Les confusions sobre el què,el qui i el com del PROCÉS.

EL QUÈ DEL PROCÉS. Cal insistir-hi. El procés de la Independència de Catalunya, malgrat les diferents giragonses que ha anat travessant, no és altra cosa que una Ruptura Democràtica, un fenomen polític que és propi de tot procés d’independència: es tracta de transferir a un cos polític (demos) català el poder de decidir, que era segrestat per un poder estatal aliè.

Les confusions sobre el què: És, per tant, un procés que té lloc a través d’una ruptura política. És un error pensar que la independència es pot aconseguir per mitjà de jocs de mans de negociació. Els sectors polítics criats dins l’autonomisme postfranquista, deformats per una pràctica política escassament democràtica, només conceben la política com una qüestió de transaccions. En el cas de la independència s’equivoquen, doncs, de mig a mig. Aquest error explica que hi hagi actuacions “dels polítics” que semblin incomprensibles com el recurs repetit a la negociació amb l’Estat. L’única cosa que s’hi pot negociar és l’atribució dels actius i els passius relacionats amb la secessió. Els continguts de la República Catalana Independent no es negocien, els determinarà la voluntat política sobirana del poble català. Comprendre que el naixement d’aquest Estat ha de ser el resultat d’una ruptura és el que converteix la conquesta de la Independència en un dels camins principals i més segurs per a la transformació de la societat.

Tot moviment nacional cap a la independència tendeix, per la seva mateixa raó de ser, cap a l’autocentrament, és a dir a abandonar les diferents formes de submissió o d’alienació del règim de subordinació precedent. La independència és també la porta a l’expressió democràtica de la identitat nacional alliberada de les estretors de la dominació. Si la independència és sobretot ruptura amb un poder establert i és per aquesta raó que el centre de l’argumentació, el que pot donar suport i força a la ruptura és el convenciment sobre el que representa d’Estat espanyol com a forma de dominació insostenible. Insostenible i insuportable. Des d’aquesta perspectiva les crides a l’amor envers Espanya (com l’I Love Spain promogut per alguns) no semblen ser altra cosa que brindis al sol, motivat per una concepció mercantilista de la política. Actuar políticament com si s’estigués davant una minoria d’edat eterna del poble és justament una de les característiques de la vella política, la que es fonamenta en el recurs a la demagògia i a l’engany fàcil. Un error que cal esforçar-se a superar.

Des d’un altre punt de vista, pensem també que és semblantment esca de confusió limitar la independència a un pur tràmit instrumental que es reflectiria en un simple canvi de les formes de fer política. En el cas dels moviments d’alliberament nacional sempre té lloc l’adequació al nou marc de la nació independitzada. La lluita independentista és sempre el resultat d’una tensió cap a l’autocentrament, és a dir, cap a l’articulació de les estructures en funció del col·lectiu humà alliberat.

Els sectors amb una consciència independentista feble (a causa de la influència de la ideologia espanyolista -o francesista-, en el nostre cas) es desentenen d’aquesta funció de la lluita i, per aquesta raó, poden tenir comportaments polítics favorables a l’espanyolisme.

EL QUI DEL PROCÉS. Un combat per la independència implica, d’una banda, el conjunt del poble sotmès en la seva confrontació amb l’Estat. És per tant un conflicte que implica (en grau divers) totes les classes socials. Normalment (com ha estat fins fa molt poc en el nostre cas) la burgesia (que té com a objectiu conegut mantenir-se en el poder) opta per pactar amb les classes dominants de l’Estat opressor.

A Catalunya, d’ençà de la segona dècada del segle XXI la reivindicació de la sobirania ha estat assumida per una part de la burgesia catalana, la que anomenem per a simplificar, la mitjana burgesia que s’ha afegit al moviment de les classes populars catalanes davant la crisi econòmica que afectava els seus negocis i enfonsava una part important de la base popular de les seves organitzacions polítiques.

El fet d’estendre’s el moviment per la independència a un ampli ventall de classes socials demana analitzar almenys dos fenòmens: la ideologia dominant en cada moment i l’hegemonia que els diferents sectors socials poden tenir en el procés.

