Com es sabut, el 6 d'octubre de 1934 es va produir a Catalunya una revolta contra el govern reaccionari de la República del bienni negre. Va ser convocada vaga general revolucionària per part de l'Aliança Obrera, al mateix temps que Lluís Companys proclamava l'Estat català. Tot i no se plenament coincidents, el cert és que els grups d'obrers, la Guàrdia d'Assalt al servei d'una Generalitat que feia costat als vaguistes, i els escamots per l'Estat Català van coincidir en un mateix costat, en un aixecament al mateix temps institucional i popular, en el que les fites revolucionàries i les nacionals passaven a confondre's. Per l'Aliança Obrera, l'objectiu era clar: aprofitar la revolta per assolir un trencament d'abast social que anés més enllà de l'establiment d'un nou estat. Com per alguns de nosaltres ara, canviar per canviar-ho tot.
Davant la situació aquesta va ser la reacció del govern espanyol: declaració de l'estat de guerra, bombardeig del Palau de la Generalitat, detencions massives, suspensió de l'Estatut, ocupació militar del Parlament i nomenament d'un coronel de l'exèrcit com a President de la Generalitat. La repressió va provocar 46 morts entre els insurrectes; 20 morts entre l'exèrcit, guàrdia civil i afins al govern espanyol, i 8 morts per trets accidentals. Total 74 morts, més un nombre indeterminat de ferits que van morir posteriorment.
Però, quina era l'adscripció política d'aquestes 46 víctimes que van fer costat a Lluís Companys l'octubre de 1934? En Josep A. Carreras n'ha fet el seu recompte, intentant establir la filiació política de cadascun.
Vegem. Vuit dels morts eren membres dels escamots d'Estat Català. Va haver dos dels morts a l'Hospitalet de Llobregat que eren de la CNT, un sindicat que com a tal no va recolzar la revolta, però del qual nombrosos comitès van acabar intervenint-hi, en alguns casos proclamant el comunisme llibertari, com a Granollers i a Sant Boi. No se sap amb certesa, però és probable que la majoria de les altres 36 morts fossin aportades per l'Aliança Obrera, una organització essencialment impulsada i composada per militants marxistes, sense que coneguem la militància concreta de la majoria de caiguts. Si que tenim informació d'alguns casos, com la dels militants del Partit Comunista de Catalunya —el PCC— que van ser abatuts per la Guardia Civil: Valentí Felipe, a l'Arrabassada; Salvador Echauri, a Sant Cugat, i Josep López i el seu pare, Gaspar López, a Terrassa. Del Bloc Obrer i Camperol va morir a l'Arrabassada, la Teresa Vives.
Especialment heroica va ser la defensa del local del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria, a la Rambla Santa Mònica, on s'havien atrinxerat un grup de militants comunistes. Una placa recorda l'esdeveniment i les seves víctimes. Canonejat per l'exèrcit, allà van perdre la vida Amadeu Bardina, del PCC, i Manuel González Alba i Jaume Compte, del Partit Català Proletari. Cal subratllar la importància històrica d'aquest darrer. Compte, que va ser qui va dirigir els escamots de defensa de la República Catalana proclamada per Macià l'any 1931, no va voler acceptar la Conselleria de Treball que aquest li va oferir i després es negà a acceptar l'absorció d'Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser aleshores quan va impulsar la fundació d'un nou partit, inicialment anomenat Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, més endavant, Estat Català-Partit Proletari, del que sorgí més endavant el PCP, del que en Compte n'era dirigent en el moment de la seva mort a mans de les tropes del generar Batet.
Indispensable per conèixer a fons aquests esdeveniments i el paper dels comunistes és la compilació d'Arnau González, Manel López Estévez i Enric Ucelay da Cal, 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934 (Base, 2014).
La resta de la història ja és o hauria de ser sabuda. El setembre de 1935 dos dels partits d'aquella Aliança Obrera —Esquerra Comunista i el BOC— creen el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i el 26 de juliol de l'any següent, poc després de la victòria sobre el feixisme als carrers de Barcelona, altres partits d'aquell front o pròxims, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la federació catalana del PSOE, es troben al Bar del Pi per constituir en Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va protagonitzar l'única oportunitat en la que un organisme internacional reconeixia el dret de Catalunya a estar representat per una delegació nacional pròpia i independent: la Tercera Internacional Comunista.
