegui un partit considerat pels jutges com una associació de malfactors i presidit per un tipus acusat d'haver cobrat sobresous, d'haver-se pagat els vestits amb càrrec a una trama corrupta i d'haver incomplert la llei d'incompatibilitats; un home sense cap tarannà democràtic, que menteix al Parlament, es nega a donar compte dels seus actes, utilitza les institucions al servei dels seus interessos i s'aprofita dels fons públics a favor seu i el dels seus parents, mentre els nega a els altres. Un partit corrupte de dalt a baix, molts dels dirigents dels quals estan barrejats en processos penals, que ha arruïnat el país, l'ha retallat l'ha partit i l'ha convertit en el paradís de fons d'especulació i dels capellans. Resulta sorprenent que pugui repetir un president desprestigiat, sense cap crèdit, amb la valoració popular més baixa de la història i que és la riota de la comunitat internacional. Es tracta del vot del franquisme sociològic encara resistent perquè el PP no només és un partit fundat per un exministre de Franco sinó que està ple de franquistes i neofranquistes i és corresponentment, reaccionari i nacionalcatòlic. Un partit responsable de la major involució democràtica de la segona Restauració i el que, gràcies al seu catalanofòbia, més he fet per la independència de Catalunya.
Sorprenentment també, malgrat la dreta, el PSOE no aixeca el cap. Ha recuperat una mica del terreny perdut sota mandat del reaccionari Rubalcaba, però no prou per deixar de ser segona fila. No ha estat oposició en la legislatura recentment acabada. No té iniciativa i empenta. Ni a presentar una moció de censura es va atrevir seu secretari general, la falta d'energia, d'espurna, d'interès no es compensa amb un febril activisme, un perpetu peregrinar per les terres d'Espanya, que només aconsegueix fer més patent les seves clamoroses carències. Arrossegat pel carro de guerra de la dreta neofranquista enfront de l'anomenat repte independentista català, ofereix la imatge clàssica d'un progressisme tradicionalment claudicant davant del nacionalisme espanyol més anquilosat i prepotent. El seu programa és esvaïda i mancat de crèdit. El federalisme que proposa no té seguidors ni en el seu si i les seves úniques propostes clares es formulen en negatiu doncs consisteixen a prometre la derogació de les mesures més injustes i impopulars del PP, però sense gran força de convicció perquè en bastants casos també haurà de derogar altres que ell mateix va posar en marxa.
Sorprenent és que en cap aparegui un partit considerat pels jutges com una associació de malfactors i presidit per un tipus acusat d'haver cobrat sobresous, d'haver-se pagat els vestits amb càrrec a una trama corrupta i d'haver incomplert la llei d'incompatibilitats; un home sense cap tarannà democràtic, que menteix al Parlament, es nega a donar compte dels seus actes, utilitza les institucions al servei dels seus interessos i s'aprofita dels fons públics a favor seu i el dels seus parents, mentre els nega a els altres. Un partit corrupte de dalt a baix, molts dels dirigents dels quals estan barrejats en processos penals, que ha arruïnat el país, l'ha retallat l'ha partit i l'ha convertit en el paradís de fons d'especulació i dels capellans. Resulta sorprenent que pugui repetir un president desprestigiat, sense cap crèdit, amb la valoració popular més baixa de la història i que és la riota de la comunitat internacional. Es tracta del vot del franquisme sociològic encara resistent perquè el PP no només és un partit fundat per un exministre de Franco sinó que està ple de franquistes i neofranquistes i és corresponentment, reaccionari i nacionalcatòlic. Un partit responsable de la major involució democràtica de la segona Restauració i el que, gràcies al seu catalanofòbia, més he fet per la independència de Catalunya.
Sorprenentment també, malgrat la dreta, el PSOE no aixeca el cap. Ha recuperat una mica del terreny perdut sota mandat del reaccionari Rubalcaba, però no prou per deixar de ser segona fila. No ha estat oposició en la legislatura recentment acabada. No té iniciativa i empenta. Ni a presentar una moció de censura es va atrevir seu secretari general, la falta d'energia, d'espurna, d'interès no es compensa amb un febril activisme, un perpetu peregrinar per les terres d'Espanya, que només aconsegueix fer més patent les seves clamoroses carències. Arrossegat pel carro de guerra de la dreta neofranquista enfront de l'anomenat repte independentista català, ofereix la imatge clàssica d'un progressisme tradicionalment claudicant davant del nacionalisme espanyol més anquilosat i prepotent. El seu programa és esvaïda i mancat de crèdit. El federalisme que proposa no té seguidors ni en el seu si i les seves úniques propostes clares es formulen en negatiu doncs consisteixen a prometre la derogació de les mesures més injustes i impopulars del PP, però sense gran força de convicció perquè en bastants casos també haurà de derogar altres que ell mateix va posar en marxa.
Sorpresos té als analistes el fulgurant ascens de Ciutadans. No ho menys pel fet de ser un partit català. Però català / espanyol que aspira a convertir-se en espanyol / català, comptant amb dos punts d'avantatge sobre l'altre gran partit de la dreta dinàstica: no està enfonsat en la corrupció i promet impedir l'escissió catalana amb la mateixa contundència que el PP o major si cap. Les dues observacions crítiques que se li fan, això és, que el seu finançament no està clara i que les seves propostes són oportunistes, en molts aspectes retrògrades, inconnexes i en bona mesura absurdes, no traspassen l'escut de popularitat mediàtica del líder, la capacitat de comunicació està fora de dubte. És l'únic polític que aprova i folgadament en la valoració popular segons els baròmetres del CIS. Rivera transmet una imatge de novetat i canvi en molta major mesura que Sánchez i ho fa amb una promesa d'estabilitat i ordre que els de Podem no aconsegueixen igualar. Per això va en cap i millora les seves expectives dia a dia. Amb Ciutadans, el bloc de la dreta preveu arribar a una majoria notable i l'absoluta al Parlament.
També certa perplexitat produeixen les intencions de vot de Podem. El partit que anava a assaltar els cels i que, com l'home que va corrompre a Hadleyburg anava a posar de manifest les misèries del satisfet règim de la segona Restauració, s'ha quedat estancat en un miserable quart lloc. Per davant va el nouvingut Rivera ja més de deu punts l'odiat adversari del PSOE, al qual Podem venia a jubilar. La seva expectativa -alimentada per l'èxit de les eleccions europees de 2014- era molt superior i, per tant, aquest mediocre resultat es veu com un fracàs. Que a més, es pot agreujar per quatre raons: a) la defensa de l'autodeterminació dels catalans, té mala premsa en l'electorat espanyol; b) la superioritat d'imatge mediàtica del líder de Ciutadans; c) els conflictes orgànics interns produïts per les seves dues ànimes, la jeràrquica / leninista i la assembleària / trotskista; d) l'oportunisme d'un programa que sembla fet amb arenes movedisses. Com estrambot afegiu que per la seva veu parla moltes vegades l'espectre insepult d'IU, com quan s'escolta a Pablo Iglesias igualar en les seves diatribes al PP i al PSOE sent així que, si encara té alguna expectativa de apropar-se al govern només pot ser en aliança amb el PSOE.
