Una multitud d’associacions
estan promovent una Iniciativa Legislativa Popular per portar al Parlament un
projecte de llei que obligaria la Generalitat a pagar a cada persona major de
18 anys la quantitat que li falti per assolir uns ingressos anuals de 7.968€.
L’objectiu és rescatar tots els catalans que es troben sota el denominat
“llindar de la pobresa”, la xifra dels quals s’ha disparat des del començament
de la crisi.
Simpatitzo amb
aquest objectiu perquè em repugna la desigualtat i comparteixo la convicció que
és necessari que els poders públics s’impliquin a fons per limitar-la, incloent
l’auxili als ciutadans que es troben en situació d’indefensió econòmica. Ara
bé, la solució que es proposa em sembla un gravíssim error. Per diversos motius
que procedeixo a explicar sintèticament:
1. La mesura tindria
caràcter complementari. Això implicaria que ingressarien exactament el mateix
un ciutadà que no treballés en absolut i un altre que ho fes cinc dies per
setmana dotze mesos l’any en feines eventuals al salari mínim
interprofessional. Òbviament, ningú no estaria disposat a treballar per aquest
salari o a acceptar contractes a temps parcial encara que estiguessin millor
remunerats.
Per solucionar
aquest efecte pervers, en algun país s’ha proposat que la renda garantida no fos
complementària, sinó que la rebés tothom independentment dels seus ingressos. Ara
bé, aquesta solució exigiria un volum impossible de recursos.
2. La mesura
beneficiaria a totes aquelles persones que visquessin “legalment” a Catalunya.
Això inclouria tots els ciutadans de la Unió Europea que decidissin
establir-s’hi, i, pel que fa als extracomunitaris, ¿com podríem resistir la
pressió del crit “papers per a tothom”? En definitiva, ¿com podríem evitar una
immigració massiva dels uns i dels altres?
3. El projecte diu
que es tracta de “desenvolupar la promoció de la persona i el seu empoderament
i la millora de les condicions que l’han dut a requerir la prestació”, i “de
[...] promoure la participació, la implicació i el compromís de la ciutadania
des de la complicitat i la coresponsabilitat”. Tanmateix, el dret a percebre la
renda “no està condicionat a l’obligació de participar en cap tipus d’activitat
d’inserció laboral o social”. Això em sembla una enorme contradicció. No es pot
exigir res a qui està desvalgut, però a qui no ho està em sembla que, si se li
dóna peix, se li ha d’exigir que aprengui a pescar.
4. La memòria
justificativa del projecte declara que la mesura “haurà de generar [...]
cohesió social”. És indubtable que la lluita contra la pobresa és fonamental
per guanyar cohesió social, però seria inevitable que una part dels
beneficiaris se n’aprofitessin per deixar d’esforçar-se i viure a l’esquena de
la societat. Els casos serien molts o serien pocs, però sense cap mena de dubte
exercirien un efecte corrosiu sobre l’actitud del contribuent envers els
impostos. Exactament com ho fa cada escàndol de corrupció política.
5. El projecte
de llei estableix que dues persones tindrien dret a una quantitat superior si
no formen part d’una unitat familiar, que és tant com incentivar la seva
desintegració. Es tracta d’un efecte pervers similar al que tenia l’ajut a les mare s solteres vigent als EUA durant molts anys, una
política que va consolidar la desestructuració familiar de certes comunitats.
6. Finalment, la
dimensió pressupostària. La memòria que acompanya el projecte de llei no estima
el seu impacte, però la proposició estableix que el dret a la renda garantida
“en cap cas es pot condicionar a raons de caràcter pressupostari”. És a dir, que
la Generalitat hauria de pagar-la a tothom passés el que passés... òbviament
sacrificant altres programes, i el gruix, inevitablement, hauria de sortir de les
partides més importants: la sanitat i l’ensenyament públics.
Aquest últim
punt porta a una reflexió de caire més general. Un dels grans dilemes que hem
d’enfrontar és quina mena de societat volem construir: si una amb serveis
públics potents, que exigeixen impostos alts i molta disposició a pagar-los per
part dels contribuents, o una societat amb impostos baixos, serveis públics febles
i mesures pal·liatives envers els pobres. La primera opció passa per incentivar
tothom a esforçar-se, i, precisament perquè vull una Catalunya igualitària i
justa, em sembla que el projecte de Renda Garantida Ciutadana és un pas en la
direcció equivocada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario