Fins a cert punt, el monumental dèficit fiscal de Catalunya no és fruit d’una decisió conscient del govern de Madrid que diu: "prendrem 1,2 bilions de pessetes dels catalans i els donarem a les comunitats espanyoles". Catalunya forma part del sistema fiscal espanyol i, per tant, estem subjectes al mateix sistema d’impostos. És a dir, si un ciutadà d’Extremadura cobra el mateix que un ciutadà de Catalunya, pagarà els mateixos impostos. Des d’aquest punt de vista, doncs, no es pot dir que el ciutadà català estigui discriminat. Ara bé, com que el ciutadà típic català guanya més que el ciutadà extremeny, paga més diners en impostos ja que el sistema impositiu espanyol és progressiu (i diem "fins a cert punt" perquè els catalans hem de tenir poder de decisió sobre els impostos que volem pagar. Nosaltres, com a país, hem de poder regular al menys una part important dels impostos que les nostres famílies, les nostres empreses i els nostres treballadors paguen ja que això afecta no només el benestar del nostre poble sinó la productivitat de la nostra economia.)
El tema de la despesa i la inversió pública, però, és ben diferent. El govern central té la capacitat de decidir si fa despeses i inversions públiques a un poble o a un altre, a una ciutat o a una altra o a una comunitat o a una altra. I és aquesta discrecionalitat la que genera dèficits fiscals més o menys grans i la que pot donar lloc a greuges comparatius. Tal i com passa en l’exemple del poble que hem mencionat abans, si el govern cobra de tots els ciutadans però fa una despesa desproporcionadament elevada en les regions que li interessa (per raons electorals o per simple favoritisme), aleshores es poden produir dèficits fiscals injustos i inacceptables. I aquesta és una mica la situació que genera el dèficit fiscal català. Per exemple, malgrat que Catalunya té el 16% de la població estatal, representa el 20% del PIB i hi aporta el 23% dels impostos, la inversió regionalitzada de l’Estat a Catalunya, en l’etapa 1982-1998, ha significat tan sols el 8,5% del total. I és aquest tracte discriminatori la causa principal de l’espectacular dèficit fiscal català.
viernes, 13 de junio de 2014
La Magnitud de la Tragèdia.
Calcular la magnitud del dèficit fiscal català no és fàcil. I no ho és per dues raons. La primera és que el govern de Madrid no publica les dades fiscals, malgrat una resolució del "Congreso de los Diputados" que l’insta a publicar-les. La segona dificultat és de caràcter tècnic. Com ja hem dit, una part de la despesa que "beneficia" els catalans no es fa directament a Catalunya sinó a Madrid, cosa que complica enormement els càlculs de la despesa territorial que correspon a Catalunya.
Aquestes dificultats no han impedit, però, que alguns economistes hagin intentat fer la feina que havia d’haver fet el govern de Madrid i hagin calcular el dèficit pel seu compte. Alguns d’aquests estudis han estat publicats al llibre editat per Òmnium Cultural, "Catalunya i Espanya: Una Relació Econòmica i Fiscal a Revisar" (ed. Proa, 1998). Aquests estudis estimen que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya en els darrers anys se situa entre el 7,5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Per a l’any 1998, doncs, el dèficit se situaria entre 1,1 bilions i 1,5 bilions de pessetes. Lògicament, podríem donar números bastant més ajustats si el govern central complís la resolució del congrés i fes públiques les balances fiscals de totes les comunitats. La dada que sovint s’empra és la d’1,2 bilions de pessetes.
És important insistir en què aquests 1,2 bilions són el dèficit fiscal i no pas els diners que els ciutadans de Catalunya paguen a Madrid. Els catalans paguem més de 5 bilions de pessetes. Ara bé, això no és el dèficit ja que la major part d’aquests diners o bé tornen a directament Catalunya o bé serveixen per finançar les despeses de l’Estat de les quals, o bé tots ens beneficiem o bé hem d’ajudar a pagar de manera solidària. Els 1,2 bilions de pessetes són la diferència entre el que paguem i el que rebem a canvi. És a dir, són diners que marxen cap a Madrid...a canvi de res.
Abans d’escandalitzar-nos pel fet que els catalans paguem més que no pas rebem del govern espanyol, cal recordar que és normal que els ciutadans rics tendeixin a pagar més que no pas reben del govern. Per tant, com que Catalunya és una comunitat relativament rica, és normal que tingui un dèficit fiscal. La pregunta, doncs, no és si és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal sinó si és normal que el dèficit sigui de 1,2 bilions de pessetes.
Quants diners són 1,2 bilions de pessetes? Les magnituds macroeconòmiques, com els traspassos dels futbolistes, són tan grans que sovint se’ns fa difícil entendre la dimensió real. (Ja que parlem de futbolistes, cal recordar que el traspàs del Ronaldo a l’Inter s’hagués pogut evitar, amb 4.000 milions de pessetes. És a dir, amb 1,2 bilions de pessetes els catalans ens podríem comprar 300 Ronaldos cada any!)
