Haurem de confiar en la "i" minúscula, aquesta que forma part de la tan repetida fórmula: "precisem més R+D+i.". Un desig que de vegades s'ha convertit en espai comú, però moltes altres en referència retòrica i buida, quan es duen a terme polítiques públiques de retallades en aquest camp, o amb els febles esforços que la majoria de les nostres empreses han realitzat.
El nostre futur està en aquesta " i " minúscula, que espera ser remoguda i motivada en tots els departaments i seccions de les empreses. Aquesta " i " minúscula que defineix la innovació com la força i potència que sorgeix de les persones i de les organitzacions motivades. Aquesta força que proporciona saber que s'està construint una catedral i no solament picant pedra; la força de les persones motivades que coneixen per a què serveix el seu treball i ho desenvolupen en un bon clima laboral, on se senten valorats i reconeguts.
La innovació precisa d'una gestió que faci sentir la importància de cada persona en l'organització o en l'empresa, que valori cada singularitat com una fortalesa, que ajudi a aflorar els immensos coneixements que té cada treballador individualment i cada grup, coneixements que estan dormint a l'espera que la motivació els desperti i els canalitzi la participació en el projecte.
La innovació és creativitat que es promociona només des de la confiança, i aquesta precisa d'informació veraç sobre la realitat de l'empresa, de les seves dificultats i dels seus avantatges, dels seus projectes futurs, de les inversions, dels salaris, de les pèrdues, dels beneficis, de les contractacions, de les promocions.
Per innovar es precisa una mica més que ordres clares i un salari a final de mes. Per això moltes de les nostres empreses amb la seva organització del treball taylorista i unes relacions laborals jerarquitzades, quan no autoritàries, difícilment podran esperar que algun dia desperti la innovació, perquè falta la motivació i la participació de la majoria dels seus treballadors i treballadores en el projecte, que a igual que el treballador de la metàfora, no fa molt més que picar pedra.
Les empreses d'èxit, fan més petita la seva jerarquia i es transformen en organitzacions més horitzontals i flexibles, demostren que la força d'innovar la tenen les persones inspirades, implicades des d'un ecosistema que promou la creació, el treball en equip i la capacitat de compartir idees, creant espais comuns de comunicación i intercanvi. Per això, si volem avançar cap a un nou model productiu, és essencial i inajornable potenciar el diàleg, la participació i els consensos en les empreses. És fonamental millorar el clima laboral i superar la desconfiança, avui tan estesa i present en les relacions laborals de moltes de les nostres empreses.
Per despertar aquesta " i " minúscula que és la innovació, adormida en molts centres de treball i tapada per unes relacions laborals velles, no ajuda l'última Reforma Laboral que ha reforçat l'envellit "ordeno i comandament", aquest sant i senya que fa que molts treballadors i treballadores des de la "rigidesa funcional" percebin que no són part de la construcció de la catedral.
El repte de patronal i sindicats està a introduir canvis de fons en el nostre sistema de negociació col·lectiva que permeti convertir als convenis col·lectius en instruments útils, tant per a la gestió eficient en les empreses com perquè ajudin a remuntar la difícil situació que vivim. Som conscients que molts dels nostres dèficits s'expliquen per la pèrdua gradual i constant del valor social del treball i de l'empresa com a centre de gravetat, i per no haver atès les relacions laborals com un indicador del model econòmic i productiu que tenim i que precisen una modernització urgent, perquè puguin ser un impuls del canvi que precisem, sustentat en la participació i la implicació dels treballadors i les treballadores.
viernes, 31 de mayo de 2013
La immoralitat de la legalitat.
Escric aquestes línies a l’espera que els partits politics que manen a MADRID es reuneixin per abordar alguna mena de pacte o acord de mínims que exhoneri els casos “extrems” de ser desnonats de casa seva en casos d’execució hipotecària
Vergonya ens hauria de fer a tots plegats que haguem esperat fins avui per fer un pas – ni que sigui ara, així, de cara a la galeria després de dos suïcidis – mentre cada dia a les províncies de Barcelona 80 famílies es quedaven al ras. I tots plegats hem seguit mirant cap a un altra banda.