Com és sabut “la ideologia dominant en cada moment concret és la ideologia de les classes dominants”. El fet d’haver esdevingut l’independentisme (un moviment sorgit de les lluites socials dels anys 80) un moviment de masses ha provocat un lliscament ideològic del moviment independentista cap a la ideologia dominant en diferents aspectes de la política. Això no vol pas dir, però, que la composició del moviment per la independència estigui condemnat a ser un moviment al servei de les idees socialment dominants avui perquè, com és sabut, en moments de crisi econòmica, social, ideològica i política com l’actual, és quan les idees dominants perden suport social. És per això que l’hegemonia ideològica i política del moviment català actual per la independència s’està desplaçant sensiblement cap a l’esquerra.

Les confusions sobre el qui. El moviment cap a la independència es farà amb una part de la burgesia però no és un moviment de la burgesia. Només cal observar el moviment de masses cap a la independència que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers anys. El moviment per la independència de Catalunya aplega amplis sectors de les classes populars i un sector reduït però influent de la mitjana burgesia (representat políticament per CDC, principalment). Es tracta d’un sector que s’ha servit del control de les institucions per tal de mirar de mantenir l’hegemonia al si del moviment per la Independència, una hegemonia que va perdent gradualment en benefici de les formacions d’esquerra. Les tesis lerrouxistes (que identifiquen catalanisme amb burgesia) tornen a fallar ara en aquesta ocasió i per aquesta raó, en l’actual conflicte, els seus defensors es troben defensant posicions reaccionàries al costat del poder de l’Estat espanyol. 

EL COM DEL PROCÉS. Tal com ja ho hem exposat més amunt el moviment per la independència es basa fonamentalment en la mobilització de les classes populars i de sectors de  la mitjana burgesia. No cal dir que el gruix de la burgesia n’és absent i juga una paper més aviat contrari, tot i la seva proverbial discreció aparent.

D’acord amb aquesta composició el moviment independentista s’ha desenvolupat, sobretot a partir dels anys 80 del segle passat, arrelant en la lluita popular. I la formulació que es va fer, ja a finals d’aquella dècada, de la línia a seguir va ser a partir de l’enfortiment progressiu de la política d’Unitat Popular. És la línia que ha donat lloc no sols a la CUP sinó també a tot el conjunt d’expressions polítiques que fonamenten el seu independentisme en posicions d’esquerra.

El desenvolupament del moviment per la independència com un moviment de masses (fenomen que cal fonamentar a partir de la repressió del 1992 i que va tenir el seu desplegament a partir del 2006) va propiciar la formulació coneguda de la lluita per la independència com una ruptura democràtica (MDT, 2004), de manera que la lluita es disposava, a partir d’aquella nova conjuntura, en dos nivells d’intervenció i d’acumulació de forces: 

A) En el nivell de més abast social calia disposar d’instruments organitzatius amplis que a partir de l’argumentació de la radicalitat democràtica permetessin la construcció d’un moviment de masses per la ruptura independentista. És a dir, el que s’ha anomenat la Ruptura Democràtica per la Independència.

B) I, al mateix temps, calia enfortir el cor del moviment independentista la Unitat Popular, és a dir, les estructures que, pel fet del seu arrelament en les lluites socials, podien garantir la ruptura política i les conquestes socials i econòmiques que acompanyen aquesta ruptura independentista.

Diferents organitzacions representen aquestes dinàmiques paral·leles d’una manera més o menys precisa. És evident que les Consultes sobre la Independència i les grans mobilitzacions que van del 2006 al 2012 han estat l’expressió de la dinàmica general per la ruptura democràtica. I que la tasca desenvolupada al voltant de la CUP representen l’expressió més clara de la dinàmica d’Unitat Popular.

Les confusions sobre el com. La lluita per la independència no es fonamenta en un front patriòtic com encara defensa el PSAN quan analitza de manera simplista la candidatura de “Junts pel SÍ”. La lluita per la independència actual no es basa en una dinàmica de lluita anticolonial a l’estil de la lluita de les colònies del Tercer Món en el darrer terç del segle XX, és a dir, en una aliança interclassista dirigida “pel partit”.  La funció del partit (o organització estratègica) és avui tota una altra: consisteix a fer propostes al moviment tot ajudant a la seva organització. Pensem que la concepció dirigista del partit és un esquema avui obsolet. La realitat del nostre moviment és més complexa tal com ho hem explicat. I el seu fonament pensem que es troba en la combinació de les dues dinàmiques complementàries descrites: la Ruptura Democràtica per la Independència i la construcció de la Unitat Popular. 