No és sorpresa, en canvi, que IU tot just aconsegueixi mantenir el cap per sobre de la línia de supervivència. La sorpresa és que la coalició tapadora del partit comunista decideixi seguir presentant-se en lloc de dissoldre com potser hauria de fer a la vista de la seva absoluta irrellevància política.
El panorama a data d'avui segueix dibuixant un triomf de les dretes. Només quatre possibilitats, no molt absurdes, podrien alterar aquest pronòstic: a) es demostra fefaentment que Rajoy està de ple en la Gürtel, amb delictes i tot; b) Sánchez deixa de voleiar per les agrupacions i comença a dir alguna cosa que valgui la pena escoltar; c) Rivera fica la pota en alguna declaració d'aquestes que improvisa o se li descobreix una cosa molt perjudicial; d) els de Podem, amb el líder perdut pels platós i les bases indignades per la falta de democràcia assembleària, es queden en un percentatge molt baix i això si arriben a les eleccions en estat de revista. Pel que fa a IU és igual faci el que faci: la seva funció seguirà sent testimonial. Si de cas.
domingo, 22 de noviembre de 2015
Bona reflexió d'en Santi Vila: “Difícilment CDC podrà sobreviure a aquest procés”
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila (Granollers, 1973), assegura que el seu és un discurs previsible. I això no obstant, el diagnòstic que fa sobre el final de Convergència i la necessitat de refundar el partit, així com la seva argumentació sobre l’independentisme instrumental el converteixen en un vers lliure i absolutament desacomplexat dins de les files convergents i, possiblement, en un dels polítics amb més futur d’aquesta formació, a la qual atribueix ja data de caducitat.
-Com va valorar la resolució independentista pactada per JxSí i la CUP al Parlament?S’ha d’inscriure en el marc d’un procés que necessita d’unes institucions fortes i sòlides, la primera, la presidència de la Generalitat. Altra cosa és si el nostre grup parlamentari va tenir la suficient agilitat per no només votar la proposta pactada amb la CUP. Segurament amb una perspectiva d’un gran espai polític, hauríem d’haver tingut l’habilitat de votar aquesta proposta, però alhora guanyar complicitats i votar altres propostes que s’inscrivien en la mateixa lògica del gran sobiranisme.
-O sigui, obrir el ventall…Posats a ser exigents amb la feina que es va fer, i vist els resultats que va aconseguir. Insisteixo: la proposta de resolució s’ha de llegir directament en l’objectiu d’aconseguir empoderar les institucions de Catalunya, la primera el president. Jo sóc dels pragmàtics.
-En quin sentit?Si he aplicat la presumpció de bondat al PP, per què no a la CUP? La política és diàleg permanent, ètica del dubte permanent, presumpció de bondat, i, per tant, ens uneix amb la CUP un objectiu que és aconseguir que la ciutadania pugui decidir lliurement si vol que Catalunya sigui un país independent. Evidentment, les discrepàncies són moltíssimes. En algunes posicions són absolutament antagòniques. Ara bé, jo crec que Convergència s’ha de poder distingir per ser un espai polític frontera amb molts espais. M’he sentit molt còmode pactant amb el govern d’Espanya i amb el PP, i no em sento especialment incòmode explorant vies de diàleg i acord amb les CUP.
-Convergència és una formació independentista?Convergència és molt més que un partit independentista. És un partit vinculat a un determinat model econòmic i social, que ha arribat a la conclusió que en aquest conflicte de poder amb Espanya el millor que podem fer pels catalans és intentar guanyar el poder per a Catalunya. És un problema de poder. Convergència és una formació que té vocació de ser molt transversal, té un model de societat que és una economia social de mercat, que posa una economia de base capitalista al servei de la societat, que ha de tenir la prosperitat i l’equitat com a referents. I aquest és el full de ruta convergent, propi d’un partit còmode amb el capitalisme, amb una ètica meritocràtica, amb una cultura del treball… Això no ho podem deixar de ser. El dia que ho deixem de ser aquest forat es trobarà a faltar i, de manera partidista, algú l’ocuparà.
-I Santi Vila està en sintonia amb aquest plantejament?Per què una persona tan sempre sospitosa de moderada –jo em pensava que era una virtut i ara passa a ser un defecte– dóna suport sense cap complex a un procés per la independència? Per cinc raons. La primera és perquè amb el que ha patit aquesta societat, amb les retallades i ajustos que ha hagut de fer aquest Govern, de més de 5.000 milions durant 4 anys, si no ets capaç d’aturar el rellotge, aixecar la mirada i oferir als ciutadans futur, jo crec que estàs acabat com a formació política. La gent pot resistir no tenir present, però si la política no li ofereix un relat mínimament d’esperança que les coses poden millorar, estàs cuit.
-La segona?Hi té relació directa. El moviment independentista, com altres moviments socials, és una oportunitat magnífica per fer net. La ciutadania premiarà aquells que es vinculin a projectes nous, de regeneració democràtica, regeneració dels partits, aire fresc, cares noves. En tercer lloc, jo m’he fet independentista per força, perquè, què podíem esperar més de l’Estat espanyol? Jo sóc dels que encarnen aquest esforç infatigable, i els límits del que hem aconseguit són evidents. Quan, a més, en temes molt sensibles, de llengua, d’identitat…, constates que les institucions espanyoles són incapaces de fer de la diversitat un valor i en fan constantment un problema, què representa que hem de fer? Ser uns cínics i mirar cap a un altre costat. Això és molt greu.
-Portem tres raons…Hi ha un element, segurament, de tipus més emocional, més sentimental. A qui no l’engresca en un període tardoral, com aquest, de col·lapse, viure un moment fundacional? Això ens ha d’engrescar a tots, això ha fet també suportable aquest moment de recessió, de retallades. I el cinquè argument: en un moment de degradació i descrèdit absolut de les institucions i la política, l’independentisme ha aconseguit reconciliar ciutadans i institucions. És més, ha tornat a recuperar el ciutadà com a protagonista de l’acció social i política.
