L'enemic d'Artur Mas es diu Duran ??

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena ... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran Lleida. Aquest és l'autèntic enemic. Però no perquè sigui diferent als altres, sinó perquè va disfressat d'amic, i això li fa més perniciós.

Duran és el "amic" que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas, és el "amic" que té quota al Parlament, els telenotícies i els altaveus mediàtics, és el "amic" que cada vegada que obre la boca treu vots al seu soci de govern, és el "amic" que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU, és el "amic" espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també el "amic" que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és el "amic", en definitiva, que va dient que Artur Mas "és el seu president i el seu candidat", però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes de la seva estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: ¿per dir que Mas és el seu president, i haver de fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que "el que digui Mas estarà ben dit", calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l'aliat de l'espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li escorre i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment -falta de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol- el PP ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l'ambició d'aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisferse. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gruix de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això vol dir que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, es tregui Duran de sobre plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar sola davant les urnes a Unió, el que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara que podria aixoplugar sota les faldilles del PP, no podria evitar una fuga de militants cap a CDC, el que també acabaria sent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran o la immolació de CiU.