Considerem finalment que tal com s’ha estat construint el moviment i l’evolució dels fets, estan donant la raó a les tesis que des del cor mateix de l’esquerra independentista s’han estat defensant al llarg de la seva breu però intensa història.

 

La candidatura dels "sí que es pot" ha passat al davant a totes les altres, CUP inclosa. Perill ?

Crec que dins el moviment independentista hi ha la idea que ja està bé que la CUP estigui fora de la llista unitària per a disputar el vot que anirà a parar als del "sí que es pot". Ara bé, a dia d'avui, la realitat (eleccions municipals de Barcelona) ha dictaminat que la candidatura dels "sí que es pot" ha passat al davant a totes les altres, CUP inclosa. Ho dic perquè amb aquest precedent més que seriós (no és pas cap enquesta sinó un fet real) el 27S pot esdevenir perfectament el mateix, és dir, que els del "sí que es pot" superin àmpliament a la CUP, això és, que la CUP no connecti amb l'electorat que per naturalesa li correspon als "sí que es pot". El que vol dir que potser la CUP tindria més força, més poder de decisió, més influència, més diputats, si ara pacta estar dins la llista de "Junts pel Sí" que no pas anant-hi sola per ella mateixa. Negociant amb els responsables de la llista unitària podrien aconseguir, per exemple, 15 o 20 diputats, alguna vicepresidència del futur govern, i sobretot, modificar aspectes del full de ruta, com ara efectuar els diversos passos amb més celeritat i iniciar abans el procés constituent des de baix. És dir, pot aconseguir aplicar aspectes del seu programa i influenciar sobre aspectes que no pugui pactar amb els altres partits de la llista unitària. Repeteixo, pot aconseguir molt més des de dins que no pas des de fora. No és una decisió fàcil perquè és més còmode restar fora, sobretot cara als seus propis membres. Però potser aconseguirien més estar-hi dins, perquè el seu electorat no és pas el mateix que els del "sí que es pot". Les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona així ho ha sentenciat. Hi haurà algun líder de la CUP que exerceixi com a tal?

Jo NO vaig ser-ne partidari, de la llista apartidista (civil en són totes des del moment en què no són militars), i que es presentessin tots els partits independentistes per separat i amb el primer punt del programa en comú. Crec que era la forma més òptima de sumar la gent que vota els partits per inèrcia i que mai no votaran ni CDC, ni ERC, ni les CUP però que sí que són independentistes. Igualment, fet està i bé està.

El procés d'independència ens hem d'emancipar de l'estat espanyol i dels partits amb vocació de paternalista i través del dret a decidir el poble prengui les seves decisions amb les seves conseqüències. El president Mas ho va dir: "Les decisions importants han de sortir dels despatxos per anar a la gent"

Menteixen als catalans perquè volen continuar formant part de la casta espanyola d'esquerra per no haver de canviar res.

Puc escoltar la Camacho i no sorprendrem del discurs espanyolista. Puc escoltar el Rivera i entendre la fidelitat a un partit creat per destruir Catalunya des de dins. Puc escoltar els Duran i "sus muchachos" i somriure en veure'ls sense careta. Puc escoltar a l'Iceta i sentir tendresa encara que hagin destruït un partit que molts catalans el sentien seu. El que no puc és acceptar, com a persona , que un partit d'esquerres menteixi i es passi pel folre el que són... els valors de la esquerra, valors com l'honestedat, l'ètica, la moral i el culte a la veritat. No puc acceptar que Herrera, Camats, Procés, Podem, etc. ens venguin la moto que ells lluiten contra la casta catalana, a favor de la justícia social i el benestar de tothom quan saben que la casta catalana només pot ser vençuda en un Estat independent i aïllada de la casta espanyola que li dona suport. Que la justícia social i el benestar a Catalunya només és possible en un Estat que administri els seus propis recursos. No puc admetre que menteixin i diguin que el seu objectiu és vèncer a la dreta, quan saben que l'única manera de vèncer a Catalunya és amb un Estat nou, amb uns valors democràtics nous, amb unes lleis noves, amb uns partits i un parlament nous i no supeditats a l'Estat espanyol. Menteixen als catalans perquè volen continuar formant part de la casta espanyola d'esquerra per no haver de canviar res. Si us plau, no mentiu més, recupereu els valors de l'esquerra o dieu clarament que sou casta, casta espanyola que no vol perdre les prebendes d'un minso poder, estatal, internacional, caspós i de llunyans records estalinistes.