-Un cop explicat això, tornem a la resolució. Què li preocupa més, el punt vuitè de la resolució o haver d’estar 18 mesos depenent de la CUP?A mi l’únic que em preocupa és que enviéssim el missatge als nostres conciutadans i al conjunt del món que a Catalunya l’imperi de la llei es pot posar en crisi. És molt important per fonamentar la recuperació econòmica, per garantir la seguretat i la confiança dels que han d’invertir, que enviem el missatge que és absolutament compatible fer el qüestionament que fem a l’Estat, amb la garantia d’una economia social de mercat, d’un model institucional plenament avingut amb les institucions europees i que, per tant, l’únic conflicte és de repartiment de poder. No hi ha cap voluntat de posar en crisi el nostre model de societat, econòmic, que és un model amb molts problemes però d’èxit.
-No li molesta, doncs, pactar ara amb la CUP…Això és la política. Si jo estigués negociant amb la CUP seria difícil, perquè tenim plantejaments de vida diametralment diferents. Però, com hem de seguir endavant en relació al procés? Assentant-nos amb els que els ciutadans ens han dit que ens asseiem.
-Dimarts, Francesc Homs va fer declaracions molt dures en relació a la CUP, que recorden posicionaments que havia tingut vostè. Què li sembla aquests moviments?Que segurament són inevitables en un moment d’alta tensió d’una negociació difícil. El procés per la independència va quedar curt. Allò que tenia una connotació plebiscitària, no va arribar a la majoria que buscava. Es necessita del concurs de tothom perquè el procés segueixi. A més, pensem honestament que hi ha molts sectors de la ciutadania, més moderats, que són imprescindibles, i que només segueixen en el procés per la confiança que els dóna el president Mas. Aquest és un tema angular. El que fa el conseller Homs és recordar això.
-I, continuar dins d’Espanya també podria ser una solució…Esclar que podria funcionar. Està escrit en algun llibre sagrat que per definició ha d’anar malament? Però, què sabem objectivament a dia d’avui? Que fins ara ha anat malament, ha estat un desastre. I nosaltres hem decidit seriosament, no tàcticament, que intentarem aconseguir la independència. És important, però, que això no es faci a força de desdibuixar el propi projecte partidista.
-Està d’acord, doncs, que si no es pot fer així, cal anar a eleccions.Sense cap mena de dubte. Ho he dit des del primer dia. La nit de les eleccions vaig dir aquí hi ha dues maneres d’afrontar-ho això: o president Mas amb la investidura o president Mas en les properes eleccions.
-I aquesta és la posició que s’està imposant?Sembla…
-I després?És evident que cal avançar cap a la formació d’un nou partit, un nou espai polític, molt gran, tan gran com puguem, on no hi sobra ningú, algunes de les baixes o pèrdues que ara tenim s’han de poder recuperar, i aquest gran espai polític s’ha de tornar a rearmar ideològicament, ha de tenir molt clar que hi ha un espai central a Catalunya de gent progressista, moderna, de tradició i base liberal, de gent emprenedora, que té una cultura de l’esforç, que creu en l’economia de mercat al servei de la societat, que presumeix d’un model d’escola concertada, de sanitat concertada i que s’estima molt l’administració pública. Aquest és el projecte que haurem de refundar. I ho farem, segur, i que hi haurà molta gent, perquè és un espai guanyador a Catalunya, l’espai dels meritocràtics.
-Hi haurà, també, una batalla pel lideratge…En primer lloc hem de fer la batalla de les idees. Si alguna cosa és criticable a aquesta Convergència agònica és que segurament ens assemblem massa a algun altre espai polític…
-I Mas?Segur que està cridat a ser president molts anys encara.
-Del partit o del govern?El seu paper vinculat al partit li queda petit. Ha de jugar el paper de referent i d’autoritat moral i política, i servir a Catalunya. I a Catalunya se la serveix des de les institucions. M’agradaria que el president Mas pugui ser president durant molts anys i –per què no?– el primer president d’una Catalunya independent.
-Això entraria dins dels terminis que es va fixar a ell mateix?Jo tampoc li he sentit mai un plantejament molt tancat en relació a això. Ell ho ha vinculat a la consecució d’alguns objectius. Jo en això sóc molt tranquil i molt empordanès, les coses es van veient.
-No tem que, pel camí, la base social de Convergència quedi molt tocada? El Cercle d’Economia ha fet un document amb un avís molt dur…Aquest és un risc que hem de saber administrar. Això obliga a major comprensió per part de la CUP i sectors més extremistes. Que aquest és un procés ple de dificultats, amb un component traumàtica i que té efectes no desitjats és evident. Però, no fer res, no té efectes no desitjats? No té costos? Quan el Cercle fa aquest document, no ho veig com un atac, ho veig com una advertència, és el que justifica que alguns diguem sí a independència i sí al respecte a les lleis perquè això ens dóna solvència a tots.
-Divendres el ministre Montoro va fer el que s’interpreta com una intervenció econòmica del govern. Cal esperar al 20D per veure si el nou escenari espanyol brinda alguna sortida?Catalunya serà el que vulgui ser. Finalment només depèn de la voluntat dels ciutadans. Una voluntat que no podem sobredimensionar, comptar fent trampes. Hem de ser honestos. Hem de fixar unes regles del joc clares i intentar aconseguir-ho. L’actitud del govern espanyol fins ara ha ajudat al procés per a la independència. Què passarà en el futur? No està escrit. Ara sabem que ho hem provat el 27S, que ha anat molt bé, però també sabem que ens hem quedat curts. Què passarà a mig termini? Alguns treballarem per aconseguir aquesta majoria. Què ens pot no ajudar? Que hi hagi un govern espanyol més amable, que plantegi reformes, que reconegui que som una nació, que tenim el dret a ser diferents… Això no tindria conseqüències a Catalunya? Segurament la gent independentista de més sentiment no es mouria, però potser hi hauria independentistes més instrumentals, més moderats, que diguin, home, si vam objectivar deu problemes i els hem resolt…
Quina creu que serà la sortida?No sé què passarà, sé què m’agradaria que passés. M’agradaria que finalment el govern d’Espanya reconegui que Catalunya és una nació i autoritzi un referèndum per la independència.
-Com va valorar la resolució independentista pactada per JxSí i la CUP al Parlament?S’ha d’inscriure en el marc d’un procés que necessita d’unes institucions fortes i sòlides, la primera, la presidència de la Generalitat. Altra cosa és si el nostre grup parlamentari va tenir la suficient agilitat per no només votar la proposta pactada amb la CUP. Segurament amb una perspectiva d’un gran espai polític, hauríem d’haver tingut l’habilitat de votar aquesta proposta, però alhora guanyar complicitats i votar altres propostes que s’inscrivien en la mateixa lògica del gran sobiranisme.
-O sigui, obrir el ventall…Posats a ser exigents amb la feina que es va fer, i vist els resultats que va aconseguir. Insisteixo: la proposta de resolució s’ha de llegir directament en l’objectiu d’aconseguir empoderar les institucions de Catalunya, la primera el president. Jo sóc dels pragmàtics.
-En quin sentit?Si he aplicat la presumpció de bondat al PP, per què no a la CUP? La política és diàleg permanent, ètica del dubte permanent, presumpció de bondat, i, per tant, ens uneix amb la CUP un objectiu que és aconseguir que la ciutadania pugui decidir lliurement si vol que Catalunya sigui un país independent. Evidentment, les discrepàncies són moltíssimes. En algunes posicions són absolutament antagòniques. Ara bé, jo crec que Convergència s’ha de poder distingir per ser un espai polític frontera amb molts espais. M’he sentit molt còmode pactant amb el govern d’Espanya i amb el PP, i no em sento especialment incòmode explorant vies de diàleg i acord amb les CUP.
M’he sentit molt còmode pactant amb el govern d’Espanya i amb el PP, i no em sento especialment incòmode explorant vies de diàleg i acord amb les CUP-Però també les resolucions d’altres formacions…Quan hi ha propostes de resolució que de fet sintonitzen de fons amb el procés, no té cap sentit que siguem sectaris. Per què no buscar complicitats amb els que senzillament es queden a les portes del nostre plantejament i posen la ratlla en el dret a decidir? Si estiguéssim tots més serens i potser més segurs de les nostres pròpies posicions ho hauríem fet sense embuts.
-Convergència és una formació independentista?Convergència és molt més que un partit independentista. És un partit vinculat a un determinat model econòmic i social, que ha arribat a la conclusió que en aquest conflicte de poder amb Espanya el millor que podem fer pels catalans és intentar guanyar el poder per a Catalunya. És un problema de poder. Convergència és una formació que té vocació de ser molt transversal, té un model de societat que és una economia social de mercat, que posa una economia de base capitalista al servei de la societat, que ha de tenir la prosperitat i l’equitat com a referents. I aquest és el full de ruta convergent, propi d’un partit còmode amb el capitalisme, amb una ètica meritocràtica, amb una cultura del treball… Això no ho podem deixar de ser. El dia que ho deixem de ser aquest forat es trobarà a faltar i, de manera partidista, algú l’ocuparà.
En aquests moments, el millor servei que podem fer als catalans és intentar guanyar la independència-I, ara, CDC és independentista…I, en aquests moments, el millor servei que podem fer als catalans és intentar guanyar la independència.
-I Santi Vila està en sintonia amb aquest plantejament?Per què una persona tan sempre sospitosa de moderada –jo em pensava que era una virtut i ara passa a ser un defecte– dóna suport sense cap complex a un procés per la independència? Per cinc raons. La primera és perquè amb el que ha patit aquesta societat, amb les retallades i ajustos que ha hagut de fer aquest Govern, de més de 5.000 milions durant 4 anys, si no ets capaç d’aturar el rellotge, aixecar la mirada i oferir als ciutadans futur, jo crec que estàs acabat com a formació política. La gent pot resistir no tenir present, però si la política no li ofereix un relat mínimament d’esperança que les coses poden millorar, estàs cuit.
-La segona?Hi té relació directa. El moviment independentista, com altres moviments socials, és una oportunitat magnífica per fer net. La ciutadania premiarà aquells que es vinculin a projectes nous, de regeneració democràtica, regeneració dels partits, aire fresc, cares noves. En tercer lloc, jo m’he fet independentista per força, perquè, què podíem esperar més de l’Estat espanyol? Jo sóc dels que encarnen aquest esforç infatigable, i els límits del que hem aconseguit són evidents. Quan, a més, en temes molt sensibles, de llengua, d’identitat…, constates que les institucions espanyoles són incapaces de fer de la diversitat un valor i en fan constantment un problema, què representa que hem de fer? Ser uns cínics i mirar cap a un altre costat. Això és molt greu.
-Portem tres raons…Hi ha un element, segurament, de tipus més emocional, més sentimental. A qui no l’engresca en un període tardoral, com aquest, de col·lapse, viure un moment fundacional? Això ens ha d’engrescar a tots, això ha fet també suportable aquest moment de recessió, de retallades. I el cinquè argument: en un moment de degradació i descrèdit absolut de les institucions i la política, l’independentisme ha aconseguit reconciliar ciutadans i institucions. És més, ha tornat a recuperar el ciutadà com a protagonista de l’acció social i política.
-Un cop explicat això, tornem a la resolució. Què li preocupa més, el punt vuitè de la resolució o haver d’estar 18 mesos depenent de la CUP?A mi l’únic que em preocupa és que enviéssim el missatge als nostres conciutadans i al conjunt del món que a Catalunya l’imperi de la llei es pot posar en crisi. És molt important per fonamentar la recuperació econòmica, per garantir la seguretat i la confiança dels que han d’invertir, que enviem el missatge que és absolutament compatible fer el qüestionament que fem a l’Estat, amb la garantia d’una economia social de mercat, d’un model institucional plenament avingut amb les institucions europees i que, per tant, l’únic conflicte és de repartiment de poder. No hi ha cap voluntat de posar en crisi el nostre model de societat, econòmic, que és un model amb molts problemes però d’èxit.
És un acte violent, aixecar el puny. Cal? El liberalisme també es distingeix perquè fa possible que en el seu si els qui no pensen com tu es puguin expressar-S’està aconseguint això? També Mas-Colell diu que poden acceptar dos vots de la CUP “però no les seves condicions”…Jo no formo part de l’equip negociador. Cada conjuntura admet graus, quan estiguem en coalicions de base més liberal tornarem a determinades polítiques. Quan hem d’anar a plantejaments més d’esquerra, també ho fem. Això és un partit de centre. No m’atabala gens que estiguem negociant amb la CUP el programa. S’ha d’analitzar punt per punt. Quan veig punys en alt al Parlament em ruboritzo. És un acte violent, aixecar el puny. És un acte agressiu. Cal? Jo crec que no. El liberalisme també es distingeix perquè fa possible que en el seu si els qui no pensen com tu es puguin expressar.
-No li molesta, doncs, pactar ara amb la CUP…Això és la política. Si jo estigués negociant amb la CUP seria difícil, perquè tenim plantejaments de vida diametralment diferents. Però, com hem de seguir endavant en relació al procés? Assentant-nos amb els que els ciutadans ens han dit que ens asseiem.
-Dimarts, Francesc Homs va fer declaracions molt dures en relació a la CUP, que recorden posicionaments que havia tingut vostè. Què li sembla aquests moviments?Que segurament són inevitables en un moment d’alta tensió d’una negociació difícil. El procés per la independència va quedar curt. Allò que tenia una connotació plebiscitària, no va arribar a la majoria que buscava. Es necessita del concurs de tothom perquè el procés segueixi. A més, pensem honestament que hi ha molts sectors de la ciutadania, més moderats, que són imprescindibles, i que només segueixen en el procés per la confiança que els dóna el president Mas. Aquest és un tema angular. El que fa el conseller Homs és recordar això.