Una manera senzilla de quantificar la magnitud del dèficit fiscal de manera entenedora és calcular quan paguem cadascú de nosaltres. Si fem els càlculs, trobarem que un dèficit de 1,2 bilions de pessetes representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família. Dit d’una manera senzilla, doncs, es pot dir que la família típica catalana envia a Madrid unes 800.000 pessetes cada any (unes 66.000 pessetes cada mes)...a canvi de res. Pregunteu-vos què faríeu amb 800.000 pessetes addicionals cada any! Pregunteu-vos què faríeu amb 66.000 pessetes cada mes! Comprar una casa més gran? Comprar un cotxe petit cada dos anys? Comprar un cotxe gran cada 5 anys? Portar tota la família a Disney World (el de Florida, no el de París) cada any? Treballar menys? Portar als nens a les millors escoles? Guarir l’avi als millors hospitals?
"No sigueu demagogs!", exclamarien ara els detractors, "No digueu això ja que, si s’eliminés el dèficit fiscal, no és cert que la família típica rebria un xec de 800.000 pessetes cada any!" I els detractors estarien equivocats: si els catalans tinguéssim poder de decisió sobre com gastar aquests diners podríem decidir, per què no?, rebaixar els impostos que paguem, la qual cosa augmentaria els ingressos nets de la família típica catalana en unes 800.000 pessetes cada any. Ara bé, si els catalans poguéssim decidir què fer amb tots aquests diners que ara marxen a Madrid (...a canvi de res), segurament no decidiríem baixar els impostos. Segurament els utilitzaríem per fer obres públiques, aeroports, hospitals, escoles, universitats i d’altres coses que el país necessita. Què es podria fer amb 1,2 bilions de pessetes anuals?
Un exemple que il·lumina bastant el significat real de la xifra d’1,2 bilions de pessetes ens el dóna un dels miracles urbanístics més impressionants que s’han vist en la darrera dècada: la transformació de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Barcelona va passar de ser una ciutat grisa, bruta, mal comunicada i amb poca infrastructura hotelera a ser una ciutat nova, neta, maca i atractiva turísticament. Aquesta gairebé miraculosa transformació, no tan sols ha permès a tots els ciutadans de gaudir d’una ciutat millor sinó que ha augmentant l’atractiu de la ciutat per a turistes i conferenciants, cosa que està generant molta riquesa addicional. La pregunta és: quants diners va costar tot aquest canvi? Doncs bé, si sumem totes les despeses relacionades amb les olimpíades (infrastructures, aeroport, rondes, netejament de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port Olímpic, etc.), obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. És a dir, si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (...a canvi de res), els dediquéssim a inversions dins de Catalunya, aleshores cada any podríem fer un miracle similar al que hem fet amb Barcelona i encara ens sobrarien 400.000 milions pessetes per a construir un parc com Port Aventura-Universal Studios i 40 parelles de germans DeBoer cada any!
Lògicament, amb els 1,2 bilions de pessetes potser no voldríem fer unes olimpíades cada any, baixar impostos, comprar autopistes, construir parcs d’atraccions o adquirir parelles de germans DeBoer. Durant els propers cinc anys, els catalans enviarem a Madrid uns 6 bilions de pessetes. Posar les infrastructures viàries (carreteres, ports, aeroports) a nivell mitjà europeu costaria uns 1,5 bilions de pessetes. Recuperar el nivell d’infrastructures culturals i escolars (escoles, universitats, patrimoni històric) costaria 1 bilió. Eixugar el dèficit sanitari (eliminar cues a la sanitat, construcció d’àrees bàsiques sanitàries) podria costar 800.000 milions. Crear estructures de qualitat i de suport a l’economia productiva (recerca i desenvolupament, comunicació, suport a les pimes) costaria un altre bilió. Sumat tot, veiem que l’eliminació del dèficit podria comportar que Catalunya es posés a nivell europeu en qüestió de cinc anys, i encara ens sobrarien uns 1,7 bilions per a rescatar les autopistes, baixar els impostos o ser solidaris amb les regions pobres d’Espanya o Europa.
El que és important entendre és que la magnitud del dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.
Aquestes dificultats no han impedit, però, que alguns economistes hagin intentat fer la feina que havia d’haver fet el govern de Madrid i hagin calcular el dèficit pel seu compte. Alguns d’aquests estudis han estat publicats al llibre editat per Òmnium Cultural, "Catalunya i Espanya: Una Relació Econòmica i Fiscal a Revisar" (ed. Proa, 1998). Aquests estudis estimen que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya en els darrers anys se situa entre el 7,5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Per a l’any 1998, doncs, el dèficit se situaria entre 1,1 bilions i 1,5 bilions de pessetes. Lògicament, podríem donar números bastant més ajustats si el govern central complís la resolució del congrés i fes públiques les balances fiscals de totes les comunitats. La dada que sovint s’empra és la d’1,2 bilions de pessetes.