Aquests dies, en el que hem conegut la portentosa conversió a l'independentisme del catalanisme de dretes, convenient resulta recordar en nom de quines ideologies i de quins valors s'ha donat històricament la cara, a l'hora de la veritat, per l'emancipació nacional del poble català, és a dir pel trencament de les cadenes que l'oprimien des d'allà..., i des d'aquí.
jueves, 15 de octubre de 2015
3 avisos per a navegants.
Les alertes catalanes també s'han fet sentir al món. I és que tant les manifestacions dels darrers 11-S, com el 9-N, com les eleccions del 27-S, han estat mostrant a qui ho ha volgut veure que gairebé un 50 % de la població catalana vol exercir el dret de secessió i que està tossudament convençuda que aquest trencament s'ha de fer democràticament. I una cosa és clara: mentre que el món ha entès el missatge, a l'Estat espanyol no ha entès res de res. I tanmateix, cal insistir perquè admetin aquesta realitat incontestable.
Ahir va ser el torn del president Mas. Després de la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el president va fer —en roda de premsa—almenys tres avisos.
Primer avís. El procés català és polític i és per això que l'intent de judicialitzar-lo és una estratègia que no condueix enlloc. La democràcia només s'exerceix a les urnes i els palaus de justícia no són el lloc on dirimir la voluntat de la ciutadania. Mas ho deia clar: l'únic que provoca les querelles és l'èxit del 9-N i el ressò internacional que va tenir. Jo afegiria que també incideix el resultat del 27-S, amb més d'un 48% dels votants a favor de la independència. I és que vostès es pensen que amb una victòria unionista la imputació del president Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Educació en funcions, Irene Rigau, hauria estat tan ràpida? Jo, francament, sóc del parer que no. En aquest cas les querelles haurien tingut un recorregut molt més lent i silenciós.
Segon avís. L'estratègia de la defensa és intel·ligent. Separar en el temps el període de preparació de la consulta i el del procés participatiu és un càlcul mil·limetrat que dóna com a resultat el fet que esdevinguin claus els quinze dies en què no existia cap prohibició per part de la justícia espanyola. Així doncs, aquests dies seran claus per demostrar que no s'ha produït cap vulneració de la llei i, per tant, que no ha existit cap delicte. Ja es veurà.
Tercer avís, adreçat, especialment, als partits que tenen la responsabilitat de constituir un Parlament i designar un President. Ahir Mas va va actuar com un líder rotund, disposat a tirar endavant i a no arronsar-se. Expressat en termes col·loquials, el president ja està curtit. Els que dubtaven de si CDC es mantindria ferma quan sorgissin les primeres dificultats, ara ja no tenen dret a dubtar. A més, Junts Pel Sí ha fet una campanya electoral clarament independentista sense fissures i respon a una lògica radicalment diferent a la dels partits clàssics. Així doncs, no hi ha cap motiu per dubtar del compromís de Mas i de CDC amb la independència de Catalunya i amb el progrés social del nostre país.La decisió és tan ferma que fins i tot el president diu que està disposat a no fer cas d'una potencial inhabilitació.
Ahir vàrem viure un episodi extraordinari de la nostra història. Mai abans no s'havia vist a tot un govern i a quatre-cents alcaldes manifestant-se davant un tribunal de justícia. Ni mai abans tanta gent no havia acudit a donar-los suport. Ara la pilota és a la teulada del jutge i, també, a la de l'Estat espanyol, que de moment es manté ferm a torpedinar un procés que des de Catalunya volem immaculadament democràtic. Com que ja coneixem els ritmes de la justícia, no ens podem aturar. Per això, la part de la partida que es juga a casa ha d'avançar en la constitució del Parlament i la investidura del President per complir el mandat democràtic de les urnes, que no és altre que avançar cap a la independència. I això, amics i amigues, em temo que és un altre avís per a navegants.
Ahir va ser el torn del president Mas. Després de la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el president va fer —en roda de premsa—almenys tres avisos.