Per a CDC, l’independentisme és instrumental perquè l’objectiu és fer una societat millor i tenir un govern millor-Això també ho havia dit vostè…Jo ho he fet tota la legislatura. Per a CDC la independència és instrumental. No la tenim a la capçalera del llit com la solució de tots els mals. L’independentisme és instrumental, perquè l’objectiu de Convergència és fer una societat millor i tenir un govern millor. Aquestes són les nostre regles del joc, i el pas del temps fa que alguns no ens haguem de moure perquè ho hem dit sempre tota la legislatura.
-I, continuar dins d’Espanya també podria ser una solució…Esclar que podria funcionar. Està escrit en algun llibre sagrat que per definició ha d’anar malament? Però, què sabem objectivament a dia d’avui? Que fins ara ha anat malament, ha estat un desastre. I nosaltres hem decidit seriosament, no tàcticament, que intentarem aconseguir la independència. És important, però, que això no es faci a força de desdibuixar el propi projecte partidista.
És imprescindible que Artur Mas sigui president, perquè, si no, alterem totes les regles del joc-Així, no hi ha majoria suficient per culminar el procés, com diu Homs, però cal continuar empenyent…Això és el que justifica totes les dificultats i tensions que ara patim. El president Mas ens està enviant un missatge de tenacitat espectacular. No sé si gaires més resistirien aquesta sèrie de desaires i ensurts al Parlament, que finalment treuen força al procés. Que el primer debat d’investidura acabés com va acabar ens ha fet més febles. És imprescindible que Artur Mas sigui president, perquè, si no, alterem totes les regles del joc. Santi Vila, abans que una revolució, preferiria reformar la Constitució espanyola. No em facin triar. Podem seguir vinculats a un procés per la independència però fent les coses bé.
-Està d’acord, doncs, que si no es pot fer així, cal anar a eleccions.Sense cap mena de dubte. Ho he dit des del primer dia. La nit de les eleccions vaig dir aquí hi ha dues maneres d’afrontar-ho això: o president Mas amb la investidura o president Mas en les properes eleccions.
-I aquesta és la posició que s’està imposant?Sembla…
El darrer servei que s’espera de Convergència és que sigui un instrument al servei del procés-Dóna la sensació que a CDC l’ha agafat en un mal moment aquest debat.Convergència passa el pitjor moment de la seva història. Tenim unes estructures de partit molt primes, molt poc rellevants des del punt de vista de la generació de discurs polític. A més, gestionant greus acusacions de corrupció. Això és molt greu. I molt prims des del punt de vista ideològic. Difícilment aquest partit podrà sobreviure a aquest procés. El darrer servei que s’espera de Convergència és que sigui un instrument al servei del procés, perquè això és necessari.
-I després?És evident que cal avançar cap a la formació d’un nou partit, un nou espai polític, molt gran, tan gran com puguem, on no hi sobra ningú, algunes de les baixes o pèrdues que ara tenim s’han de poder recuperar, i aquest gran espai polític s’ha de tornar a rearmar ideològicament, ha de tenir molt clar que hi ha un espai central a Catalunya de gent progressista, moderna, de tradició i base liberal, de gent emprenedora, que té una cultura de l’esforç, que creu en l’economia de mercat al servei de la societat, que presumeix d’un model d’escola concertada, de sanitat concertada i que s’estima molt l’administració pública. Aquest és el projecte que haurem de refundar. I ho farem, segur, i que hi haurà molta gent, perquè és un espai guanyador a Catalunya, l’espai dels meritocràtics.
-Hi haurà, també, una batalla pel lideratge…En primer lloc hem de fer la batalla de les idees. Si alguna cosa és criticable a aquesta Convergència agònica és que segurament ens assemblem massa a algun altre espai polític…
La meva predisposició serà a jugar un paper tan important com pugui-Quin paper vol tenir Santi Vila?Jo quan estic als llocs hi estic per mirar de jugar un paper important, per jugar un paper motor de generació de canvi i d’aconseguir que les idees que alguns tenim i els valors en què alguns creiem siguin hegemònics en el nostre projecte. La meva predisposició serà a jugar un paper tan important com pugui en funció de les complicitats que aconsegueixi.
-I Mas?Segur que està cridat a ser president molts anys encara.
-Del partit o del govern?El seu paper vinculat al partit li queda petit. Ha de jugar el paper de referent i d’autoritat moral i política, i servir a Catalunya. I a Catalunya se la serveix des de les institucions. M’agradaria que el president Mas pugui ser president durant molts anys i –per què no?– el primer president d’una Catalunya independent.
-Això entraria dins dels terminis que es va fixar a ell mateix?Jo tampoc li he sentit mai un plantejament molt tancat en relació a això. Ell ho ha vinculat a la consecució d’alguns objectius. Jo en això sóc molt tranquil i molt empordanès, les coses es van veient.
-No tem que, pel camí, la base social de Convergència quedi molt tocada? El Cercle d’Economia ha fet un document amb un avís molt dur…Aquest és un risc que hem de saber administrar. Això obliga a major comprensió per part de la CUP i sectors més extremistes. Que aquest és un procés ple de dificultats, amb un component traumàtica i que té efectes no desitjats és evident. Però, no fer res, no té efectes no desitjats? No té costos? Quan el Cercle fa aquest document, no ho veig com un atac, ho veig com una advertència, és el que justifica que alguns diguem sí a independència i sí al respecte a les lleis perquè això ens dóna solvència a tots.
-Divendres el ministre Montoro va fer el que s’interpreta com una intervenció econòmica del govern. Cal esperar al 20D per veure si el nou escenari espanyol brinda alguna sortida?Catalunya serà el que vulgui ser. Finalment només depèn de la voluntat dels ciutadans. Una voluntat que no podem sobredimensionar, comptar fent trampes. Hem de ser honestos. Hem de fixar unes regles del joc clares i intentar aconseguir-ho. L’actitud del govern espanyol fins ara ha ajudat al procés per a la independència. Què passarà en el futur? No està escrit. Ara sabem que ho hem provat el 27S, que ha anat molt bé, però també sabem que ens hem quedat curts. Què passarà a mig termini? Alguns treballarem per aconseguir aquesta majoria. Què ens pot no ajudar? Que hi hagi un govern espanyol més amable, que plantegi reformes, que reconegui que som una nació, que tenim el dret a ser diferents… Això no tindria conseqüències a Catalunya? Segurament la gent independentista de més sentiment no es mouria, però potser hi hauria independentistes més instrumentals, més moderats, que diguin, home, si vam objectivar deu problemes i els hem resolt…
M’agradaria que finalment el govern d’Espanya reconegui que Catalunya és una nació i autoritzi un referèndum per la independènciaÉs optimista en relació a la capacitat de recepció de l’Estat espanyol?No. Des del punt de vista racional, quin indici hi ha de voluntat de reforma i aproximació?
Quina creu que serà la sortida?No sé què passarà, sé què m’agradaria que passés. M’agradaria que finalment el govern d’Espanya reconegui que Catalunya és una nació i autoritzi un referèndum per la independència.
sábado, 21 de noviembre de 2015
Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf som els independentistes. "MandaWEBS"
I és que també existeix una mena de bonisme que fa el joc a la intransigència de l'Estat espanyol i que consisteix en presentar el procés de desconnexió com un caos legal que portarà Catalunya a una mena de selva on ningú farà cas a l'autoritat, amb saquejos, pillatges, cotxes saltant-se els semàfors en vermell i brètols posant el vidre al contenidor gris en lloc del verd. Potser el que ha fallat és l'etiqueta escollida, desconnexió, però el procés és en realitat de substitució: no és que no es desobeeixin les lleis, així en genèric, sinó que de manera paulatina s'aniran substituint les lleis espanyoles per les catalanes. Sempre hi haurà una seguretat jurídica i saltar-se un semàfor en vermell continuarà sent motiu de multa encara que el sistema polític sigui el d'una república catalana, una monarquia espanyola o un consell de monjos budistes.
El que resulta injust és bramar "el compliment de les lleis" quan la força del legislador és desigual. A través de diversos mecanismes, l'Estat té la capacitat d'anular qualsevol llei que emani del Parlament de Catalunya. Per contra, si des de Madrid surt una llei que la cambra catalana considera lesiva per Catalunya, la possibilitat d'evitar-ho és immensament difícil. Per exemple: diferents sentències han donat la raó a la Generalitat sobre el dret que té a administrar les beques universitàries. Doncs bé, després de quasi trenta anys de litigi aquesta competència encara és en mans del ministeri d'Educació i no del Departament d'Universitats. O una altra prova d'això: si el Parlament aprova una llei i el govern espanyol la porta al Constitucional, pel simple fet de ser admesa a tràmit se n'anul·la l'aplicació. Després ja es dictarà sentència, però mentre els magistrats debaten sobre el fons, la llei es suspèn. A la inversa no: si el Congrés espanyol aprova una llei i la Generalitat la recorre al Constitucional, la llei es continua aplicant fins que el Tribunal resol. I a vegades ni així: hi ha 37 (sí, 37) sentències del Constitucional en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes.
Hi ha uns quants exemples més d'aquesta descompensació jurídica i que són molt actuals: un és el FLA. El Fons de Liquiditat Autonòmica és un mecanisme que permet obrir i tancar l'aixeta de finançament per a les comunitats que funciona sense cap altre criteri o control legal que la voluntat política del govern espanyol. És Montoro (Rajoy en el cas de Catalunya) qui decideix quan, com, i a qui destina la caritat financera a tornar en còmodes terminis. I dos: tot aquest castell de cartes autonòmic té un botó vermell que el pot ensorrar en el moment en què es consideri oportú: l'article 155 de la Constitució i que atorga al poder a l'Estat (via govern i Senat) a suspendre l'autonomia. El cas contrari, evidentment, no està contemplat. A la Carta Magna en canvi sí que hi surt la paraula federar: però per prohibir-ho. Article 145.1: "En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas."
La història de Catalunya demostra que la voluntat de la societat catalana de regir-se a través de lleis s'enfonsa en l'arrel dels temps. Va tenir un dels primers, i més antic, parlaments d'Europa i d'aquí en va brollar el dret civil català: casar-se amb separació de béns o legislar sempre en benefici dels nens (favor filii) ve d'aleshores, de l'Edat Mitjana! I per bé que la història avala, el que importa és el futur: es vol muntar un estat per, entre altres coses, poder-ne escollir el seu cap a les urnes, no per successió militar o familiar, que és el que ha regit Espanya des del 1936. Així que, lliçons de democràcia i respecte a les lleis -perdó per l'acudit-, les justes.
El que resulta injust és bramar "el compliment de les lleis" quan la força del legislador és desigual. A través de diversos mecanismes, l'Estat té la capacitat d'anular qualsevol llei que emani del Parlament de Catalunya. Per contra, si des de Madrid surt una llei que la cambra catalana considera lesiva per Catalunya, la possibilitat d'evitar-ho és immensament difícil. Per exemple: diferents sentències han donat la raó a la Generalitat sobre el dret que té a administrar les beques universitàries. Doncs bé, després de quasi trenta anys de litigi aquesta competència encara és en mans del ministeri d'Educació i no del Departament d'Universitats. O una altra prova d'això: si el Parlament aprova una llei i el govern espanyol la porta al Constitucional, pel simple fet de ser admesa a tràmit se n'anul·la l'aplicació. Després ja es dictarà sentència, però mentre els magistrats debaten sobre el fons, la llei es suspèn. A la inversa no: si el Congrés espanyol aprova una llei i la Generalitat la recorre al Constitucional, la llei es continua aplicant fins que el Tribunal resol. I a vegades ni així: hi ha 37 (sí, 37) sentències del Constitucional en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes.
Hi ha uns quants exemples més d'aquesta descompensació jurídica i que són molt actuals: un és el FLA. El Fons de Liquiditat Autonòmica és un mecanisme que permet obrir i tancar l'aixeta de finançament per a les comunitats que funciona sense cap altre criteri o control legal que la voluntat política del govern espanyol. És Montoro (Rajoy en el cas de Catalunya) qui decideix quan, com, i a qui destina la caritat financera a tornar en còmodes terminis. I dos: tot aquest castell de cartes autonòmic té un botó vermell que el pot ensorrar en el moment en què es consideri oportú: l'article 155 de la Constitució i que atorga al poder a l'Estat (via govern i Senat) a suspendre l'autonomia. El cas contrari, evidentment, no està contemplat. A la Carta Magna en canvi sí que hi surt la paraula federar: però per prohibir-ho. Article 145.1: "En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas."
La història de Catalunya demostra que la voluntat de la societat catalana de regir-se a través de lleis s'enfonsa en l'arrel dels temps. Va tenir un dels primers, i més antic, parlaments d'Europa i d'aquí en va brollar el dret civil català: casar-se amb separació de béns o legislar sempre en benefici dels nens (favor filii) ve d'aleshores, de l'Edat Mitjana! I per bé que la història avala, el que importa és el futur: es vol muntar un estat per, entre altres coses, poder-ne escollir el seu cap a les urnes, no per successió militar o familiar, que és el que ha regit Espanya des del 1936. Així que, lliçons de democràcia i respecte a les lleis -perdó per l'acudit-, les justes.