El desnonament és l’últim pas d’un llarg i tortuós camí en què es veuen atrapades milers de famílies. És un procés contemplat a la llei hipotecària i per tant legal, però d’una immoralitat que fa feredat. Aquestes entitats que ara executen les ordres de desnonament són les mateixes que durant l’orgia del totxo atorgaven hipoteques de manera generosa, obviant les senyals del risc de sobreendeutament que estaven adquirint les famílies. Calia fer calaix, i com més ràpid i voraçment millor; calia endossar crèdits hipotecaris, moure els calers per guanyar més i seguir invertint en el totxo.
Aquestes mateixes entitats que immoralment hem hagut de rescatar: que no vol dir altra cosa que injectar-los diners per no deixar-les al ras. Som nosaltres les que hem salvat les entitats financeres i són elles, ara, les que ens fan fora – immoral però legalment – de casa nostra. La crisi es pot entendre; els abusos no es poden permetre.
Avui qualsevol persona de classe mitjana es pot trobar en una situació complicada que l’ impossibiliti el pagament de la lletra hipotecaria durant més de quatre mesos, termini aquest que donen els bancs abans d’iniciar l’execució.
Vam “salvar” la banca perquè asseguraven que el sistema financer era “sistèmic”, vam crear un banc dolent per aparcar tots els actius tòxics que de manera golafre van crear i no han pogut adjudicar, per què no creem ara una societat més justa i proposem alternatives que garanteixin la cohesió i la convivència social?
De ben segur com a país, en sortiríem guanyant.
El desnonament és l’últim pas d’un llarg i tortuós camí en què es veuen atrapades milers de famílies. És un procés contemplat a la llei hipotecària i per tant legal, però d’una immoralitat que fa feredat. Aquestes entitats que ara executen les ordres de desnonament són les mateixes que durant l’orgia del totxo atorgaven hipoteques de manera generosa, obviant les senyals del risc de sobreendeutament que estaven adquirint les famílies. Calia fer calaix, i com més ràpid i voraçment millor; calia endossar crèdits hipotecaris, moure els calers per guanyar més i seguir invertint en el totxo.
Aquestes mateixes entitats que immoralment hem hagut de rescatar: que no vol dir altra cosa que injectar-los diners per no deixar-les al ras. Som nosaltres les que hem salvat les entitats financeres i són elles, ara, les que ens fan fora – immoral però legalment – de casa nostra. La crisi es pot entendre; els abusos no es poden permetre.
Avui qualsevol persona de classe mitjana es pot trobar en una situació complicada que l’ impossibiliti el pagament de la lletra hipotecaria durant més de quatre mesos, termini aquest que donen els bancs abans d’iniciar l’execució.
Vam “salvar” la banca perquè asseguraven que el sistema financer era “sistèmic”, vam crear un banc dolent per aparcar tots els actius tòxics que de manera golafre van crear i no han pogut adjudicar, per què no creem ara una societat més justa i proposem alternatives que garanteixin la cohesió i la convivència social?
De ben segur com a país, en sortiríem guanyant.
Frivolitats del Nacionalisme.
Actualment ens trobem en una societat de la comunicació on no s’escapa cap comentari. Últimament s’està frivolitzant molt amb la paraula nazionalisme sense tenir en compte totes aquelles persones que van patir i, que pateixen, les barbaritats d’aquella època. Crec, d’una manera contundent, que s’hauria de ser més respectuós i sensible a tot allò que envolta i afecte a aquesta terminologia. A Alemanya, país on va néixer el nazisme, no utilitzen res que vagui lligat a aquest terme i, a més, aquells que en fan ús son vistos com membres marginals de la societat i se’ls recrimina la seva actitud. En canvi, en l’estat espanyol, pots utilitzar-la d’una manera frívola i ningú et diu res, més encara, se’n fa més reso i “anima” als simpatitzants d’aquest a fer-ne divulgació.
S’ha perdut aquella ètica, aquella línia vermella que no es pot creuar. Hem entrat en un diàleg del tot si val i, sobretot, contra el nacionalisme català. Tenen por que Catalunya prengui el seu camí com a país i perdin una font d’ingressos de l’estat molt important. No els hi ha funcionat totes les mentides sobre la dependència de Catalunya d’Espanya (que si les pensions, les universitats, el manteniment d’un estat,…) i ara és dediquen a “convèncer” a la resta de comunitats autònomes de que els dolents som els catalans i que volem el mal per Espanya. Dir que els catalans som nazionalistes és passar-se de la ratlla i una falta de respecte a una societat que va estar maltractada pel fascisme més ranci que va viure Espanya durant la dictadura franquista.