Primer avís. El procés català és polític i és per això que l'intent de judicialitzar-lo és una estratègia que no condueix enlloc. La democràcia només s'exerceix a les urnes i els palaus de justícia no són el lloc on dirimir la voluntat de la ciutadania. Mas ho deia clar: l'únic que provoca les querelles és l'èxit del 9-N i el ressò internacional que va tenir. Jo afegiria que també incideix el resultat del 27-S, amb més d'un 48% dels votants a favor de la independència. I és que vostès es pensen que amb una victòria unionista la imputació del president Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Educació en funcions, Irene Rigau, hauria estat tan ràpida? Jo, francament, sóc del parer que no. En aquest cas les querelles haurien tingut un recorregut molt més lent i silenciós.
Segon avís. L'estratègia de la defensa és intel·ligent. Separar en el temps el període de preparació de la consulta i el del procés participatiu és un càlcul mil·limetrat que dóna com a resultat el fet que esdevinguin claus els quinze dies en què no existia cap prohibició per part de la justícia espanyola. Així doncs, aquests dies seran claus per demostrar que no s'ha produït cap vulneració de la llei i, per tant, que no ha existit cap delicte. Ja es veurà.
Tercer avís, adreçat, especialment, als partits que tenen la responsabilitat de constituir un Parlament i designar un President. Ahir Mas va va actuar com un líder rotund, disposat a tirar endavant i a no arronsar-se. Expressat en termes col·loquials, el president ja està curtit. Els que dubtaven de si CDC es mantindria ferma quan sorgissin les primeres dificultats, ara ja no tenen dret a dubtar. A més, Junts Pel Sí ha fet una campanya electoral clarament independentista sense fissures i respon a una lògica radicalment diferent a la dels partits clàssics. Així doncs, no hi ha cap motiu per dubtar del compromís de Mas i de CDC amb la independència de Catalunya i amb el progrés social del nostre país.La decisió és tan ferma que fins i tot el president diu que està disposat a no fer cas d'una potencial inhabilitació.
Ahir vàrem viure un episodi extraordinari de la nostra història. Mai abans no s'havia vist a tot un govern i a quatre-cents alcaldes manifestant-se davant un tribunal de justícia. Ni mai abans tanta gent no havia acudit a donar-los suport. Ara la pilota és a la teulada del jutge i, també, a la de l'Estat espanyol, que de moment es manté ferm a torpedinar un procés que des de Catalunya volem immaculadament democràtic. Com que ja coneixem els ritmes de la justícia, no ens podem aturar. Per això, la part de la partida que es juga a casa ha d'avançar en la constitució del Parlament i la investidura del President per complir el mandat democràtic de les urnes, que no és altre que avançar cap a la independència. I això, amics i amigues, em temo que és un altre avís per a navegants.
lunes, 12 de octubre de 2015
Ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.
No recorreré al tòpic segons el qual tot espanyol d’esquerres s’assembla a un espanyol de dretes (sobretot en la qüestió nacional). Bàsicament perquè seria injust. Almenys hi ha un grapat d’espanyols d’esquerres que es miren la qüestió catalana d’una manera amable i raonable: Cotarelo, Suso de Toro, Ramon Lobo, el catedràtic de lingüística Moreno Cabrera, Vicente del Bosque, Ramoncín, l’actor Juan Diego…., n’hi deu haver algun més, però tots no farien un equip de futbol, em sembla. I també hi ha l’inconvenient que no són polítics amb responsabilitat de govern. Per tant, la seva opinió és molt respectable, però no podran marcar cap gol ni guanyaran cap partit, seguint el símil futbolístic.
Encara que la tendència està canviant, jo diria que cada generació de catalans ha ensopegat amb la mateix pedra i que l’experiència de les anteriors, almenys fins ara, no ha servit a les novelles per arribar a la conclusió segons la qual, per als espanyols que aspiren a governar l’estat, els catalans només som comparses en funció dels seus interessos. Aquestes generacions jovençanes han hagut d’estimbar-se per comprovar-ho. Solament som vistos com una massa de vots per assolir el poder a Madrid. I, després de deixar la mossa prenyada, “si te he visto no me acuerdo”. No cal recular fins al temps de la república en què a l’avi Macià li van aixecar la camisa d’una manera evident, en comptes de tirar pel dret i mantenir la declaració de sobirania fins a les últimes conseqüències.