És important insistir en què aquests 1,2 bilions són el dèficit fiscal i no pas els diners que els ciutadans de Catalunya paguen a Madrid. Els catalans paguem més de 5 bilions de pessetes. Ara bé, això no és el dèficit ja que la major part d’aquests diners o bé tornen a directament Catalunya o bé serveixen per finançar les despeses de l’Estat de les quals, o bé tots ens beneficiem o bé hem d’ajudar a pagar de manera solidària. Els 1,2 bilions de pessetes són la diferència entre el que paguem i el que rebem a canvi. És a dir, són diners que marxen cap a Madrid...a canvi de res.
Abans d’escandalitzar-nos pel fet que els catalans paguem més que no pas rebem del govern espanyol, cal recordar que és normal que els ciutadans rics tendeixin a pagar més que no pas reben del govern. Per tant, com que Catalunya és una comunitat relativament rica, és normal que tingui un dèficit fiscal. La pregunta, doncs, no és si és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal sinó si és normal que el dèficit sigui de 1,2 bilions de pessetes.
Quants diners són 1,2 bilions de pessetes? Les magnituds macroeconòmiques, com els traspassos dels futbolistes, són tan grans que sovint se’ns fa difícil entendre la dimensió real. (Ja que parlem de futbolistes, cal recordar que el traspàs del Ronaldo a l’Inter s’hagués pogut evitar, amb 4.000 milions de pessetes. És a dir, amb 1,2 bilions de pessetes els catalans ens podríem comprar 300 Ronaldos cada any!)
Una manera senzilla de quantificar la magnitud del dèficit fiscal de manera entenedora és calcular quan paguem cadascú de nosaltres. Si fem els càlculs, trobarem que un dèficit de 1,2 bilions de pessetes representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família. Dit d’una manera senzilla, doncs, es pot dir que la família típica catalana envia a Madrid unes 800.000 pessetes cada any (unes 66.000 pessetes cada mes)...a canvi de res. Pregunteu-vos què faríeu amb 800.000 pessetes addicionals cada any! Pregunteu-vos què faríeu amb 66.000 pessetes cada mes! Comprar una casa més gran? Comprar un cotxe petit cada dos anys? Comprar un cotxe gran cada 5 anys? Portar tota la família a Disney World (el de Florida, no el de París) cada any? Treballar menys? Portar als nens a les millors escoles? Guarir l’avi als millors hospitals?
"No sigueu demagogs!", exclamarien ara els detractors, "No digueu això ja que, si s’eliminés el dèficit fiscal, no és cert que la família típica rebria un xec de 800.000 pessetes cada any!" I els detractors estarien equivocats: si els catalans tinguéssim poder de decisió sobre com gastar aquests diners podríem decidir, per què no?, rebaixar els impostos que paguem, la qual cosa augmentaria els ingressos nets de la família típica catalana en unes 800.000 pessetes cada any. Ara bé, si els catalans poguéssim decidir què fer amb tots aquests diners que ara marxen a Madrid (...a canvi de res), segurament no decidiríem baixar els impostos. Segurament els utilitzaríem per fer obres públiques, aeroports, hospitals, escoles, universitats i d’altres coses que el país necessita. Què es podria fer amb 1,2 bilions de pessetes anuals?
Un exemple que il·lumina bastant el significat real de la xifra d’1,2 bilions de pessetes ens el dóna un dels miracles urbanístics més impressionants que s’han vist en la darrera dècada: la transformació de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Barcelona va passar de ser una ciutat grisa, bruta, mal comunicada i amb poca infrastructura hotelera a ser una ciutat nova, neta, maca i atractiva turísticament. Aquesta gairebé miraculosa transformació, no tan sols ha permès a tots els ciutadans de gaudir d’una ciutat millor sinó que ha augmentant l’atractiu de la ciutat per a turistes i conferenciants, cosa que està generant molta riquesa addicional. La pregunta és: quants diners va costar tot aquest canvi? Doncs bé, si sumem totes les despeses relacionades amb les olimpíades (infrastructures, aeroport, rondes, netejament de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port Olímpic, etc.), obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. És a dir, si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (...a canvi de res), els dediquéssim a inversions dins de Catalunya, aleshores cada any podríem fer un miracle similar al que hem fet amb Barcelona i encara ens sobrarien 400.000 milions pessetes per a construir un parc com Port Aventura-Universal Studios i 40 parelles de germans DeBoer cada any!