Aquests personatges diguem-ne que són seguidors d’un partit que tenen com a president honorífic a un ministre de la època franquista. A més, aquest partit es dedica a escanyar econòmicament Catalunya, retalla els seus drets i vol reprimir la seva cultura. Això és un insult a l’intel.ligència de qualsevol ésser humà i algú, amb dos dits de front, n’hauria de posar fre.
L’última gràcia d’aquests personatges és la delegada del govern a Catalunya, Llanos de Luna. Aquesta senyora ha homenatjat excombatents espanyols de l’exèrcit de Hitler. Sense paraules. Això ha servit per demostrar que el PP i Ciutadans, els únics partits que no han demanat la seva dimissió, son partits que no aprenen de l’historia i en fan un ús manipulat per treure’n un rendiment propi bastant patètic. A més són aquells partits que parlen de nazionalisme. N’hi ha per llogar-hi cadires.
Per finalitzar, només dir que el nostre camí a un estat propi va arrancar l’11 de setembre de l’any passat i ningú el podrà aturar. Tot va succeint molt ràpid i el dia menys pensat Catalunya esdevindrà un país, que serà respectat i es podrà fer respectar. L’últim que els hi falta a aquests anticatalanistes és donar pena perquè no marxem. Només els hi dic una cosa: No farem ni un pas enrere.
Pensions i atur.
Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .
En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.
En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.
Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.
Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.
En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.
En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.
Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.
Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.
sábado, 25 de mayo de 2013
Demà DUI amb Pit i Collons.
Molt bé amics, demà DUI i collons damunt la taula. L'endemà poden passar dues coses:
a) En el pitjor dels casos cap país en fa cas i menys Espanya. Els empresaris continuen pagant l'IVA i els impostos a la Agència Tributària i el Parlament fa el ridícul més espantós.
b) En el millor dels casos, Espanya ens fa cas i deixa de recaptar impostos als catalans però obviament no ens dona els que ja té recaptats i paralitza totes les transferències.
La Generalitat comença a recaptar impostos amb un sistema que no està ni provat. 3, 4 o més mesos (fins i tot un any) sense poder pagar pensions, sous de funcionaris, concerts d'escoles i hospitals.
Molts catalans estaríem disposat a resistir-ho però ... i els que no podran? Hi haurà persones, cents de milers, que no podrà menjar. La gent sortirà al carrer demanant tornar a Espanya. Què fem?
Ens cal redreçar el possibles, combatre la guerra bruta i l’ofec econòmic, només així tindrem èxit en el nostre dret a decidir.
Sovint oblidem l’enorme complexitat del projecte que hem engegat i, per tant, la immensa feina que tenim per endavant. La construcció d’un nou Estat és un projecte d’una envergadura colossal i, per aquest motiu, necessites sumar tota la gent que sigui possible. Per assolir-ho, però, hem d’utilitzar vies i mitjans que no han estat habituals per l’independentisme. La tasca és de formigueta, possiblement poc agraïda i gens mediàtica.
Per arribar a tothom hem de començar a abandonar els actes de consum intern. Aquells que només congreguen a convençuts i que no generen cap mena de repercussió més enllà dels nostres propis cercles.
A més, és imprescindible que expliquem el projecte en positiu. És a dir, que l’expliquem sempre a favor d’una causa capaç de vehicular les il·lusions i les inquietuds de la gent. Portem massa temps construint i explicant el nostre projecte en contra del d’Espanya. I tot i que tinguem raó hem d’entendre que, si l’expliquem en negatiu, no generem il·lusions col·lectives i, molt sovint, correm el risc d’acabar generant anticossos en un sector de la població que pot ser essencial per acabar fent decantar la balança. Hem de lligar el projecte de l’Estat català a causes col·lectives que vagin més enllà dels típics estàndards de la tribu. L’hem d’associar a modernitat, oportunitats, progrés, regeneració democràtica, etcètera. A uns valors en positiu que poden ser compartits per a molta gent més enllà de la seva llengua, condició econòmica o procedència.