Amb Felipe González i el PSOE també ens van engalipar. Recordo que a l’any 1976 el partit socialista defensava el dret a l’autodeterminació del pobles d’Espanya. Això sobre el paper, esclar. També era un punt programàtic, en principi irrenunciable, de l’Assemblea de Catalunya. Recordo els mítings de Felipe agafat de la mà amb Raventós i els dirigents catalans del PSC on tot eren bones intencions i bones paraules. No obstant i tot, ja sabem el final de la pel•lícula, oi? I qui més ho hauria de saber són els estudiosos com la Sra. Ubasart. Si un gat vell com jo, però no gaire il•lustrat, coneix el pa que s’hi dóna, amb la “lengua de serpiente” dels polítics espanyols, i amb les bones paraules que es converteixen en paper mullat, no em sé imaginar que persones tan intel•ligents i instruïdes beguin a galet d’aquesta manera, si no és que siguin nacionalistes espanyoles, i, aleshores, ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.
Encara que la tendència està canviant, jo diria que cada generació de catalans ha ensopegat amb la mateix pedra i que l’experiència de les anteriors, almenys fins ara, no ha servit a les novelles per arribar a la conclusió segons la qual, per als espanyols que aspiren a governar l’estat, els catalans només som comparses en funció dels seus interessos. Aquestes generacions jovençanes han hagut d’estimbar-se per comprovar-ho. Solament som vistos com una massa de vots per assolir el poder a Madrid. I, després de deixar la mossa prenyada, “si te he visto no me acuerdo”. No cal recular fins al temps de la república en què a l’avi Macià li van aixecar la camisa d’una manera evident, en comptes de tirar pel dret i mantenir la declaració de sobirania fins a les últimes conseqüències.
Amb Felipe González i el PSOE també ens van engalipar. Recordo que a l’any 1976 el partit socialista defensava el dret a l’autodeterminació del pobles d’Espanya. Això sobre el paper, esclar. També era un punt programàtic, en principi irrenunciable, de l’Assemblea de Catalunya. Recordo els mítings de Felipe agafat de la mà amb Raventós i els dirigents catalans del PSC on tot eren bones intencions i bones paraules. No obstant i tot, ja sabem el final de la pel•lícula, oi? I qui més ho hauria de saber són els estudiosos com la Sra. Ubasart. Si un gat vell com jo, però no gaire il•lustrat, coneix el pa que s’hi dóna, amb la “lengua de serpiente” dels polítics espanyols, i amb les bones paraules que es converteixen en paper mullat, no em sé imaginar que persones tan intel•ligents i instruïdes beguin a galet d’aquesta manera, si no és que siguin nacionalistes espanyoles, i, aleshores, ja sabem que per mor de la unitat d’Espanya tota mentida és acceptada.
martes, 6 de octubre de 2015
La desfeta d'Unió no para de créixer.
La desfeta d'Unió no para de créixer. Després de la derrota del 27-S, en el qual no va obtenir cap diputat al Parlament, s'ha accelerat el degoteig de càrrecs locals del partit que pleguen. Fins ara s'havien mantingut fidels a Josep Antoni Duran. Alguns d'ells han passat a Demòcrates, altres a CDC i uns tercers s'ho estan acabant de pensar. Però la conclusió és que Unió s'ha quedat avui dia sense poder territorial, i que el partit és concentra en el nucli dur de diputats més pròxims a Duran al Congrés.
Unió va aconseguir a les eleccions catalanes 102.870 vots que només van representar un 2,51% dels electors, i es va quedar sense representació per primera vegada al Parlament. Abans dels comicis gairebé la meitat del partit, la que va perdre la consulta interna sobre si apostava per la independència, va marxar i va crear Demòcrates sota el lideratge d'Antoni Castellà. Però Duran va seguir endavant amb l'altra meitat d'Unió i va anar a les urnes en solitari. Ara són molts els que veuen que aquesta aposta de Duran, que no va voler negociar amb els independentistes i va tirar pel dret, ha estat errònia.
En els últims dies, després del 27-S, han abandonat Unió l'alcalde de Ribes de Fresser (Ripollès), Marc Prat; l'alcaldessa d'Ulldemolins (Priotat), Cori Montlleó; la regidora de Tàrrega (Urgell) Josefina Bernades; les regidores de Sant Cugat del Vallès Cristina Paraira i Esther Salat, el regidor de Palafrugell (Baix Empordà) Albert Gómez, i la vicepresidenta de la Diputació de Girona Eva Palau. Durant la campanya electoral, ja van marxar també l'alcalde de Solivella (Conca de Barberà), Enric Capdevila; l'alcalde de les Borges del Camp i president del Consell Comarcal del Baix Camp, Joaquim Calatayud, així com Josep Rabascall, alcalde de Maspujols (Baix Camp).
