El aumento del independentismo en Catalunya.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellano manchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? 

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Fèlix Cucurull i Tey. UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS.

Arenys de Mar (el Maresme), 12 de gener de 1919
Arenys de Mar, 4 de febrer de 1996

Estudià al parvulari Xifre de les monges de la Presentació i després, el batxillerat, al col·legi Cassà, dels germans Gabrielistes; posteriorment, ja esclatada la guerra, continuaria els estudis a l’institut de Mataró. Fa un curs accelerat de magisteri al CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). És designat director d’un grup escolar a Terrassa, però renuncia per anar de mestre a Arenys.

El 1931 funda, juntament amb Daniel Fontrodona, Benet Mairní, Josep Montmany i en Jordi Palomer, Joventut Catalanista d’Arenys de Mar. El 1936 s’afilia a Estat Català, i arriba a secretari del Casal d’aquesta organització a Arenys. A la vegada és responsable de propaganda del Maresme i, juntament amb el president del Casal, en Joan Grau Pera, és delegat per anar al Congrés que Estat Català fa a Barcelona (22-25 de maig de 1936) a les instal·lacions de l’Orfeó Gracienc.

El 1938 és cridat a files i destinat al gabinet de censura de l’estat major de l’exèrcit de llevant. Després és "milicià de la cultura" i posteriorment passà a primera línia de foc.

En acabar la guerra intenta entrar a la universitat però, a causa dels seus antecedents, se li demana un document d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional. En no acceptar aquesta imposició, ell mateix es veta l’ingrés.

A començaments de 1940, ingressa al Front Nacional de Catalunya, i arriba a ser membre del consell nacional. El deixa per fundar l’Acció Socialista Independentista de Catalunya (1968) que, dos anys més tard, es dissolgué dins el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). És membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), on hi va com a representant de les comissions cíviques del Maresme, la Selva i el Gironès. De ben antuvi forma part del Secretariat i de la Permanent de l’Assemblea. És detingut en la caiguda de 67 membres de l’Assemblea que estaven reunits en el col·legi de les Reverendes Mares Escolàpies de Sabadell (1972). Com a delegat dels Independents pel Socialisme acudeix al Congrés on es fundà el PSC-C (Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés), és elegit membre del consell general, però al cap de poc temps abandona aquest grup.

L’11 de setembre de 1977 és un dels oradors en la primera diada independentista celebrada al Fossar de les Moreres, després de la mort del dictador. També serà l’orador en l’acte d’homenatge –el primer commemorat en llibertat– davant la tomba del president Companys. Membre del Consell Nacional Català, forma part de l’Executiu (1977-1981). Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) (1979). Presideix l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1980). És membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). El 1982, participa com a orador en l’acte del Pi de les Tres Branques, això fa que sigui citat a declarar davant el Jutjat d’Arenys. A les eleccions municipals de 1983, és elegit regidor de l’Ajuntament de la seva vila nadiua.

Escriptor, articulista, conferenciant, poeta, la seva obra és immensa, ha estat traduïda a diverses llengües. Cal destacar Panoràmica del nacionalisme català en sis volums editada a París, per mor de la censura (1976). Consciència nacional i alliberament (1978). El fet nacional català a través de la història (1980). Catalunya, nació sotmesa (1981). Coordina la secció d’història de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent), aquesta Universitat li va fer un homenatge el 1988. Durant dos anys (1963-1965) es trasllada a Portugal per estudiar la literatura d’aquests país, amb una beca de la Fundació Gulbenkian. És membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa, del jurat del premi Víctor Català (1974), del jurat dels Jocs Florals celebrats a l’exili, a Munic (1977). Recupera la figura de Roca i Ferreres, personatge del segle XIX que formula els inicis del nacionalisme ideològic català, progressista i independentista i que ha donat nom a una associació que presidí Cucurull (1989). És un dels fundadors amb Josep Benet, Agustí Barrera, Joan Crexell, Josep M. Ainaud, Muñoz Espinalt, Josep Millàs, Jordi Romaguera i entre d’altres, del Centre de Documentació i Estudis sobre Nacionalisme, sota els auspicis de l’Òmnium Cultural (1983). El fet d’haver format part del jurat dels Jocs Florals que tingueren lloc a Ginebra, l’any 1972, fa que el Govern franquista li retirés el passaport (mesura repressiva molt corrent a l’època) i el multés amb 200.000 pessetes, honor que van compartir, amb ell, en Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Josep Faulí, Albert Manent i Joan Triadú.