I, per sobre de tot, hem de tenir clar que aquest procés pot ser lent. Molt més lent del que alguns desitjaríem. No es tracta de córrer molt sinó de fer bé la feina. De pressa no en tenim. El que tenim és feina. I molta.
EL PROBLEMA DEL PRESSUPOST 2013.
EL PROBLEMA DEL PRESSUPOST 2013 és un arma de Madrid per a mirar de desactivar el nostre procés vers la CONSULTA. Crec que aquesta idea la subscriu gairebé tothom. Si no tinguéssim el problema economico-social del PRESSUPOST, a Espanya els caldria inventar-lo, crear-lo, provocar aquest problema. Fins ara Espanya ho està aconseguint : l' OFEGAMENT ECONÒMIC "Que-ve-de-Brussel·les-que-ve-de-Madrid-que-no-podem-controlar" és un missil contra el procés vers la nostra SOBIRANIA POLÍTICA i ECONÒMICA ( sí, Soberania Econòmica, doncs es tracta de disposar i manar sobre la RIQUESA QUE PRODUÏM ). ----MADRID GUANYA AQUESTA LLUITA quan fa que ens posem en contra del GOVERN DE LA GENERALITAT i no en contra del "Gobierno" (Madrid) o de la "Comission Européenne" (Brussel·les). ----ENS HAURIEM DE MANIFESTAR DAVANT LA "DELEGACIÓN DEL GOBIERNO" a Barcelona, o bé DAVANT L'OFICINA DE REPRESENTACIÓ DE LA U.E., també a Barcelona. ----Però no, ho fem davant del PALAU i, en fer-ho així, no ens adonem que contribuïm a la victòria estratègica del "Gobierno". Aquests són els fets. ----I les perspectives ¿ quines són ? Doncs , la veritat jo no ho sé. Què resulta millor per al nostre procés d'ALLIBERAMENT SOCIAL i NACIONAL ? ----
1/ Negar-se a aprovar cap pressupost i anar a unes noves eleccions. Però: serien plebiscitàries ? amb quina fortalesa adquirien el seu caràcter de plebiscit ? es crearia un escenari diferent de l'actual un cop fetes aquestes (noves) eleccions ? QUÈ EN PENSEU ? ----
2/ Prorrogar els pressupostos actuals ¿ quines conseqüències socials i econòmiques precises genera? respecte a les retallades, respecte a la reducció de la despesa social i, per tant, respecte a l'erosió del poc estat del benestar que ens quedava ? I doncs, ens convé, aquest escenari ? quins pros i quines contres té ? QUÈ EN PENSEU ? ----
3/ Acceptar i aprovar uns pressupostos el més possibiliste possibles, filant prim el tant per cent de retallada i en quina partida, discutint, argumentant i lluitat per cada dígit de més o de menys. ¿ Ens convé ? ¿ és millor que les anteriors solucions ? ¿ quins avantatges i quins inconvenients presenta aquest POSSIBILISME o "REALISME PRESSUPOSTARI" ? Obstaculitza la marxa vers la CONSULTA o bé ens carrega de raons i, per tant, ens enforteix de cara a aquest objectiu polític primordial ? QUÈ EN PENSEU ? ----
El govern català fa el que ha de fer. Esgotar totes les vies de diàleg i omplir-nos de raó per justificar qualsevol pas que els catalans fem. Cal combatre la guerra bruta i l’ofec econòmic per exercir el dret decidir. Tenim una realitat diària i una realitat propera. Camins en tenim i ens cal utilitzar-los tots. Necessitem un país no destruït.
MOLTES GRÀCIES !
LOMCE , sectarisme ideològic ??
No podem oblidar que en la dècada dels 60, el 15% dels adults no sabien llegir, que sols el 3% tenia formació superior, i que els anys d’escolarització eren sols 4,7. Ara el 20% de la població ha cursat estudis universitaris, els anys d’escolarització han pujat a 9,4, i l’analfabetisme ha desaparegut. Però a pesar d’aquest avenços la feina feta és insuficient, ja que els índexs de fracàs escolar es situen molt per damunt de la mitjana Europea i dels països amb els que competim. Sens oblidar que segons l’informe PISA els estudiants espanyols assoleixen solament 481 punts quant a comprensió lector, mitjana de la OCDE 493, i estan molt lluny dels 536 punts dels estudiants finlandesos o dels 508 de Bèlgica, cal recordar que a la Unió Europea el percentatge dels joves entre 18 y 24 anys que no ha finalitzat els estudis secundaris és del 14,9%, i que a l’Estat espanyol aquests s’enfila fins quasi el 32% (38% els nois, 25,7% les noies).