A Barcelona la regidora Sònia Recasens és manté a les files d'Unió, però alhora està considerada una persona de l'estricta confiança de Xavier Trias. Fins ara Unió la tenia a ella com a única regidora a la capital catalana, després que Gerard Ardanuy va abandonar el partit i va passar a Demòcrates. Però amb la retirada d'Antoni Vives (CDC) de la vida política municipal, ara entrarà com a regidor a la ciutat Raimon Blasi, d'Unió.
Després de cremar-se políticament Ramon Espadaler a les eleccions catalanes, a Josep Antoni Duran li queda el nucli dels seus diputats de confiança al Congrés. Són el seu mà dreta Josep Sánchez Llibre, que va ser el cap de campanya d'Espadaler, i Montserrat Surroca, a més de Martí Barberà, Toni Picó, Conxita Tarruella i Carme Castellano.
A l'actual Unió només li resta un sol cartutx, que són les eleccions generals del 20 desembre, però ho tindrà també difícil per obtenir representació i l'aposta és molt arriscada després del que ha succeït amb les catalanes. El risc de desaparició és evident. Tindria més possibilitats si els partits independentistes decidissin no participar en els comicis espanyols. Però el futur d'Unió no està clar i penja d'un fil. El 17 d'octubre Unió celebrarà un consell nacional que alguns apunten que serà decisiu per al futur del partit.
Unió va aconseguir a les eleccions catalanes 102.870 vots que només van representar un 2,51% dels electors, i es va quedar sense representació per primera vegada al Parlament. Abans dels comicis gairebé la meitat del partit, la que va perdre la consulta interna sobre si apostava per la independència, va marxar i va crear Demòcrates sota el lideratge d'Antoni Castellà. Però Duran va seguir endavant amb l'altra meitat d'Unió i va anar a les urnes en solitari. Ara són molts els que veuen que aquesta aposta de Duran, que no va voler negociar amb els independentistes i va tirar pel dret, ha estat errònia.
En els últims dies, després del 27-S, han abandonat Unió l'alcalde de Ribes de Fresser (Ripollès), Marc Prat; l'alcaldessa d'Ulldemolins (Priotat), Cori Montlleó; la regidora de Tàrrega (Urgell) Josefina Bernades; les regidores de Sant Cugat del Vallès Cristina Paraira i Esther Salat, el regidor de Palafrugell (Baix Empordà) Albert Gómez, i la vicepresidenta de la Diputació de Girona Eva Palau. Durant la campanya electoral, ja van marxar també l'alcalde de Solivella (Conca de Barberà), Enric Capdevila; l'alcalde de les Borges del Camp i president del Consell Comarcal del Baix Camp, Joaquim Calatayud, així com Josep Rabascall, alcalde de Maspujols (Baix Camp).
A Barcelona la regidora Sònia Recasens és manté a les files d'Unió, però alhora està considerada una persona de l'estricta confiança de Xavier Trias. Fins ara Unió la tenia a ella com a única regidora a la capital catalana, després que Gerard Ardanuy va abandonar el partit i va passar a Demòcrates. Però amb la retirada d'Antoni Vives (CDC) de la vida política municipal, ara entrarà com a regidor a la ciutat Raimon Blasi, d'Unió.
Després de cremar-se políticament Ramon Espadaler a les eleccions catalanes, a Josep Antoni Duran li queda el nucli dels seus diputats de confiança al Congrés. Són el seu mà dreta Josep Sánchez Llibre, que va ser el cap de campanya d'Espadaler, i Montserrat Surroca, a més de Martí Barberà, Toni Picó, Conxita Tarruella i Carme Castellano.
A l'actual Unió només li resta un sol cartutx, que són les eleccions generals del 20 desembre, però ho tindrà també difícil per obtenir representació i l'aposta és molt arriscada després del que ha succeït amb les catalanes. El risc de desaparició és evident. Tindria més possibilitats si els partits independentistes decidissin no participar en els comicis espanyols. Però el futur d'Unió no està clar i penja d'un fil. El 17 d'octubre Unió celebrarà un consell nacional que alguns apunten que serà decisiu per al futur del partit.