La seva llarga trajectòria literària i de servei a Catalunya, la nostra pàtria, li ha valgut diversos reconeixements en forma de premis i homenatges: en els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc (1935), la Flor Natural als Jocs Florals de Mataró (1936). Als Jocs Florals celebrats a l’exili de Veneçuela li concedeixen el premi al millor llibre de poemes publicat durant els dos anys anteriors. El Josep Ixart (1966), Personatge Cultural de l’Any (Brasil, 1980), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), guardó del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), etc. Aquest desbordant currículum encara fa més xocant la descripció que feia d’ell mateix com a home “contemplatiu, somiatruites i mandrós”, tot el contrari del que va demostrar amb els fets.

Va casar-se amb Maria-Teresa Coll, amb qui van tenir quatre fills. En un homenatge pòstum, l’Ajuntament d’Arenys el nomena Fill Predilecte de la Vila com a “...escriptor, historiador i polític defensor de les llibertats nacionals...”.

Tinguem molt present l’obra i l’exemple d’en Fèlix perquè, com diu ell en un dels seus poemes, ens ha ajudat a posar “l’estel damunt la bandera”.

INDEPENDÈNCIA

Ens hem proposat un objectiu, i el complirem. Els catalans i catalanes quan tenim una cosa al cap, és difícil que ens convencin del contrari.
Ens mou la dignitat, el sentit de treballar bé, amb empenta, la responsabilitat, el seny...Les ganes de tenir un país millor, més democràtic, amb més oportunitats.
Deixar enrere el sentir-nos malament pels atacs reiterats a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra manera de fer. I sobretot l’atac més gran a la nostra economia i als nostres diners.
El nostre esforç del dia a dia ha de servir-nos per tenir un país que respon. Un país que fa front a les necessitats dels seus ciutadans.
Que els nostres diners es converteixin en serveis per a tots, per donar i fer un estat del benestar, amb totes les seves lletres: b,e,n,e,s,t,a,r. Que es tradueixi en la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i amb una justícia social com cal.
Catalunya sempre ha estat capdavantera i ho tornarà a ser. Ens mou la voluntat de ser i això fa que surti la força i el coratge necessaris per acomplir allò que calgui.
Econòmicament, ens en sortirem perquè tenim tots els elements per fer-ho: una terra amb recursos i que els sabem explotar, uns homes i dones treballadors i valents i uns joves que volen futur. Tots junts farem l’Estat català.
Ens sentirem orgullosos de la nostra cultura, llengua i tradicions i potenciarem la nostra història, també robada com els nostres diners i arraconada en el temps.
La nostra llibertat ens donarà oxigen, la nostra llibertat ens farà vius.
Us animo amics i amigues a sortir de les vostres llars per reclamar allò que és nostre i ha estat molt de temps segrestat.
La nació catalana ha de tornar a renéixer i aquest cop ja no ens l’arravataran mai més, perquè sabem com és de valuós el sentiment de pertinença, ni serà oblidada en la història dels pobles del món.
Deixeu de lamentar-vos, i de fer crítiques entre nosaltres, som una societat plural i per això és rica, diversa i ha de ser pròspera i democràtica.
Hem de visualitzar tots junts el nostre futur. Un futur d’oportunitats i llibertats per a tothom.
Penseu en Catalunya i unim els nostres cors per veure la llum de la nostra independència.
Després de l’11 S, Catalunya ha de fer un pas més dintre del procés cap a la independència. Esperem que el faci el Govern de Catalunya, perquè, si no, s’haurà de moure la societat civil.
Aquest procés no pot durar més en el temps, perquè fa mal al nostre poble, i això no es pot permetre de cap de les maneres.
S’han d’acabar les retallades, l’atur, la desocupació dels joves, la pobresa apareguda arran de la crisi, les penúries dels infants...El Govern de Catalunya i la seva Administració pública han de poder donar uns serveis públics de qualitat en educació, sanitat, serveis socials, infraestructures, mitjans de comunicació...
No volem més malbarataments en els serveis públics, no volem privatitzacions de la TV, ni de mitjans de comunicació, no volem privatitzacions del sector públic. No volem la venda de patrimoni de la Generalitat per cobrir el dèficit fiscal...
No volem que els nostres avis es quedin sense residències ni sense pensions, ni tampoc la desatenció dels discapacitats.
 No volem quedar-nos sense sanitat pública, sense educació ni sense cultura.

Volem un sistema econòmic financer que permeti fer créixer el país en tots sentits, tenint unes bones infraestructures que permetin el desenvolupament de Catalunya com un estat ric i pròsper i que les persones estiguin ateses com cal.
Hem de donar el pas que calgui per aconseguir-ho. Volem la independència.
El poble, la ciutadania de Catalunya, no pot continuar en l’estat de precarietat en el qual es troba. Els catalans i catalanes no ens ho mereixem.

Fem memòria del 1715 fins ..... i el que ens mancarà.