Unes dades que expliquen per si soles que, d’una vegada per totes, cal actuar estructuralment mirant el futur llunyà saben que sols si es disposen d’excel•lents professors, dels procediments ajustats al futur, dels mètodes i les infraestructures escaients, es podrà desenvolupar amb èxit el talent dels humans, que és l’autèntica palanca de canvi i progrés, molt especialment en la societat i l’economia del coneixement.
Sis intents de millora desenvolupats en el marc de la Constitució de 1979 en què s’ha ignorat, al igual que en el setè intent, que la realitat del sistema exigeixen grans canvis en el sistema educatiu amb visió de futur i consens. Uns canvis que no volen dir a priori més diners, en aquest aspecte cal considerar que la despesa mitjana per alumne a l’Estat ronda el 6.800€, una xifra per sobre de la mitjana de la UE que es situa prop dels 6.500€, ni que la raó de fons siguin el ratis d’alumnes per professors i classe, ja que Espanya té valors inferiors a Finlàndia i aquesta supera en molt els resultats espanyols. Els canvis tenen que venir bàsicament dels continguts, els mètodes, de les avaluacions externes, de la qualitat i motivació dels professorat, de donar més autonomia als centres, i molt especialment d’eliminar la politització de l’ensenyament. Un conjunt de mesures que requereixen buscar l’imprescindible consens que permet l’estabilitat requerida dels sistema, en un aspecte cabdal pel futur individual i col•lectiu com és la formació.
Malauradament es segueix actuant com en els processos anteriors, s’ha defugit de la realitat, i es vol aplicar la imposició d’una majoria sobre la resta, amb una llei que anteposa criteris ideològics als pedagògics, ignora la multiculturalitat, posa en risc l’escola pública i ataca la immersió lingüística i les competències d’autogovern de les comunitats i nacionalitats que configuren l’Estat. Un conjunt de fets que comporten que la LOMCE no és mes que l‘antesala d’un nou fracàs amb el corresponent perjudici per centenars de milers de joves, i per la societat en general.
Unes dades que expliquen per si soles que, d’una vegada per totes, cal actuar estructuralment mirant el futur llunyà saben que sols si es disposen d’excel•lents professors, dels procediments ajustats al futur, dels mètodes i les infraestructures escaients, es podrà desenvolupar amb èxit el talent dels humans, que és l’autèntica palanca de canvi i progrés, molt especialment en la societat i l’economia del coneixement.
Sis intents de millora desenvolupats en el marc de la Constitució de 1979 en què s’ha ignorat, al igual que en el setè intent, que la realitat del sistema exigeixen grans canvis en el sistema educatiu amb visió de futur i consens. Uns canvis que no volen dir a priori més diners, en aquest aspecte cal considerar que la despesa mitjana per alumne a l’Estat ronda el 6.800€, una xifra per sobre de la mitjana de la UE que es situa prop dels 6.500€, ni que la raó de fons siguin el ratis d’alumnes per professors i classe, ja que Espanya té valors inferiors a Finlàndia i aquesta supera en molt els resultats espanyols. Els canvis tenen que venir bàsicament dels continguts, els mètodes, de les avaluacions externes, de la qualitat i motivació dels professorat, de donar més autonomia als centres, i molt especialment d’eliminar la politització de l’ensenyament. Un conjunt de mesures que requereixen buscar l’imprescindible consens que permet l’estabilitat requerida dels sistema, en un aspecte cabdal pel futur individual i col•lectiu com és la formació.
Malauradament es segueix actuant com en els processos anteriors, s’ha defugit de la realitat, i es vol aplicar la imposició d’una majoria sobre la resta, amb una llei que anteposa criteris ideològics als pedagògics, ignora la multiculturalitat, posa en risc l’escola pública i ataca la immersió lingüística i les competències d’autogovern de les comunitats i nacionalitats que configuren l’Estat. Un conjunt de fets que comporten que la LOMCE no és mes que l‘antesala d’un nou fracàs amb el corresponent perjudici per centenars de milers de joves, i per la societat en general.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)