El 27-S ha sigut una jornada de reflexió per al món.
Els poders fàctics de la Transició, bisbes, militars i banquers, han amenaçat de fer cremar a l'infern els catalans, entrar amb els tancs per la Diagonal i segrestar els nostres estalvis. PP i PSOE han passejat els seus espantalls de la Constitució per la colònia catalana, la diplomàcia espanyola ha creuat l'Atlàntic per aconseguir una declaració de deu segons d'Obama, i ha afegit un paràgraf a una resposta de la Comissió Europea. Tot, per por a la democràcia. La por ha canviat de bàndol, ha dit encertadament la CUP en campanya.
L'estat, els catalans, tant els del sí com els del no, i sobretot, Europa i el món, faran una interpretació exclusivament plebiscitària dels resultats. De fet, aquesta és la decisió que hem pres els catalans. Per bé i per mal. Si es guanya el plebiscit per vots, les institucions internacionals hauran de deixar de riure les gràcies de la diplomàcia espanyola. Juncker, Merkel, Cameron, Obama i companyia decidiran sobiranament si legitimen els resultats democràtics d'uns ciutadans europeus que han anat pacíficament a les urnes, o si per contra, legitimen l'estratègia de la por i la mentida que de ben segur que seguirà abanderant Madrid. No hi haurà més marge. Algun estat europeu tindrà nassos de sortir a proclamar la unitat d'Espanya? Ho hauria fet algun estat si a Escòcia hagués guanyat democràticament el sí? El 27-S serà un jornada de reflexió per al món.
Passi el que passi diumenge, Catalunya ja és un subjecte polític. L'estat ha assumit la possibilitat d'independència, ara o més endavant, com una alternativa real. Gran victòria de la societat civil, flanquejada, això sí, pels partits polítics. I la comunitat internacional haurà vist que els ciutadans poden sacsejar el tauler de joc i posar en qüestió l'estatus quo de l'Europa dels estats. Encoratjaran Madrid a defensar-se amb la seva Constitució, o els diran the party is over, és a dir, negocieu una separació pactada? Però la cosa, tristament, no va de valors democràtics, va de pasta. O una Catalunya contribuent neta que es quedi una part del deute d'Espanya, o una Espanya amb un deute descomunal que competeixi amb Grècia per ser l'estat més desestabilitzador del sud d'Europa.
Gemma Aguilera.
L'estat, els catalans, tant els del sí com els del no, i sobretot, Europa i el món, faran una interpretació exclusivament plebiscitària dels resultats. De fet, aquesta és la decisió que hem pres els catalans. Per bé i per mal. Si es guanya el plebiscit per vots, les institucions internacionals hauran de deixar de riure les gràcies de la diplomàcia espanyola. Juncker, Merkel, Cameron, Obama i companyia decidiran sobiranament si legitimen els resultats democràtics d'uns ciutadans europeus que han anat pacíficament a les urnes, o si per contra, legitimen l'estratègia de la por i la mentida que de ben segur que seguirà abanderant Madrid. No hi haurà més marge. Algun estat europeu tindrà nassos de sortir a proclamar la unitat d'Espanya? Ho hauria fet algun estat si a Escòcia hagués guanyat democràticament el sí? El 27-S serà un jornada de reflexió per al món.
Passi el que passi diumenge, Catalunya ja és un subjecte polític. L'estat ha assumit la possibilitat d'independència, ara o més endavant, com una alternativa real. Gran victòria de la societat civil, flanquejada, això sí, pels partits polítics. I la comunitat internacional haurà vist que els ciutadans poden sacsejar el tauler de joc i posar en qüestió l'estatus quo de l'Europa dels estats. Encoratjaran Madrid a defensar-se amb la seva Constitució, o els diran the party is over, és a dir, negocieu una separació pactada? Però la cosa, tristament, no va de valors democràtics, va de pasta. O una Catalunya contribuent neta que es quedi una part del deute d'Espanya, o una Espanya amb un deute descomunal que competeixi amb Grècia per ser l'estat més desestabilitzador del sud d'Europa.
Gemma Aguilera.
L'oracle Aznar.No va tan errat.