1715. - “Solamente hablan en su lengua materna y ningún común (ayuntamiento) hasta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua española” (…) “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado…” (1715, José Patiño, presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno. Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña)

1755. - “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”. (Padre Jorge Caputi de Mataró, 1755)

1802. - “¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana?” (Jaime Villanueva. Cura y escritor valenciano, 1802)

1828. - “Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno…” (Orden del obispo español de Girona Dionisio Castaño y Bermúdez fechada el día 16 d’abril de 1828)

1837. - “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás (…) que ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija se la entregará en el momento (…) y así sucesivamente (…) hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena (…) que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición” (Edicto del Gobierno Superior Político de la Baleares, 1837)

1857. - Ley Moyano de instrucción pública, la cual sólo autoritza el castellano en las escuelas

1867. - Prohibición que las piezas teatrales se escriban exclusivamente "en los dialectos de las provincias de España", por parte del ministro de Gobernación español González Bravo

1870. - Ley del Registro Civil que priva el uso del catalán

1881. - Ley de enjuiciamiento civil que prohíbe el uso del catalán en el juzgado

1896. - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohíbe hablar en catalán por teléfono en toda España

1924. - El General Losada es nombrado presidente interino de la Mancomunidad de Cataluña e implantó la enseñanza en castellano en las escuelas de la Mancomunidad

1924. - Los Juegos Florales de Barcelona se deben celebrar en Tolosa debido a la dictadura de Primo de Rivera

1924. - Antoni Gaudí, a la edad de 72 años, es detenido acusado de insultar a un policía. En la Delegación de Policía es insultado por responder en catalán y no en castellano

1924. - Por Real Orden, se sancionarán los maestros que enseñen en catalán

1926. - Real orden que afecta quien se niegue a utilizar el castellano. Real decreto por el cual se sanciona la enseñanza del catalán con el traslado del maestro

1931. - “Hablar de algo catalán, o hablar en catalán, en un café de Madrid o en alguna otra ciudad española, expone automáticamente al hablante a una reacción hostil” (José Antonio Maravall, 1931)

1939. - "La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española" (Paquito de España, 1939)

"En los años sesenta y en tiempos de Franco, cuando la lengua catalana estaba todavía en gran parte prohibida más allá de la privacidad del hogar hubo un incidente en la emisora de radio española Cadena SER que todavía hoy se recuerda en Cataluña. La voz más conocida de la época, un presentador llamado Bobby Deglané invitó a la comediante catalana Mary Santpere, muy conocida también en toda España, a su espacio de fin de semana. Sólo empezar, el locutor dijo "Mary, no es cierto que los catalanes, más que hablar, ladran como los perros?" Sorprendida, la Santpere respondió tras pensarlo un instante: "Yo no lo diría, esto, pero lo que sí te puedo decir es que, en Cataluña, es muy típico poner el nombre de Bobby a un perro ... "

Fer-se autònom avui no ès intel·ligent.

Podem dir-ho sense pudor: fer-se autònom avui a Espanya no és intel·ligent. És, en el millor dels casos, una obligació o una imposició per exercir una activitat. Mentre en països com el Regne Unit, les quotes comencen en 12 euros o a Estats Units 50 dòlars, aquí el desemborsament mínim són 250 euros, prop de 20 vegades més pel mateix servei. En un món global, ser autònom a Espanya és un frau. Sens dubte, és més intel·ligent esgotar l'atur que fer-se autònom.
L'Estat requereix ingressar 480 milions al mes. Amb l'opció actual, tenim amb prou feines 1.900.000 autònoms. ¿Quanta gent accediria a ser autònom si fos un preu molt inferior? ¿Quanta gent desenvolupa activitats mínimes de subsistència com fins i tot la gestió de casa, fer classes particulars, o petites vendes en internet? ¿Quants aturats fan nyaps? Si aquesta gent tingués un sistema flexible amb pagaments de 30 euros al mes amb els quals es cobrís un mínim com la Tresoreria General de la Seguretat Social ¿quants es donarien d'alta? Personalment conec uns quants. Fent nombres, els suficients per cobrir els 480 milions al mes.

Però més diligència encara. Els ingressos directes augmenten però els indirectes es disparen. No només ingressaríem a una quantitat important de persones al sistema sinó que dotaríem a uns altres d'uns recursos i liquiditat extraordinaris. Els autònoms intel·ligents són els que mouen un país intel·ligent. Els autònoms obligats són els que mantenen un sistema ineficaç. Intel·ligència és reduir les quotes al mes dràsticament, flexibilitzar el sistema --alta i baixes per internet segons necessitats, com una gestió bancària— i, com no, que el client –sí, lectors, l'autònom és un client de l'Estat, no un serf-– vegi la utilitat del sistema i no l'obligació del sistema.