Artur Mas serà President de la Generalitat. El 26 d’octubre del 2016, Catalunya ja serà independent.
1. Artur Mas serà President de la Generalitat.
2. Oriol Junqueras serà Primer Ministre.
3. hi haurà un grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
4. hi haurà un segon grup d’experts en àmbits socials.
5. Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
La fórmula no és nova, ja existeix a França, Itàlia, o la mateixa Espanya, només que a Catalunya l’enriquirem per oferir pluralitat a la presa de decisions i proximitat a la realitat social de la gent.
Artur Mas, President de la Generalitat.
Aprofitant la seva rellevància internacional, l’habilitat comunicativa en diversos idiomes i la demostrada capacitat de resistència davant els intents de desnonament i anorreament de les institucions espanyoles, el President Mas oferirà un perfil marcadament institucional i de representació davant la Unió Europea, altres organismes internacionals, i la resta de països de la comunitat internacional. No ens enganyem, agradi més o menys, Artur Mas és una de les tres bèsties polítiques en actiu de la Unió Europea juntament amb Angela Merkel i David Cameron. Els tres tenors són directors, la resta no són més que conductors. Catalunya no pot prescindir del seu actiu polític més important … i el Gobierno de España també ho sap, per això el volen a la presó. Finalment recordar que el 129è President de la Generalitat té data de caducitat establerta per ell mateix: Artur Mas no serà el President de la Catalunya independent. Aquest fet serà determinant per tal de desbloquejar l’actual atzucac, així com que les seves atribucions siguin limitades.
Oriol Junqueras, Primer Ministre.
Oriol Junqueras és una persona de forta personalitat que, per la seva procedència del món de les esquerres i la seva curta trajectòria a la política, garanteix un govern amb marcat caire social i lliure de corrupció. Ambdós missatges seran fortament projectats a la societat en general, i especialment a aquells col·lectius propers a l’independentisme però enormement crítics amb les retallades imposades per Cristóbal Montoro i executades per Mas i els seus governs, així com amb les sospites de corrupció que planen sobre Convergència com a partit hegemònic a la política catalana d’ençà la darrera transició.
Grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
Un grup transversal d’experts provinents del CATN, JxSí, CUP, i la societat civil (ANC, Òmnium, CCN), que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal d’establir les bases legislatives de la nova República catalana, la Constitució, la llei de transitorietat, i oferir tot tipus de garanties als sector econòmics del país, així com seguretat jurídica als nostres veïns i als creditors internacionals. Serà el grup directiu del nou Govern, i l’encarregat de tirar endavant el total desenvolupament de les línies mestres establides pel CATN, com la hisenda pròpia catalana, la seguretat interior, el control del territori, les infraestructures crítiques, els subministraments energètics i de comunicacions, o qualsevol altre. La CUP aportarà el necessari caràcter d’urgència al desenvolupament del marc legal, per tal de poder desenvolupar polítiques connectades a la legalitat de la nova Catalunya independent.
Grup d’experts en àmbits socials.
Un altre grup transversal d’experts provinents de JxSí, CUP, la societat civil (ANC, Òmnium, Súmate, CCN), i probablement CSQEP i l’entorn d’Ada Colau, que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal de recuperar la sobirania en aspectes com les retallades injustes o els ajuts a les famílies en risc d’exclusió per pobresa energètica. La seva gestió estarà més orientada al dia a dia, serà el grup més executiu del nou Govern. Aquest equip connectarà les finances, la seguretat social, les pensions, l’educació, la seguretat i la justícia amb la nova realitat legislativa de la República catalana, garantint-ne la continuïtat de serveis a persones, empreses i tercers, tant interns com externs. Imprimirà un marcat caràcter d’independència executiva respecte a les directrius marcades pel nou Gobierno de España, amb l’objectiu de garantir i tangibilitzar a persones i empreses del territori que només és possible un futur millor amb una Catalunya independent.
Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
A les eleccions espanyoles del proper 20D guanyarà el Partit Popular de vell nou, que governarà amb el suport de Ciudadanos. Ambdós han dit per activa i per passiva que no permetran cap mena de referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i que no negociaran res amb ningú per tal de “trencar Espanya”. Una taula de negociació a la qual només hi ha una part no és una taula de negociació, és un engany. En no haver-hi cap mena de negociació Catalunya-Espanya, s’haurà d’imprimir una enorme acceleració al procés de connexió a la nova legislació i estructures d’estat, per tal de garantir la vida de les persones i la viabilitat de les empreses i, per tant, del procés en sí mateix. Preneu nota d’aquesta dada: d’aquí a un any la República catalana serà un fet incontestable. Espanya només seurà a la taula de negociació quan la comunitat internacional (que són els seus creditors) l’obliguin, però ja seuran per fer un repartiment d’actius … I PASSIUS (DEUTES)!! Us recomano un article que vaig escriure fa uns mesos anomenat “El deute espanyol és el botó nuclear català“.
Resumint …
… catalanes i catalans, agafeu-vos que venen revolts. Com a poble de Catalunya necessitem que els nostres polítics estiguin molt units, i ells necessitaran el nostre suport anímic i presencial en repetides ocasions. Els polítics estaran a l’alçada, i nosaltres també. El 26 d’octubre del 2016, Catalunya ja serà independent.
David Fernández
2. Oriol Junqueras serà Primer Ministre.
3. hi haurà un grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
4. hi haurà un segon grup d’experts en àmbits socials.
5. Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
La fórmula no és nova, ja existeix a França, Itàlia, o la mateixa Espanya, només que a Catalunya l’enriquirem per oferir pluralitat a la presa de decisions i proximitat a la realitat social de la gent.
Artur Mas, President de la Generalitat.
Aprofitant la seva rellevància internacional, l’habilitat comunicativa en diversos idiomes i la demostrada capacitat de resistència davant els intents de desnonament i anorreament de les institucions espanyoles, el President Mas oferirà un perfil marcadament institucional i de representació davant la Unió Europea, altres organismes internacionals, i la resta de països de la comunitat internacional. No ens enganyem, agradi més o menys, Artur Mas és una de les tres bèsties polítiques en actiu de la Unió Europea juntament amb Angela Merkel i David Cameron. Els tres tenors són directors, la resta no són més que conductors. Catalunya no pot prescindir del seu actiu polític més important … i el Gobierno de España també ho sap, per això el volen a la presó. Finalment recordar que el 129è President de la Generalitat té data de caducitat establerta per ell mateix: Artur Mas no serà el President de la Catalunya independent. Aquest fet serà determinant per tal de desbloquejar l’actual atzucac, així com que les seves atribucions siguin limitades.
Oriol Junqueras, Primer Ministre.