Malgrat la tírria política que li tinc, cada dia admiro més José María Aznar. Malgrat el que digui Josep Cuní sobre l'envelliment del gris marengo, que segons va explicar Jordi Basté va ser el comentari que va fer el presentador de 8 al dia en veure l'expresident del govern espanyol malparlar de Mariano Rajoy, Aznar es manté en forma. És veritat, però, que molta gent tendeix a envellir malament, sobretot si alguna vegada ha estat alguna cosa o ha cregut ser-ho.
Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l'Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.
La FAES és una màquina de fabricar pensament que s'alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s'adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d'un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d'asseure's a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els "investigadors" del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d'altres fundacions polítiques.
Però la tasca d'Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d'estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l'existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, "l'esperança blanca dels socialistes catalanistes", n'havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d'entrada, a l'activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l'ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d'aquest home. L'idiota es mira el dit, diu la dita.
Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s'enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d'idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l'hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels "més radicals" que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els "cupaires" han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.
Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d'esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de "comprar" barats els vots d'ICV-EUiA, s'ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L'exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l'espai que representava l'antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l'estela de com va acabar l'empresa de Lluís (Franco) Rabell.
El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C's com a baluard de l'unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per "al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa". No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s'ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació "es defensava millor l'ordre constitucional". Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C's ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C's només s'han pogut llegir en paper, perquè la campanya d'Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.
El risc que es corre a Catalunya és creure que l'oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l'aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.
Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l'Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.
La FAES és una màquina de fabricar pensament que s'alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s'adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d'un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d'asseure's a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els "investigadors" del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d'altres fundacions polítiques.
Però la tasca d'Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d'estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l'existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, "l'esperança blanca dels socialistes catalanistes", n'havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d'entrada, a l'activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l'ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d'aquest home. L'idiota es mira el dit, diu la dita.
Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s'enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d'idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l'hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels "més radicals" que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els "cupaires" han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.
Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d'esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de "comprar" barats els vots d'ICV-EUiA, s'ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L'exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l'espai que representava l'antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l'estela de com va acabar l'empresa de Lluís (Franco) Rabell.
El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C's com a baluard de l'unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per "al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa". No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s'ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació "es defensava millor l'ordre constitucional". Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C's ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C's només s'han pogut llegir en paper, perquè la campanya d'Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.
El risc que es corre a Catalunya és creure que l'oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l'aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.
sábado, 3 de octubre de 2015
Les retallades com a excusa barata.
Cridar contra les retallades aquí a Catalunya és un mantra essencialment espanyol. Un concepte purament autonòmic que atrapa als ressentits i als que no tenen la independència de Catalunya com a tema prioritari. M’explico. Quan un crida, així en genèric i sense cap anàlisi concret, contra les retallades en general, pot ser primer que ho faci perquè està immers dins una estètica determinada i dedueix pels seus companys de trinxera que l’enemic a batre és el governant de torn. Pot ser també que sigui per un odi profund i irracional contra un segment de la societat que el consideres culpable de tots els teus mals. I principalment, es crida contra les retallades des d’un sector que creu que l’estat ha de resoldre’t la vida, i és incapaç de veure que l’endeutament i l’estat hipertrofiat, ergo el socialisme, és el causant d’una societat acomodatícia i irresponsable que acaba sent retallada per quadrar els comptes.
En tot cas, i tal com dic al principi, és un debat totalment regional espanyol tenint en compte que les retallades venen completament condicionades per unes lleis imposades des de l’estat i per un espoli fiscal estructural que Catalunya pateix des de fa segles. Fer proclames a tort i a dret sense entendre això prèviament, és ser un imprudent o un ignorant. Quan la CUP posa com a condició sine qua non l’excusa de les retallades per investir Artur Mas, estar fent populisme barat i posa en perill un procés majestuós jugant amb el sentiment de moltes persones. Quan la CUP demana, només amb 10 diputats, que el Procés l’ha de liderar un polític que no hagi fet retallades, està imposant un model econòmic d’entrada sense tenir en compte que al país hi ha altres opcions. El Procés no es pot encallar per un nom, i menys amb l’excusa d’una ideologia concreta. El Procés és de tots i cal valorar què guanyaríem i què perdríem si el president Mas quedés expulsat del govern. Ara mateix, tal com estan les coses i davant un estat ultra hostil contra el President, prescindir-ne d’ell seria com treure un zero en un examen de màrqueting empresarial.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)