Imagina't com n'és d'emocionant saber que a més estem capgirant la manera de fer política.

 Perquè és veritat que gran part de l'electorat de marc mental espanyol es mou per polítics i discursos fortament emocionals, irracionals i no pas per dades i realitats contrastades en matèria econòmica... I per arribar a aquest electorat hem de ser molt més emocionals, hem de fer trempar més. Però passa  una cosa què he passat dies pensant com dir-vos... Passa que els que estimem Catalunya i estimem tot el que representa, començant per la seva cultura i llengua, continuant per la seva capacitat integradora en condicions molt adverses... i ens commovem i ens interessem per la seva Història... ja n'estem molt d'emocionats. O és que no és prou emocionant saber que per fi, la nació catalana, una nació fins i tot més antiga que les que serveixen de base a molts dels Estats més poderosos del món... per fi... serà lliure, per fi tindrà un Estat que no li sigui hostil i no remi contra la seva economia, la seva cultura, la seva llengua, les seves necessitats en infraestructures... per fi tindrà un Estat dels catalans al servei del catalans que no faci que els seus habitants se sentin ciutadans de segona, estrangers o indígenes a la reserva a casa pròpia... Només mirant una mica enrere i veient el trajecte ple de morts, empresonats, torturats, exiliats... tants i tants... que han donat la seva vida per la nostra llibertat... imagina't com n'estem d'emocionats! Només de veure que hem estat capaços de fer la única NOVA POLÍTICA que realment existeix avui dia, la que ha dut a terme el moviment independentista format per una bona part de la societat catalana, de manera transversal, aplegant molts sectors socials diversos, aplegant la part més activa del país, des del carrer, des de les entitats socials... fins a aconseguir que els partits polítics que es deien catalanistes despertessin de la letargia autonomista i s'avinguessin a moure fitxa... imagina't com n'és d'emocionant saber que a més estem capgirant la manera de fer política, la manera de funcionar que tradicionalment havia tingut la política. Perquè ni que només ens ho miréssim en termes d'aprofundiment de la democràcia, de la democràcia real, el procés sobiranista és tota una revolució, que ningú ho dubti. I molt emocionant. Perquè, què hi pot haver més emocionant que saber que tindrem el privilegi que molt poques generacions tenen al llarg de la Història de la Humanitat, el privilegi de construir un nou Estat de baix a dalt per tenir un país millor, incomparablement millor. Que viurem l'albada d'un nou Estat i posarem les primeres pedres d'un futur en llibertat com a ciutadans de ple dret. Però ara em toca fer-te una pregunta molt delicada: com proposes que emocionem uns cert sector de catalans, majoritàriament de marc mental espanyol, consumidor exclusiu de mitjans espanyols, que normalment només es commouen pels discursos un pèl populistes, normalment simplistes i bastant farcits de demagògia que vomiten els xarlatans de torn "made in Spain", ja es diguin Felipe, o Alfonso, o Pablo o Colau...? Com emocionar una gent que, pel que sembla, no es commou gaire pel fet que la nació catalana hagi hagut de passar la major part dels darrers tres-cents anys sentint-se estrangera al seu propi país, fent-se perdonar per ser catalana, practicant l'auto-odi per fer amics a les Espanyes, havent de patir genocidis culturals, espoli econòmic constant, empobriment i traves al seu ple desenvolupament econòmic, científic i cultural, intents de minoritzar i marginar el que constitueix l'essència d'aquest poble, la seva llengua i, per tant, la seva manera particular de SER en el Món? Com emociones a una gent que aparentment... no s'emociona ni per l'accidentada Història del nostre país mil•lenari, ni per la seva capacitat de persistir i de fer-ho sense violència, ni per la seva capacitat de ser capdavanter en tantes coses malgrat haver de suportar un Estat en