Lògicament, amb els 1,2 bilions de pessetes potser no voldríem fer unes olimpíades cada any, baixar impostos, comprar autopistes, construir parcs d’atraccions o adquirir parelles de germans DeBoer. Durant els propers cinc anys, els catalans enviarem a Madrid uns 6 bilions de pessetes. Posar les infrastructures viàries (carreteres, ports, aeroports) a nivell mitjà europeu costaria uns 1,5 bilions de pessetes. Recuperar el nivell d’infrastructures culturals i escolars (escoles, universitats, patrimoni històric) costaria 1 bilió. Eixugar el dèficit sanitari (eliminar cues a la sanitat, construcció d’àrees bàsiques sanitàries) podria costar 800.000 milions. Crear estructures de qualitat i de suport a l’economia productiva (recerca i desenvolupament, comunicació, suport a les pimes) costaria un altre bilió. Sumat tot, veiem que l’eliminació del dèficit podria comportar que Catalunya es posés a nivell europeu en qüestió de cinc anys, i encara ens sobrarien uns 1,7 bilions per a rescatar les autopistes, baixar els impostos o ser solidaris amb les regions pobres d’Espanya o Europa.
El que és important entendre és que la magnitud del dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.
Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?
Tota política econòmica comporta redistribució de recursos. Quan un ajuntament posa impostos sobre la propietat i utilitza els diners recaptats per asfaltar un carrer que acaba sent utilitzat per tots els ciutadans del poble, les famílies que tenen més propietats acaben pagant més diners que la gent que tenen menys, mentre que acaben gaudint per igual del carrer asfaltat. D’alguna manera, doncs, és com si la política de l’ajuntament redistribuís diners de les famílies que tenen més propietats a les que en tenen menys. Això és, fins a cert punt, normal. Els problemes comencen quan l’ajuntament, després de recaptar impostos de tots els ciutadans, insisteix a gastar-se sistemàticament tots els diners en un determinat barri, ja sigui perquè és el barri on viu l’alcalde o on aquest hi té la major part de l’electorat. És aleshores quan una part de la població té dret a queixar-se d’un tractament fiscal injust.
A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.
Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.
A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.
A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.
Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.
A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.
viernes, 30 de mayo de 2014
Can Vies “No m’acabo d’empassar que sigui casual”.
S'ha d'averiguar qui està darrere de tots aquests altercats i violència gratuïta, tots sabem que hi ha molta gent que vol parar el procés català i que els que promouen més violència és gent a sou per generar desordres i violència a Catalunya acompanyats per individus de filació d'extrema dreta , gent dels partits contraris a la consulta, pijos, quillos no integrats a Catalunya ( aquests que criden soy español,español, español,) gent desarraigada , fills de funcionaris espanyols que odien tot el que es català etc etc i tot aquest coctel barrejat aprofiten les protestes de qualsevol ordre per treure tot el que senten i van a fer mal per Barcelona i on convingui i si poguessin encendrien Barcelona perquè es la capital de Catalunya.Em refereixo als que fan totes les destrosses i fan incendis , no em refereixo a la gent que es manifesten pacificament i civicament sense fer destrosses i incendis i que protesten per alguna cosa que ells pensen que s'ha fet malament.
Hi ha qui diu que tot plegat és cosa de CiU, per provocar una reacció social contra els salvatges que tantes vegades en el passat han fet mal a l'alliberament de la nació catalana. Estupidíssim parer, perquè la denúncia la va presentar un ajuntament del PSC i Iniciativa i la sentència, potser sí, que ha sortit intencionadament ara però no perquè ho hagi volgut CiU. La justícia espanyola no és justa però sí que és espanyola. Tanmateix, encara que és obvi que el que ha passat no ha set per voluntat de CiU, tant de bo, tant de bo que les imatges televisades s'acabin imposant a les opinions de tertulians televisades i hi hagi una reacció social d'exigència de fermesa en l'eradicació d'aquesta lacra. Tant de bo. Tant de bo que la reacció es produeixi i que no faci falta que acabi venint un espanyolisme per aturar aquest altre espanyolisme i de passada, ja que és aquí, es carregui el procés igual que Primo va aprofitar per carregar-se la Manomunitat i Franco la Generalitat.
L'extremisme esquerranista s'alimenta del fet de no tenir estat propi i també del fet de tenir tanta immigració sense integrar. Aquests dos factors, més que cap altre, determinen que Catalunya -Barcelona- tingui aquesta tradició tan lamentable, que, sí, sempre acaba servint a l'interès espanyolista i rebrota casualment sempre que el catalanisme pren embranzida. Però per desgràcia no crec ni que faci falta que Espanya enviï agents, infiltrats, sabotejadors. Potser sí, que ho fa. Però lamentablement no cal. La podridura l'ha sembrada durant dècades el sucursalisme progre. Que no recordeu que el Triparit va suspendre una cimera internacional programada per poc abans d'unes eleccions, pel desgast que li significarien les salvatjades antisistema que estaven més que cantades que es produïrien? Tot això és consegüent a l'absència d'estat propi i a la presència de tanta immigració sense integrar però el PSC ho ha estat alimentant, atiant i aplaudint durant dècades. Per ells, pel sistema, ara no són temps de sembra sinó de simple collita.
