Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català

Vindran temps per la fredor i l’anàlisi, temps per tal que els qui en saben ens ho expliquin amb la distància suficient, però ara mateix, a l’espera de les conseqüències a llarg termini i el judici sever del temps i la història, no podem ignorar que, com dèiem a l’inici, aquest és el cop més dur que ha patit el catalanisme des de la represa democràtica. Un cop eminentment anímic. I és que l’estat d’ànim de Catalunya no es troba amb la calma i la fredor –que no la frescor– que hom podria esperar d’un període estival necessari abans d’un trimestre decisiu. Políticament, Catalunya no se’n pot anar de vacances i cap a l’11 de Setembre reprendre, poc a poc i amb dolcesa, el curs polític. Com l’any passat, la Diada suposa la prova de foc de la mobilització de l’independentisme. Un moviment que no ha reculat en cap moment, ni davant les amenaces estatals ni davant les quimeres dels adlàters de la tercera via. Però, és que el 9 de novembre hi ha convocada una consulta sobre la independència, que tothom s’atreveix a aventurar que no és farà, però ningú és capaç de pronosticar com es substituirà. Però, a més, tenim un curs polític marcat per unes eleccions municipals per a les quals tothom vetlla les armes. I, entretant i persistentment, una crisi econòmica i social de primer ordre que, lluny de minvar, no fa sinó carregar els neulers de la inquietud dels catalans.

Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català d’ençà del proppassat 25 de juliol, ¿són els millors per manifestar públicament i fermament la voluntat col·lectiva de votar sobre la independència de Catalunya, aconseguir trobar la manera inapel·lable de votar de manera directa o indirecta i, alhora, mantenir i engruixir la constant majoria social que ha fet possible aquest decisiu moment de la història del país que n’hem dit el procés, al capdavall, per construir un nou país?

Potser fóra més útil que l’estiu servís perquè l’ànim col·lectiu s’armés d’il·lusió, temprança, alegria, fe, coneixement, calma, serenitat, orgull, noblesa i esperança. Paraules que potser els poden semblar grandiloqüents per la temporada en què som, però que figuren al diccionari i tenen una definició prou precisa. Com en la doctrina, haurem d’oposar una “virtut” a cada “pecat”, un estat positiu davant de cada estat negatiu, i encarar un temps confús amb un estat d’ànim renovat. Sinó, els pitjor pronòstics, que sempre ens els construïm nosaltres mateixos, es poden acomplir i veurem caure més d’un carro pel pedregar. Aquesta serà la voluntat d’aquesta columna, mirar de recuperar, gràcies al passat, un estat d’ànim constructiu per un present que pugui mirar al futur. Pel bé de tots, pel bé de cadascun de nosaltres.