Oriol Junqueras és una persona de forta personalitat que, per la seva procedència del món de les esquerres i la seva curta trajectòria a la política, garanteix un govern amb marcat caire social i lliure de corrupció. Ambdós missatges seran fortament projectats a la societat en general, i especialment a aquells col·lectius propers a l’independentisme però enormement crítics amb les retallades imposades per Cristóbal Montoro i executades per Mas i els seus governs, així com amb les sospites de corrupció que planen sobre Convergència com a partit hegemònic a la política catalana d’ençà la darrera transició.
Grup d’experts en àmbits constitucional i de dret internacional.
Un grup transversal d’experts provinents del CATN, JxSí, CUP, i la societat civil (ANC, Òmnium, CCN), que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal d’establir les bases legislatives de la nova República catalana, la Constitució, la llei de transitorietat, i oferir tot tipus de garanties als sector econòmics del país, així com seguretat jurídica als nostres veïns i als creditors internacionals. Serà el grup directiu del nou Govern, i l’encarregat de tirar endavant el total desenvolupament de les línies mestres establides pel CATN, com la hisenda pròpia catalana, la seguretat interior, el control del territori, les infraestructures crítiques, els subministraments energètics i de comunicacions, o qualsevol altre. La CUP aportarà el necessari caràcter d’urgència al desenvolupament del marc legal, per tal de poder desenvolupar polítiques connectades a la legalitat de la nova Catalunya independent.
Grup d’experts en àmbits socials.
Un altre grup transversal d’experts provinents de JxSí, CUP, la societat civil (ANC, Òmnium, Súmate, CCN), i probablement CSQEP i l’entorn d’Ada Colau, que gestionarà la desconnexió amb l’Estat Espanyol per tal de recuperar la sobirania en aspectes com les retallades injustes o els ajuts a les famílies en risc d’exclusió per pobresa energètica. La seva gestió estarà més orientada al dia a dia, serà el grup més executiu del nou Govern. Aquest equip connectarà les finances, la seguretat social, les pensions, l’educació, la seguretat i la justícia amb la nova realitat legislativa de la República catalana, garantint-ne la continuïtat de serveis a persones, empreses i tercers, tant interns com externs. Imprimirà un marcat caràcter d’independència executiva respecte a les directrius marcades pel nou Gobierno de España, amb l’objectiu de garantir i tangibilitzar a persones i empreses del territori que només és possible un futur millor amb una Catalunya independent.
Catalunya serà independent no més enllà de 10 mesos.
A les eleccions espanyoles del proper 20D guanyarà el Partit Popular de vell nou, que governarà amb el suport de Ciudadanos. Ambdós han dit per activa i per passiva que no permetran cap mena de referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i que no negociaran res amb ningú per tal de “trencar Espanya”. Una taula de negociació a la qual només hi ha una part no és una taula de negociació, és un engany. En no haver-hi cap mena de negociació Catalunya-Espanya, s’haurà d’imprimir una enorme acceleració al procés de connexió a la nova legislació i estructures d’estat, per tal de garantir la vida de les persones i la viabilitat de les empreses i, per tant, del procés en sí mateix. Preneu nota d’aquesta dada: d’aquí a un any la República catalana serà un fet incontestable. Espanya només seurà a la taula de negociació quan la comunitat internacional (que són els seus creditors) l’obliguin, però ja seuran per fer un repartiment d’actius … I PASSIUS (DEUTES)!! Us recomano un article que vaig escriure fa uns mesos anomenat “El deute espanyol és el botó nuclear català“.
Resumint …
… catalanes i catalans, agafeu-vos que venen revolts. Com a poble de Catalunya necessitem que els nostres polítics estiguin molt units, i ells necessitaran el nostre suport anímic i presencial en repetides ocasions. Els polítics estaran a l’alçada, i nosaltres també. El 26 d’octubre del 2016, Catalunya ja serà independent.
David Fernández
viernes, 20 de noviembre de 2015
Han passat 40 anys i la cultura del franquisme roman pràcticament intacta.
40 anys fa, d'aquell matí -devia fer més fred que avui- en que ens vàrem despertar amb la notícia a la ràdio. El que recordo clarament era que a la ràdio deien que "amb la mort de Franco, s'acabava la guerra civil".
I han passat 40 anys i la cultura del franquisme roman pràcticament intacta. Devoció per la cultura de la corrupció econòmica "Fes el que dic, però no el que faig" D'aquesta corrupció n'hem patit molta, especialment a Catalunya, amb un personatge qui ens ha manat ...seguit aquesta premisa: Jo us explico el que "vosaltres" heu de fer i pensar, però jo continuo operant amb els esquemes franquistes d'acaparament i enriquiment personal.
I han passat 40 anys i la cultura del franquisme roman pràcticament intacta. Devoció per la cultura de la corrupció econòmica "Fes el que dic, però no el que faig" D'aquesta corrupció n'hem patit molta, especialment a Catalunya, amb un personatge qui ens ha manat ...seguit aquesta premisa: Jo us explico el que "vosaltres" heu de fer i pensar, però jo continuo operant amb els esquemes franquistes d'acaparament i enriquiment personal.
La feinada que tenim al davant, per deslliurar-nos raonablement de la cultura franquista és enorme:
Reindustrialitzar Catalunya, tot treient-la de les vies fàcils del totxo
Refer el panorama bancari-financer de Catalunya, recuperant un esperit que varen tenir, en els anys inicials, les nostres caixes d'estalvi. Ara miserablement desaparegudes.
Re-dignificar la política catalana
Acabar amb el capitalisme caníbal que ha permès "amb connivència i profit de molts catalans, que això no podem dir que és culpa sols dels de fora" que al mig de la crisi, la factura de l'electricitat hagi augmentat en unes proporcions criminals, tot actuant com una mena d'impost addicional, aplicat essencialment a les classes més baixes.
Podrem aconseguir la independència de Catalunya, però molt ens temem que un sotafons de cultura franquista encara no ens l'àgim pogut treure de sobre del tot.
Reindustrialitzar Catalunya, tot treient-la de les vies fàcils del totxo
Refer el panorama bancari-financer de Catalunya, recuperant un esperit que varen tenir, en els anys inicials, les nostres caixes d'estalvi. Ara miserablement desaparegudes.
Re-dignificar la política catalana
Acabar amb el capitalisme caníbal que ha permès "amb connivència i profit de molts catalans, que això no podem dir que és culpa sols dels de fora" que al mig de la crisi, la factura de l'electricitat hagi augmentat en unes proporcions criminals, tot actuant com una mena d'impost addicional, aplicat essencialment a les classes més baixes.
Podrem aconseguir la independència de Catalunya, però molt ens temem que un sotafons de cultura franquista encara no ens l'àgim pogut treure de sobre del tot.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)