La porta del Catalanisme mai ha de restar tancada a la diversitat i sobretot al respecte.

"En trenta i cinc anys d'autogovern mai s'havia utilitzat la llengua com a eina de confrontació, i ara es fa.” És una amenaça real, creada a partir d’una polèmica artificial, però que, si es descontrola, pot acabar provocant un veritable incendi social, que és el que busquen els Riveres, les Camachos i tota la patuleia política que vol fer avortar com sigui el procés sobiranista català. Penso que en aquest moment ens estem jugant molt més que el model d’immersió lingüística: ens estem jugant la convivència i la possibilitat d’esdevenir independents. Crec que, arribats a aquest punt, hem de ser prou lúcids i valents com per agafar el toro per les banyes i acabar d’una vegada amb la polèmica de la llengua.

La porta del Catalanisme mai ha de restar tancada a la diversitat i sobretot al respecte, tan sols sumant tindrem la possibilitat d'esdevenir Lliures. Ara bé, fem memòria: del primer intent de terrorisme polític amb la LOAPA; a València fa molts anys que la llengua, és atacada i escarnida, a les Balears i a la Franja ja comencen a comptar els aniversaris del Genocidi cultural per llei, dels feixistes . ¿Què ha canviat d'ahir a avui, en l'actitud genocida, vers la nostra Cultura, dels talibans d'esquerres i de dretes espanyols, perquè hagi influït en les possibilitats de la tercera via, ¿el motiu és la sentència del 25%?,malauradament, penso que hi ha quelcom més. El Món de la política, és l'essència de l'ésser humà, és silenci, gestos, missatges. És com un iceberg, don en veiem una petita part i la resta l'imaginem amb il·lusió i/o el temem per prevenció. Per això alguns Polítics, quant a passat un temps prudencial, tenen necessitat d'escriure les seves memòries, suposo que els maixants, per continuar escampant merda i així poder dissimular el seu tuf i els honestos per treure's de sobre, una part de la dura i pesada llosa, que han portat, per tots nosaltres, amb la màxima dignitat, de què han sigut capaços. Que voleu que us digui, el nostre país és tant petit i alhora tan bonic i divers, que no l'imagino clos per a ningú i menys per als fills pròdigs, dels que sempre he pensat i pensaré que no han deixat mai, de ser part de la meva gran família i ja ho diu la dita, de la família en vols dir, però no en vols sentir.