Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.