contra...ni per la llei Wert, ni per la brutal recentralització i buidat de l'autonomia, ni pels insults i calúmnies constants que rebem...? Com emociones a una gent que no s'emociona ni tan sols pel potencial revolucionari que té el fet de que un moviment social, nascut al carrer, a les entitats, als barris i pobles... portat per gent comuna i senzilla, sense carnets ni interessos de partit... ha estat capaç de fer que la política vagi de baix cap a dalt com mai havia passat? Si quan els expliques això, et surten amb la cançoneta apresa en alguna televisió de la casta espanyolista i amb desdeny et diuen que això ha estat un intent de Mas de tapar la corrupció del seu partit amb banderes. I es queden tan amples, tu. Com emociones a una gent què, pel que sembla, no s'emociona per les mateixes coses sinó, massa vegades, justament per les contràries? Pensa-ho, jo també ho faré. Però deixa de preguntar-te tant què podem fer els independentistes catalans per emocionar els qui encara no ho són, i majoritàriament no ho són perquè no han sortit del marc mental espanyol ni del discurs espanyol ni del menyspreu o la indiferència vers Catalunya i la seva llengua, cultura i Història... present i futur. Potser convindria dedicar totes les energies a desemmascarar aquelles coalicions i partits que se n'aprofiten de la poca integració que alguns sectors de la població catalana mostren respecte del país a on viuen i fomenten encara més aquesta poca integració amb discursos de marc mental espanyol 100% que vinculen català, Catalunya, sobirania i nació amb burgesos o dreta. En la més pura tradició inaugurada per un Solé Tura i potenciada pels altaveus d'Espanya. Em pregunto una cosa com és que a mi, sí que m'emociona i molt, moltíssim, pensar en tots aquests centenars de milers, milions, de persones expulsades de la seva casa, de la seva terra, separades sovint de les seves famílies, per la força, a cops d'opressió i de misèria, a cops d'abusos indescriptibles perpetrats pels mateixos que ara els demanen... fidelitat a la pàtria espanyola? Els mateixos que ara... volen que actuïn com colons israelians en territori de Cisjordània. Quina barbaritat, oi ? Quin deute tenen amb Espanya els catalans que quan encara eren espanyols varen ser expulsats de la seva terra i la seva cultura per aquesta mateixa Espanya que ara els demana que facin de quinta columna a Catalunya? No li deuen res!!! Absolutament res!!! Perquè tot el que tenen, tot el que han aconseguit, ho han suat aquí, colze a colze amb els què ja hi eren. I si hi ha un país que no està disposat a que els néts d'aquells que van ser expulsats d'Espanya hagin de marxar de Catalunya per culpa dels mateixos que van fer fora els seus avis de la seva terra, aquest país no és Espanya, aquest país és Catalunya, però no ho podrem evitar si no és amb una Catalunya lliure, independent, sobirana per decidir sobre els seus recursos i sobre les seves prioritats. L'única cosa que Espanya mereix de part d'aquells que va expulsar de la que era casa seva, és una escopinada. Perquè ells, més que ningú, són la prova viva, l'evidència més clara de com tracta Espanya els seus quan pensa que ja no li serveixen o quan ja no els pot explotar ni humiliar més. Com és que a mi, pensar en els centenars de milers de persones abans espanyoles, avui catalanes, que varen haver d'emprendre el camí de l'exili... exili econòmic, sí, però exili a fi de comptes, tan dur i dolorós, tan injust i imperdonable com tots els exilis... sí que m'emociona i em posa un nus a l'estomac de difícil descongestió? I el què em pregunto és per què a certs sectors de la societat catalana, alguns dels quals estan formats per fills i néts d'aquella tragèdia, d'aquell fracàs rotund d'Espanya, no s'emocionen igualment quan es tracta de la llibertat, la dignitat, la igualtat i el benestar de la nació catalana? Preguntem-nos-ho també, si us plau.

Queda algú assenyat que es pugui dir demòcrata a l'altra banda?