Cansats estem ja de dir que un Estat modern ha de servir als ciutadans, no esclavitzar-los i tampoc mantenir-los amb pagaments per res. Els incentius als autònoms han de simultanejar-se amb mesures dràstiques en les cotitzacions i en la gestió de l'atur. Ni un només pagament més a un aturat sense una devolució a l'Estat. Qui cobri atur deu diàriament –sí, diàriament, no segellar cada mes-- retornar amb serveis el seu ingrés: netejar carrers o boscos, ajudar a ancians o fer milers d'activitats podem buscar. Ha de saber que l'ajudem, no que el mantenim.

El Govern vol miracles però potser hi ha solucions més pràctiques. Recorrem a la raó, no a Déu per salvar el país. Reduïm al mínim la quota d'autònoms i posem obligacions als quals cobrin atur --recordem gairebé 3.000 milions al mes--. No se sorprendran si en pocs mesos baixem en picat la nostra taxa d'atur. I aquests nombres, per a un Govern que no trepitja el carrer, generaran nous recursos. Nous recursos amb els quals es poden atendre als necessitats de debò, que n'hi ha. Generem recursos, no mantinguem més sistemes d'esclavitut i moltes vegades de conya. Siguem un referent, no un retrat divertit del que no cal fer al món.

I ara que farem??

Tot-hom té dret a tenir dubtes existencials, però l'adolescència política l'haurien de passar aviat per que ens estem independitzant a sobre. Aquesta es una reflexió d'un amic meu que gaire be comparteixo amb la seva totalitat.

"Pues cada día me convenzo más que esta gente que tiene cargo político, lo consideran su "modus vivendi" y, por tanto, tal y como funciona el sistema ya les va bien. ¿Por qué hay que cambiarlo?. Pues seguramente lo que hacen es retorcerse las neuronas para que sin salir de su "modus vivendi" (algunos poltrona) intentar dar con algún argumento y/ó razonamiento por el cual consigan la cuadratura del circulo, es decir, ¿Qué digo y hago para que los votantes "se crean" lo que digo y yo siga IGUAL? Evidentemente ningún politico "apoltronado" quiere cambiar nada sin tener la certeza de que seguira con su status actual. Y la verdad, creo que cada día se nota más que la distancia entre votantes y la maquinaria-empresa-partido-político está más distanciada. Me recuerdan la siguiente fábula: - La corneja y las aves.Quería una vez Zeus proclamar un rey entre las aves, y les señaló un día para que comparecieran delante de él, pues iba a elegir a la que encontrara más hermosa para que reinara entre ellas. Todas las aves se dirigieron a la orilla de un río para limpiarse. Entonces la corneja, viéndose más fea que las demás, se dedicó a recoger las plumas que abandonaban los otros pájaros, ajustándolas a su cuerpo. Así, compuesta con ropajes ajenos, resultó la más hermosa de las aves. Llegó el momento de la selección, y todos los pájaros se presentaron ante Zeus, sin faltar por supuesto, la corneja con su esplendoroso plumaje. Y cuando ya estaba Zeus a punto de concederle la realeza a causa de tanta hermosura, los demás pájaros, indignados por el engaño, le arrancaron cada uno la pluma que le correspondía. Al fin, desplumada de lo ajeno, la corneja, simplemente corneja se quedó. Nunca hagas alarde de los bienes ajenos como si fueran propios, pues tarde o temprano se descubre el engaño. ... Y cuando política y literatura confluyen el resultado puede ser el pájaro ecologista, glosado en la fábula titulada "El poeta ecologista ante las criaturas franciscanas", en la que lleva a cabo una jocosa sátira en la que desenmascara al poeta que se finge amigo de la naturaleza y, sin embargo, es uno de su grandes depredadores, aspecto que se glosa de una forma extrema cuando reproduce los hábitos alimentarios del poeta ecologista glosados entre la exageración del bodegón barroco y las tintas chillonas del esperpento: Defeca, ensucia, orina y contamina el río, el mar: la tina y la piscina. Y por dejar patentes sus muy vegetarianas aficiones, en lugar de verduras y limones, son perritos calientes, morcillas, butifarras, salchichones, sobrasadas, patés y otros nutrientes, los que embucha este ecólogo a camiones. Por mantener la jeta, este poeta, lleva esta seria y rigurosa dieta, que el pobre, desganado, se ¡a manja con diez litros de zumo de naranja. Con lo que queda recogida jocosamente por el propio poeta la actitud del lector que, sanamente, intentará buscar las significaciones de las "claves y metáforas" de este libro, y la alegría innata del que descubre, entre tantos pájaros, ese convecino, ese paisano, ese pedantón ridículo, que hay detrás de tanta criatura pajaril."

Amb unitad catalanista aniriem millor.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos.  A casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots.  Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, ja ens queden pocs anys no haguem de discutir si  els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica.
Cal que la gent entengui que, justament, on es creuen l´eix naciona i el social és on ha de bastir-se el nostre estat. Els dos eixos NO són excloents, sinó imprescindibles i complementaris. Si volem la independència és per fer un país socialment millor.