3 motius per provocar incidents violents :
1/ que no es parli del gran èxit del sobiranisme a les eleccions europees;
2/ projectar a fora una imatge de Catalunya violenta que malmeti la imatge cívica que fins ara ha tingut el sobiranisme ;
3/ fer valer la major eficàcia dels cossos repressors ejpanyols enfront la incompetència dels mossos i de passada fer un assaig per quan hagin de tornar a intervenir (potser el 9N); etc etc
Feu comptes: Just l'endemà de les eleccions europees, una unitat de TV3 cremada, més d'una vintena de seus de CiU a Catalunya assaltades, més de 120 contenidors incendiats, arribada d'efectius de la PN sense haver estat cridats, silenci sepulcral de la senyora Camacho i dels seus.. Uf!
El que no entenc, es que es permetin manifestacions amb gent amb caputxa, i amb motxilles, i d`aquestes algunes ben plenes, segons les imatges de la TV. Crec que es el mateix que permetre entra a un Banc amb una pistola. Es incomprensible.
sábado, 24 de mayo de 2014
"conseqüències terrorífiques" de la independència per a qui ???
Miguel Arias Cañete, ha advertit avui de les "conseqüències terrorífiques" que tindria per a Catalunya independitzar-se d'Espanya, entre les quals hi ha fer-se càrrec d'una part del deute públic espanyol, "que no és precisament petit", ha dit.
A més, segons Cañete, una Catalunya independent hauria de combatre l'augment dels costos del comerç exterior i les deslocalitzacions. Assegura que s'imposaria una tarifa exterior comuna que afectaria la competitivitat d'un territori com Catalunya, que exporta més de 58.000 milions d'euros, i li provocaria un descens de cinc a sis punts.
Se't van sumant coses que et posen una mica els pèls de punta"
Més aviat els problemes seran per la gent com ell, que s'hauran de buscar un altre mitjà de seguir cobrant aquestes monstruoses quantitats que s'adjudiquen entre sous, "empresetes" i sobrets B......... Potser fins i tot els seus votants espanyols els fotran fora de les seves poltrones ....... Temps al temps ..........
Perquè, és clar, deu ser que estant a Espanya no estem assumint ja una part del deute públic d'Espanya. I a més la part dels altres. Fora d'Espanya nomes assumiríem la nostra. En el cas de que anem a bones, perquè si no simplement NO reconeixem el deute.
La part del deute el pagarem si volem, ja que Espanya es el titular i no Catalunya. S'hauria de calcular quina part del deute és fruit de les inversions a Catalunya (segur que mooooooolt mooooolt petit). A més, sigui quina sigui la part, es pot considerar pagada amb escreix amb el dèficit fiscal que patim des de fa varies centúries.
Catalunya s'ha de fer càrrec del seu deute públic (Generalitat, ajuntaments, diputacions...), perquè és el que ha contret. El deute públic espanyol (del qual descomptar el català) l'han signat les administracions espanyoles menors (Comunitats Autònomes, ajuntaments...) i també els ministeris. I és responsable del pagament qui ho ha signat. Catalunya no ha de pagar els deutes de la Comunitat Autònoma de Castilla-La Mancha ni els de l'ajuntament de Badajoz, que és exclusivament seu. Però és que tampoc ha de pagar els del Ministerio del Interior o el de Sanidad, perquè l'han contret i signat ells i són ells els que s'han compromès. Ens haurien de demanar si us plau que assumíssim una part... suposant que a nosaltres ens donés la gana de fer-ho. Perquè si no se'l mengen amb patates. Però és que SI NO ENS INDEPENDITZEM SÍ QUE L'HEM DE PAGAR. I a més acabaríem pagant molt més del que ens tocaria proporcionalment, que és el que ens passa ara.
si després del referèndum del 9N la posició majoritària del poble català és la independència, el que ha de fer el govern espanyol no és boicotejar-nos a la UE, a l'ONU i a l'OTAN enviant-nos com diu l'astrofísic senyor Margallo a l'espai sideral, sinò asseure's a negociar assenyadament amb Catalunya el percentatge del deute de l'Estat que la disbauxa irresponsable dels darrers anys ha provocat en els comptes públics. No és pot pretendre boicotejar-nos i que, a més a més, ens fem càrrec del deute. Seria com la dita castellana "cornudos y pagar el gasto". Els catalans tradicionalment estem acostumats a tenir les de perdre, però ara serà diferent, no ho dubti.
Saben, com sabem, el que ens estimen, segur que ens es molt mes beneficiós marxar que continuar sent esclaus d'Espanya. Segur!
A més, segons Cañete, una Catalunya independent hauria de combatre l'augment dels costos del comerç exterior i les deslocalitzacions. Assegura que s'imposaria una tarifa exterior comuna que afectaria la competitivitat d'un territori com Catalunya, que exporta més de 58.000 milions d'euros, i li provocaria un descens de cinc a sis punts.