Hi ha algú que surti en defensa dels catalans i contra les bestieses que es diuen a la banda caspanyola? Queda algú assenyat que es pugui dir demòcrata a l'altra banda? Segurament hi deu haver algú però a penes es fa notar. I és que l'estultícia i la bravoconeria dels polítics feixistes , pseudoperiodistes i altres opinadors tabernaris tenen bona part de la població analfabeta caspanyola adoctrinada a través dels seus poderosos mitjans amb contínues mentides, manipulacions i falsedats, a l'hora que continuen atiant la catalanofòbia i l'odi contra tothom que no pensa com ells. Realment és inaudit que això de Caspanya estigui inclòs dins d'Europa . Els europeus ja no podran mirar cap a una altra banda mentre aquí s'impedeix votar i exercir la democràcia mitjançant amenaces impròpies de països civilitzats. Els feixistes mai han estat civilitzats!

Dubto que els que són a l'altre costat entenguin res de res. Amb la gent escassament llegida, no hi ha res a fer; i si malgrat ser llegits s'expressen en termes o actituds intransigents o poc democràtiques, vol dir que en realitat, tenen un problema; s'anomena manca de respecte. I això es mama a casa,...

 Justifiquen així una futura mesura de força, que ells sí que podrien perpetrar perquè compten amb la força de l'Estat. El dia que hagin de recórrer a la violència podran dir que ho fan “en nom de la llibertat i la democràcia”. I contra l'“autoritarisme”. Com tantes i tantes dictadures. Els generals que es van alçar en armes a Espanya el 18 de juliol de 1936 proclamaven els primers dies que ells estaven “a favor de la república”. I titllaven l'autoritat legal de “rebel”.

No hi ha cop d'Estat sense armes. Sense exèrcit ni policia. Per això és ben simptomàtic que ahir la Comissió Constitucional del Congrés aprovés la nova llei de seguretat pública, que situa sota la seva autoritat el cos dels Mossos quan així ho disposi l'Estat.

Podemos-ICV diuen que no són nacionalistes, sinó "universalistes", MARE MEVA !!!

Tota la raó. Aquests "podemistes" i gent ICV, no entenen res de res, com les criatures. En el fons són una colla de covards als quals els fa por el govern espanyol, i no podrem comptar amb ells per a res. Llegeixen el País, i duien que no són nacionalistes, sinó "universalistes", mare de déu quina colla de criatures "pijes" dels collons! No han passat gana en la seva vida!

 No és una qüestió de dretes o esquerres, ni d'independentistes-unionistes, sinó de maduresa-immaduresa. Si, a més, a la maduresa hi afegeixes el component intel·ligència, aleshores t'apareix en Mas. Desitjo que en Sànchez i en Romeva -la Casals ja ho ha demostrat- també tinguin aquesta confluència entre maduresa i intel·ligència. (que avui dia costa tant de trobar a l'esquerra catalana i que tan necessària és)

I em temo que el seu problema es la manca de maduresa: reivindica la llibertat de Catalunya com segurament tambe reivindica els drets dels palestins o dels indigenes de la selva amazonica, I segurament estara molt disposat a manifestar-se a favor de qualsevol d'aquests objectius pero, com fan els nens, es incapac d'entendre que nomes demanant-les les coses no passen, que cal triar uns pocs objectius cada cop per a concentrar-hi les forces ("pick your battles" diuen saviament els americans) I que aixo vol dir prendre compromisos, prioritzar I no demanar-ho tot alhora. Com que no es prou madur (independentment de la seva edat - n'hi ha que no creixen mai) no s'adona de que els que prometen l'impossible ho fan perque no pensen cumplir les seves promeses I per tant son els ultims que hauria de votar. Aquesta gent odien en Mas perque ens tracta a tots com a adults, ens diu que si volem alguna cosa a la vida hem de prendre I prioritzar, quan ells voldrien continuar essent nens per sempre. Aquesta ha estat l'actitut que ha portat a la victoria i despres al desastre de Syriza a Grecia, on es moda donar-li la culpa de tot a la Troika - amb els resultats que tots hem vist. Per aixo poden ser bons tertulians, pero en el fons fan pena...

Per a mi, ho  dic com a reflexió final, tot sacrifici és bo si del que es tracta és d’assolir la independència. La política és l’art de la ductilitat i les oportunitats són úniques. Com he defensat sempre, per guanyar calia que ens ajuntéssim tots els que creiem que la sobirania de Catalunya és cosa nostra, dels catalans i les catalanes, sigui quina sigui la ideologia de cadascú, i no una concessió de tal o tal polític espanyol quan és a l’oposició.

