Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?

Tota política econòmica comporta redistribució de recursos. Quan un ajuntament posa impostos sobre la propietat i utilitza els diners recaptats per asfaltar un carrer que acaba sent utilitzat per tots els ciutadans del poble, les famílies que tenen més propietats acaben pagant més diners que la gent que tenen menys, mentre que acaben gaudint per igual del carrer asfaltat. D’alguna manera, doncs, és com si la política de l’ajuntament redistribuís diners de les famílies que tenen més propietats a les que en tenen menys. Això és, fins a cert punt, normal. Els problemes comencen quan l’ajuntament, després de recaptar impostos de tots els ciutadans, insisteix a gastar-se sistemàticament tots els diners en un determinat barri, ja sigui perquè és el barri on viu l’alcalde o on aquest hi té la major part de l’electorat. És aleshores quan una part de la població té dret a queixar-se d’un tractament fiscal injust.
A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.
Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.
A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.