Se't van sumant coses que et posen una mica els pèls de punta"
Més aviat els problemes seran per la gent com ell, que s'hauran de buscar un altre mitjà de seguir cobrant aquestes monstruoses quantitats que s'adjudiquen entre sous, "empresetes" i sobrets B......... Potser fins i tot els seus votants espanyols els fotran fora de les seves poltrones ....... Temps al temps ..........
Perquè, és clar, deu ser que estant a Espanya no estem assumint ja una part del deute públic d'Espanya. I a més la part dels altres. Fora d'Espanya nomes assumiríem la nostra. En el cas de que anem a bones, perquè si no simplement NO reconeixem el deute.
La part del deute el pagarem si volem, ja que Espanya es el titular i no Catalunya. S'hauria de calcular quina part del deute és fruit de les inversions a Catalunya (segur que mooooooolt mooooolt petit). A més, sigui quina sigui la part, es pot considerar pagada amb escreix amb el dèficit fiscal que patim des de fa varies centúries.
Catalunya s'ha de fer càrrec del seu deute públic (Generalitat, ajuntaments, diputacions...), perquè és el que ha contret. El deute públic espanyol (del qual descomptar el català) l'han signat les administracions espanyoles menors (Comunitats Autònomes, ajuntaments...) i també els ministeris. I és responsable del pagament qui ho ha signat. Catalunya no ha de pagar els deutes de la Comunitat Autònoma de Castilla-La Mancha ni els de l'ajuntament de Badajoz, que és exclusivament seu. Però és que tampoc ha de pagar els del Ministerio del Interior o el de Sanidad, perquè l'han contret i signat ells i són ells els que s'han compromès. Ens haurien de demanar si us plau que assumíssim una part... suposant que a nosaltres ens donés la gana de fer-ho. Perquè si no se'l mengen amb patates. Però és que SI NO ENS INDEPENDITZEM SÍ QUE L'HEM DE PAGAR. I a més acabaríem pagant molt més del que ens tocaria proporcionalment, que és el que ens passa ara.
si després del referèndum del 9N la posició majoritària del poble català és la independència, el que ha de fer el govern espanyol no és boicotejar-nos a la UE, a l'ONU i a l'OTAN enviant-nos com diu l'astrofísic senyor Margallo a l'espai sideral, sinò asseure's a negociar assenyadament amb Catalunya el percentatge del deute de l'Estat que la disbauxa irresponsable dels darrers anys ha provocat en els comptes públics. No és pot pretendre boicotejar-nos i que, a més a més, ens fem càrrec del deute. Seria com la dita castellana "cornudos y pagar el gasto". Els catalans tradicionalment estem acostumats a tenir les de perdre, però ara serà diferent, no ho dubti.
Saben, com sabem, el que ens estimen, segur que ens es molt mes beneficiós marxar que continuar sent esclaus d'Espanya. Segur!
L’incivisme no té ideologia.
"Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que diferencia Catalunya de França, Itàlia o els Estats Units. Tots ella són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament"
Per sort o per desgràcia, això depèn dels ulls amb que es mira, Catalunya és un país bastant normal. Com a mínim, no és menys normal que Espanya, França, Itàlia o els Estats Units. I la gent que hi viu fa, més o menys, les mateixes coses que fan espanyols, francesos, italians o nord-americans. Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que els diferencia de Catalunya, són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament. No és una diferència menor, està clar. És una diferència que una part rellevant de la societat catalana ja ha percebut com a perjudicial per als seus interessos i que es proposa posar-hi remei. Com? Intentant saber si al país són més els que volen ser com Espanya, França, Itàlia o els Estats Units, és a dir, un estat; o si la majoria no vol ser independent però sí que vol canviar el seu estatus dins d’Espanya; o si a la majoria ja li va bé quedar-se com ara, amb poc pes per decidir i convertida en una generosa ONG del finançament espanyol.
La consulta del 9 de novembre per saber que volen fer els catalans amb el seu futur posa nerviosos molts sectors polítics, econòmics i socials. I si, a més, la Generalitat avança amb elements simbòlics com les urnes o les paperetes pel #9N el grau de nerviosisme i d’excitació augmenta. I quan això passa, es perd la distància, la perspectiva i l’anàlisi reposat. És el que està passant amb l’incident d’aquesta setmana a Vilanova i la Geltrú amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan un grup de radicals el va increpar quan anava amb el seu cotxe oficial, a la sortida d’un míting del Partit Popular. Els fets són condemnables? Sí, evidentment. Són tolerables? No, de cap manera. S’han d’eradicar dels nostres carrers? Sense cap mena de dubte. Dels carrers de Catalunya, d’Espanya i d’on sigui. El més sagrat és la llibertat d’expressió i de moviment, que s’ha de garantir. I aquí, a Catalunya, es garanteix. Ara bé, no és justificable ni acceptable utilitzar incidents com aquest o la suposada agressió al líder del PSC, Pere Navarro, dins d’una església de Terrassa per part d’una dona de 63 anys, per criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, l’independentisme i el procés del #9N. Afirmar que el que s’ha sembrat porta fins aquí és una manipulació indecent que persegueix enfosquir la determinació del Parlament de Catalunya de consultar els catalans sobre el seu futur, fent veure que les ordes feixistes catalanes ocupen el carrer.
Incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut aquí i a fora. Alguns exemples, novembre del 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es veu encerclat i increpat per un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet, era una queixa veïnal, amb males arts, però només era una queixa veïnal; febrer del 2010, estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona boicotegen una conferència de l’ex-lehendakari, Juan José Ibarretxe; març del 2010, també a la UAB, intenten fer el mateix amb la líder d’UPyD, Rosa Díez; juny del 2011, el col·lectiu dels indignats encercla el Parlament provocant incidents amb el president, Artur Mas, i els diputats; desembre del 2011, persegueixen, increpen i insulten el president Jordi Pujol, a Lleida... Tots aquests són actes incívics, reprovables i condemnables però que res tenen a veure amb l’independentisme. Voler atribuir tot el que passar a Catalunya a la proximitat de la consulta del #9N és intentar atemorir, desinformar i manipular l’opinió pública. És, senzillament, guerra bruta; és una provocació.
Hi ha un corrent de fons potent –que admetia la mateixa candidata del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu, Elena Valenciano: “Els fills dels seus amics són independentistes” – a favor del Dret a Decidir però que no pot ser combatut amb males arts. És legítim que els que no hi estan a favor treballin per impedir-ho. Però no que s’utilitzi la tergiversació i la manipulació. No tot s’hi val.
Catalunya no ha de caure en aquestes trampes i polèmiques, que sovintejaran a mida que s’acosti el #9N. Però tampoc ha de tolerar que els incíviques d’aquí, que també n’hi ha, espatllin el que amb tanta pulcritud s’està fent.
Per sort o per desgràcia, això depèn dels ulls amb que es mira, Catalunya és un país bastant normal. Com a mínim, no és menys normal que Espanya, França, Itàlia o els Estats Units. I la gent que hi viu fa, més o menys, les mateixes coses que fan espanyols, francesos, italians o nord-americans. Solament hi ha un fet rellevant i transcendent que els diferencia de Catalunya, són estats que poden governar-se i administrar-se ells mateixos, políticament i econòmicament. No és una diferència menor, està clar. És una diferència que una part rellevant de la societat catalana ja ha percebut com a perjudicial per als seus interessos i que es proposa posar-hi remei. Com? Intentant saber si al país són més els que volen ser com Espanya, França, Itàlia o els Estats Units, és a dir, un estat; o si la majoria no vol ser independent però sí que vol canviar el seu estatus dins d’Espanya; o si a la majoria ja li va bé quedar-se com ara, amb poc pes per decidir i convertida en una generosa ONG del finançament espanyol.
La consulta del 9 de novembre per saber que volen fer els catalans amb el seu futur posa nerviosos molts sectors polítics, econòmics i socials. I si, a més, la Generalitat avança amb elements simbòlics com les urnes o les paperetes pel #9N el grau de nerviosisme i d’excitació augmenta. I quan això passa, es perd la distància, la perspectiva i l’anàlisi reposat. És el que està passant amb l’incident d’aquesta setmana a Vilanova i la Geltrú amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, quan un grup de radicals el va increpar quan anava amb el seu cotxe oficial, a la sortida d’un míting del Partit Popular. Els fets són condemnables? Sí, evidentment. Són tolerables? No, de cap manera. S’han d’eradicar dels nostres carrers? Sense cap mena de dubte. Dels carrers de Catalunya, d’Espanya i d’on sigui. El més sagrat és la llibertat d’expressió i de moviment, que s’ha de garantir. I aquí, a Catalunya, es garanteix. Ara bé, no és justificable ni acceptable utilitzar incidents com aquest o la suposada agressió al líder del PSC, Pere Navarro, dins d’una església de Terrassa per part d’una dona de 63 anys, per criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, l’independentisme i el procés del #9N. Afirmar que el que s’ha sembrat porta fins aquí és una manipulació indecent que persegueix enfosquir la determinació del Parlament de Catalunya de consultar els catalans sobre el seu futur, fent veure que les ordes feixistes catalanes ocupen el carrer.
Incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut aquí i a fora. Alguns exemples, novembre del 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, es veu encerclat i increpat per un grup de veïns de Santa Coloma de Gramenet, era una queixa veïnal, amb males arts, però només era una queixa veïnal; febrer del 2010, estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona boicotegen una conferència de l’ex-lehendakari, Juan José Ibarretxe; març del 2010, també a la UAB, intenten fer el mateix amb la líder d’UPyD, Rosa Díez; juny del 2011, el col·lectiu dels indignats encercla el Parlament provocant incidents amb el president, Artur Mas, i els diputats; desembre del 2011, persegueixen, increpen i insulten el president Jordi Pujol, a Lleida... Tots aquests són actes incívics, reprovables i condemnables però que res tenen a veure amb l’independentisme. Voler atribuir tot el que passar a Catalunya a la proximitat de la consulta del #9N és intentar atemorir, desinformar i manipular l’opinió pública. És, senzillament, guerra bruta; és una provocació.
Hi ha un corrent de fons potent –que admetia la mateixa candidata del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu, Elena Valenciano: “Els fills dels seus amics són independentistes” – a favor del Dret a Decidir però que no pot ser combatut amb males arts. És legítim que els que no hi estan a favor treballin per impedir-ho. Però no que s’utilitzi la tergiversació i la manipulació. No tot s’hi val.
Catalunya no ha de caure en aquestes trampes i polèmiques, que sovintejaran a mida que s’acosti el #9N. Però tampoc ha de tolerar que els incíviques d’aquí, que també n’hi ha, espatllin el que amb tanta pulcritud s’està fent.
El dret a decidir dels mitjans de comunicació.
"El tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta"
És evident que la realització de la consulta no prejutja el seu resultat. No està escrit que el resultat hagi de ser aquest o aquell. Això és el que afirmen les patronals i els artistes en els seus manifestos. El resultat serà el que el poble de Catalunya decideixi. Solament hi ha una cosa clara, que cada vegada hi ha més suports explícits a la consulta; cada vegada són més els que reclamen que es deixi votar el poble de Catalunya.
Però el tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta. Fer-ho no significa que abonin la independència. Es pot estar a favor de la consulta del 9 de novembre i estar en contra de la independència. Es pot, democràticament, avalar i patrocinar la consulta i optar per una tercera via reformista. El que és important és que es deixi expressar als catalans que desitgen pel país, sigui quin sigui el resultat final. I aquí, el posicionament editorial dels mitjans escrits, audiovisuals i digitals és decisiu. Un pas endavant de la majoria de mitjans de comunicació catalans acabaria de fer caure la torrada del cantó de la consulta. Difícilment el govern central i el principal partit de l’oposició a Espanya podrien mantenir la seva posició actual si els principals diaris de Catalunya expressen, editorialment, que ells estan a favor de saber l’opinió dels catalans.
Els manifestos dels artistes i de les patronals s’han escenificat en dos indrets simbòlicament emblemàtics. Els artistes ho han fet al MACBA. Aquest museu és un centre de referència en la pràctica de les arts contemporànies. És a dir, s’associa a la modernitat, la innovació, el pensament i la creació que mira al futur. Les patronals van a anar al Far de Sant Sebastià, de Palafrugell. Aquest far és el més potent del litoral català; és el que fa arribar la seva llum més lluny. Les dues combinacions modernitat, prestigi i creativitat; més amplitud de mires i un horitzó per guanyar són missatges potents per avalar el dret a decidir.
És evident que la realització de la consulta no prejutja el seu resultat. No està escrit que el resultat hagi de ser aquest o aquell. Això és el que afirmen les patronals i els artistes en els seus manifestos. El resultat serà el que el poble de Catalunya decideixi. Solament hi ha una cosa clara, que cada vegada hi ha més suports explícits a la consulta; cada vegada són més els que reclamen que es deixi votar el poble de Catalunya.
Però el tomb definitiu no es produirà fins que els mitjans de comunicació manifestin obertament el seu suport a la consulta. Fer-ho no significa que abonin la independència. Es pot estar a favor de la consulta del 9 de novembre i estar en contra de la independència. Es pot, democràticament, avalar i patrocinar la consulta i optar per una tercera via reformista. El que és important és que es deixi expressar als catalans que desitgen pel país, sigui quin sigui el resultat final. I aquí, el posicionament editorial dels mitjans escrits, audiovisuals i digitals és decisiu. Un pas endavant de la majoria de mitjans de comunicació catalans acabaria de fer caure la torrada del cantó de la consulta. Difícilment el govern central i el principal partit de l’oposició a Espanya podrien mantenir la seva posició actual si els principals diaris de Catalunya expressen, editorialment, que ells estan a favor de saber l’opinió dels catalans.
Els manifestos dels artistes i de les patronals s’han escenificat en dos indrets simbòlicament emblemàtics. Els artistes ho han fet al MACBA. Aquest museu és un centre de referència en la pràctica de les arts contemporànies. És a dir, s’associa a la modernitat, la innovació, el pensament i la creació que mira al futur. Les patronals van a anar al Far de Sant Sebastià, de Palafrugell. Aquest far és el més potent del litoral català; és el que fa arribar la seva llum més lluny. Les dues combinacions modernitat, prestigi i creativitat; més amplitud de mires i un horitzó per guanyar són missatges potents per avalar el dret a decidir.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)