¡Visca Catalunya, nou estat d'Europa!

PLEBISCITÀRIES
Martí Anglada:
“Si el 27-S va bé, hi haurà segur negociació Catalunya-Madrid-Brussel·les”
“Alemanya ha fet estudis que busquen solucions perquè si arriba el cas Catalunya no hagi de sortir de la UE”, assegura el delegat a França i Suïssa de la Generalitat
Pep Lloveras (Barcelona)
Sense titubejar, Martí Anglada ha afirmat aquest vespre a Barcelona que si a les eleccions del 27 de setembre s’imposen els partits independentistes amb més del 50% dels vots “hi haurà segur una negociació amb Madrid i Brussel·les” per acordar la secessió. “Encara que hagin de portar el govern espanyol agafat de l’orella”, ha reblat el veterà periodista expert en internacional i actualment delegat a França i Suïssa de la Generalitat. “A Europa ho tenen clar. Saben que el problema existeix i es pregunten fins on arribarem els catalans. Projecten escenaris a l’espera dels comicis. Només depèn de nosaltres”, ha indicat Anglada.
En un acte organitzat per l’ANC a la sala Tradicionàrius de Gràcia, plena amb gairebé 200 persones, presentat per Martí Estruch, Anglada ha volgut subratllar que avui parlava a títol personal i no com a representant del govern a l’exterior. Potser per això s’ha deixat anar i ha ofert un discurs intens i sense embuts. Segons el periodista, cap dels grans països europeus, encapçalats per Alemanya i França, “no posen ni posaran pals a les rodes”al procés sobiranista. “No és que vulguin la independència ni que l’empenyin, però no en són hostils”, ha garantit, i ha comentat que el continent viu amb “estupefacció” la inacció del govern espanyol.
Pel que fa al país governat per Merkel, ha dit que la plena sobirania “la consideren una possibilitat” i que, de fet, per una qüestió pràctica ja “han fet estudis que busquen solucions perquè Catalunya no hagi de sortir de la UE”, per si arriba el cas. A Alemanya, ha apuntat Anglada, li molesta que al sud d’Europa no hi hagi una Finlàndia o Suècia, “països que funcionin, i veuen que els països petits poden aportar estabilitat”, com seria el cas de Catalunya. De França, ha assenyalat que hi ha un “interès enorme soterrat” en la via catalana. “Tenen acords sòlids amb Espanya, però no és una lleialtat forta. Podrien veure Catalunya com la Bèlgica del sud”, i ha explicat un parell d’ anècdotes reveladores per reflectir-ho.
“És un moment irrepetible i cal generositat”
Amb tot, Anglada ha recordat que el Principat “està sol” en tot aquest camí fins que no porti el mandat democràtic sobre la taula de Berlín i París. Davant d’això, ha demanat que fins el 27-S hi hagi “molta humilitat” perquè obtenir el 50% dels vots prosobiranistes “no serà fàcil”. “Hem de tocar de peus a terra”, ha afegit. “Si els partits tenen desavinences, no trenquem el carnet. Siguem generosos. Estem davant una cosa que no s’ha fet mai i per als polítics també és així. És com un nen que comença a caminar”, ha incidit gràficament.
Amb un to passional en el tram final de la conferència, Anglada ha parlat d’un moment “únic i irrepetible” i que “no tindríem perdó si no l’aprofitéssim”. “Depèn de nosaltres. No hi ha derrotisme que valgui”, ha reiterat. I, finalment, ha alertat que podria passar que hi hagués majoria absoluta per la independència al Parlament però que no s’ arribés al 50% de les paperetes: “Seria un escenari complex, però crec que en aquest cas també hi hauria un àrbitre europeu”. “Pot anar d’un vot!”, ha exclamat davant un públic heterogeni.
Quan un poble comprèn que obeïr lleis injustes escurça la seva llibertat, cultura i dignitat, cap tirania pot aturar-lo i dominar-lo... -
Mahatma Ghandi, pare de la independència de la India.
¡Visca Catalunya, nou estat d'Europa!